Gavina di l’Ortu 27.

27.

– Ajuràu-ma, m’astà caient.
– És com si s’astiguessi daixant càra an terra.
– Aguantàu-la, que la tunem a pusà al llit.
Ni ‘l cucumiàu ni la lloca tenan aras foltas, i ella pesa massa, si no’ls amolla cauran ellus també.
– No fóra millor si rumissi?
– Si no tanguessi aqueixa carantura sí que sigariva millor, i si havessi manjat sigariva ancara millor.
– Ma pé cosa no menja?
– Pecosa s’astà daixant murí.
– Proba filla mia.
Gavina astà caient. Ha mullat lus peus dels dos paldals i ara astà caient, com un tombu.
– Cosa purem fé?
– Agualdà, agualdà i pragà.
– Agualdà cosa, padre Mate’?
– La gràcia.
– La gràcia de qui, de Déu o dels homans?
– Totas duas, totas duas.
Però Gavina no cau an terra, lu cucumiàu i la lloca són rasixits a dabaixà a sota d’ella i han pusat un ara atacara a l’altra i li han fet com un llit a ella, i ara l’astanan dabaixant a terra, com a u de aquellus contas que padre Mateo lligiva a Pietra quant eran patitas.
Gavina és sagura als gradins de l’igrésia de San Benardino. És un bel dia de agost, i ella no és més una minyona, és una bella dona, també si no astà bé, i mancu tangariva sentsu que una dona com és ella astiguessi al carré, sagura als gradins de una igrésia sempra tancara an dia i an hora de trabal. Ma lu trabal d’ella era fé de salvirora a sanyureta Pietra, que però no la vol mes; i era fé de mara a Ernestino, ma de quant Sisino no hi és més, no té mancu una casa, i viu a ma la mara an una de las apusentetas del cunvent abandunat. Mancu a cullí uriva o a varamà la voran, qué invetxe de traballà s’amaga a ma’ls homans. Per això, ont va? Anlloc va, qué de quant és ixit lu conta del quadru que treu llàgrimas de sanc no sa pot més mora que tota la gent la toqui.
– Gàvi, déixa-ta tucà.
– Gàvi, ma ver és que veus a Nostra Sanyora?
– Gàvi, Gàvi.
A ella no li agrara aqueixa cosa, ma no la pot daixà de sora a la mara. Ancara no s’és rafeta del tot dasprés de allò del marit i del fil, i legu Ramundica que sa’n és anara a un viraja; s’és casara a ma un viút brutotu que an casa té ja mija famíria d’él, i lloc pé ellas duas no n’hi ha.
Per això, també si és una cosa que no li agrara, ella sa posa als gradins de l’igrésia i agualda que arribi gent a damanà-li cosas, i pé cara cosa que damanan deixan fruita, vi, pa, ori, llet, cal, valdura. Roba de manjà, i sentsa roba de manjà ellas duas morin, qué a l’holt arrarera del cunvent no crixi més arrés, i ansis han anscumançat a ma la fundació de una casa nova.
No té de fé arrés Gavina, sol dira de sí i tucà lu que li diguin, també si a voltas li fa un poc de asquifu, qué arriba gent a ma’ls uls prens de tximigas, las dents purriras, tals maltxits que no curan, la pél seca com la terra l’àn que no cau una gota de àlgua. I ella toca tot, i la gent diu: – Qui bé que ma fas. Una mà sant és la tua.
Ja ascumença a acurí gent.

[1786]
– Gàvi, aqueix és mun fil. Mira qui bel minyó que és?
Cosa vol aqueixa dona, pé cosa m’astà pusant aqueixa criatura a la falda?
– Diu-ma Gàvi, cos’és que té?
Aqueixa criatura té fam. Ixi que ‘i donc la tita. Txutxa bé me’, txutxa.
– Cosa m’astàs dient, Gàvi, que a la criatura no li agrara la llet mia? I ont la trop iò una tatàia? Miquelina, a Miquelina de Mariantonya puc damanà. Té, Gàvi, té aqueixa peça de frumaju, qué no tenc altru.
La dona a ma la criatura sa’n va cuntenta, i ripiti: – Una santa, una santa, Gavina és una santa.
A mi també més agrarat de dunà la tita a n’aquella criatura més patita de Ernestino meu; també si és gran, an cara tant a él ja li donc un poc de tita.
I aqueix cosa vol, pé cosa s’astà alçant la gambera del calcó?
– Mira Gàvi, mira com ma s’és unfrat lu janol, si tu puguessis fé calqui cosa.
Allonc una mà.
– No hi faç, Gàvi, no hi faç a muntà ‘ls gradins, si puguessis dabaixà tu?
Dabaix iò i toc aquella cosa fea, molla, que pareix prena de àlgua. La pél la té així diricara que m’abasta de pusà-li un’ungra pé la crapà, i del furat ixi com un riu de àlgua bruta.
– Ah! – diu l’homa, i tira arrarera l’anca. – No ma dol – diu, – no ma dol més. Té Gàvi, té aqueix sac de farina, feu-vus duas bellas cocas.
Só tóna de sora, ma no pé assai. Astà arribant una dona pranyara assieme a ma la mara que l’ajura a caminà.
– Gàvi – diu la dona gran, – Gàvi, ascolta lu que ta diu ma filla.
– Gàvi, tenc por que la criatura ma sigui molta arrinta, són tres dias que no ma l’antenc. Cosa sigarà, Gàvi, ajúra-ma tu.
Moc la mà pé ‘i dira que munti. I ella munta al gradí meu. Li pos las mans al ventra, lu toc tot, a poc a poc. És un bel ventra ruró. Legu hi pos l’urella, i antenc lu pum, pum, pum del cor. Ma ve de rira.
– Cosa hi ha de rira, Gàvi? – damana la dona, legu diu oi! i sa posa una mà al ventra: – M’ha dunat una piara, o ma’, s’astà muient, és viu. Oh ma’ això és un miracra.
– Gràcias Gàvi – diu la dona gran fent-sa lu sanyal de la creu, – això és pròpiu un miracra – diu, i de la béltura treu un cunil. – Té, guisa-ta’l a la sarut de mun net.
Astà arribant gent. A la paret de’n fatxa astanan atacant un manifest. L’homa ha acabta de atacà, la gent al roru d’él vol sabé cosa hi sigui ascrit.
– Cosa diu, cosa diu?
– Arrés diu, que és un bucí de papé. Vul lligiu i sabeu lu que hi és ascrit – raspon l’ataquí.
– I no mu’l pots dira tu?
– Iò? Damanau a Gavina que vus faci lu miracra de amparà a lligí – i sa’n va.
– Pussibra mai que de tots lus que sem no n’hi hagi un bo a lligí?
– Gàvi – ma damanan, – ma tu no lligivas de patita. Vina, vina a lligí.
I iò vaig, mir aquellus sanyals que hi ha al manifest branc i aquellus bastons negras és com si ma ballessin als uls. No sép cosa hi hagi ascrit, lu que sép és que ma fa mal del véra. I la gent, vaient la fatxa mia i lus muviments meus s’assusta.
– I cosa hi sigarà mai ascrit.
– Calqui dasgàcia, calqui nutícia fea.
– Que no sigui molt lu rei?
– No, això no, lu sabarívam.
– Gàvi, Gàvi, vina.
Ma gir, m’astà avisant mamma.
– Té, un altru miracra de Gavina. Anna de l’empòrio és ixira a pasquí.
Vaig ont és mamma. – Cos’és tot aquest buldel? – ma damana.
– No sép ma’, no sép arrés.
– I aqueixa roba?
– Tota cosa que la gent ma deixa per a tu, o ma’.
Dum durudum durudum. Dum durudum durudum. Astà arribant lu tumburinu.
L’homa sa posa a sota del manifest i legu ve velsu ‘ls gradins de l’igrésia.
– S’avalteix, s’avalteix, tot lu pòpul sanbenatés, que l’altru dia, vuit de agost, an nom del rei i de la reina de Saldenya, Paccard i Balmat són arribats a la punta més alta del Mont Branc, i això és an hunor del rei i gràcias a Nostru Sanyor.
– Cosa ha dit?
– Que al rei li agrara lu manjà an branc.
– A mi també m’agrara, ma no pos lu manifestus, no!
Lu tumburinu sa’n va, i mamma vol que també iò i ella mu’n anem. Agafa tota la roba i anem ont primé hi era l’holt que mun para cultivava pé cavallé Cisterna.
– Gàvi – ma diu u, – tros de assustu que mus has fet prenda, i tot pé co? Pé una muntanya de manjà an branc!