Gavina di l’Ortu 3.0

3.

Un gril vistit de pastor astà dient lu que sap al tallacampana negra. La rateta grija ascriu i mancu sa randeix conta que lu tronc de uriva que té a mans és crixit fins a tucà ‘l sostra. Gavina riu, i lu becu li diu de astà mura i de sa’n fé la valgonya.
Lu gril, que és gran com un murendu diu que això no’l sap, él no l’ha vista a Gavina tirant al pou la criatura. Lu que sap és que una talda na són dabaixats a peu de Urbïannu a Sanbenat i paltint ella taniva una criatura al braç, ansis a una bèltura, i quant són arribats, que era ja nit gran, la bèltura li és paraixura buïra.
Lu tallacampana vol sabé si eran de sols, él i Gavina. De qui Gavina diun? No de ella, pecò ella no l’ha mai vist primé a n’aquel gril gran i gros.
Lu gril diu que no, que a ma ellus hi eran també altru dos, un cusí de Gavina i un altru ancara.
Lu tallacampana diu a la rateta de ascrira que lu gril ha cunfilmat que a la fi del viaja la dona no taniva més lu fil infant a fatu.
Lu gril diu que no és pròpiu així, él no’l sap si l’infant fossi fil de Gavina, i si pròpiu pròpiu vurem éssar pretxisus, no sap nimancu si fossi una criatura. Per él puriva éssar també un pulquedu de llet. És l’altru cumpanyó que dieva que Gavina taniva una criatura a la bèltura.
Cosa voran tots aquellus mostrus. Gavina no té més gana de astà anallí, ara sa’n va, li bastarà mora las puntas dels peus de pressa. I ara que és sagura li ve pròpiu bé, pecò com més de pressa mou las puntas més de pressa sa’n va.
Saguts a la mesa de la gran sara de pranzu hi són lu cavallé Cisterna, la mullé dona Cornèlia, la filla Pietra que no crixi, lu capità dels suldats i padre Mateo. L’ex jesuïta vol damanà al capità si puguí anà al cunvent a sa recuperà papels i cosas de la biblioteca. I ‘l capità, que vol que cumprengui que no és astat él ma las txircostanças a fé an modu que l’ex cunvent divantessi la nova caserma, no té arrés an cuntrari, basta que lu faci primé que s’assiguin aqualtarats tots lus suldats, ansis, si vol, farà pultà tots lus llibras ont él digui. A casa Cisterna, qué, essent tunat un llec, sigarà lu pretxetor de Pietra.
– No taniva i no tenc arrés contra ‘ls jesuïtas.
– Mai tangut arrés contra ‘ls suldats.
– D’altra palt, Sanbenat hi guaranya un haspital més gran, la nostra ex caserma.
– I pelt un cunvent i un col.leja.
– I guaranya la llibeltat de pesca a l’astan de Paulessu, que no sa tangarà més de pagà un tantu als jesuïtas! – ajuni cavallé Cisterna tancant l’arraunament.
Gavina ajura a salví assieme a ma la mara i la jalmana; primé han cuinat, i ara salveixan, poltan vi, àlgua, pa, valduras de l’holt i cal i peix. Han molt un pulquedu i cumprat peix de astan, no de riu, ma d’estan, qué lu del riu és purent, de quant ha un ubelt las contxas. Qué un conta és gità melda i pixat al riu, i un altru és gità calcina i altras marasolts; lu peix o na mori opuru n’angraixa, ma da que provas a manjà-lu, l’urò i la sabó t’ancantan.
Dona Cornèlia no menja quasi arrés; un rava, una fulla de fanol, una fulla de caltxofa, un’ascaruja de frumaju de pastor. Lus altrus no, lus altrus menjan tot i de tot, i beun vi; a palt de Pietra, ella no na beu de vi, mancu tallat an àlgua. Però, també si menja com un homa, Pietra no crixi. Gavina, que és més patita d’ella, és ja alta com la mara i la jalmana gran, mentras Pietra no arriba al codu de la mara d’ella, dona Cornèlia, que diu que no fa arrés, que lu que conta és que la filla sigui crixira de pansament, la filla lligi lus ascritols francesus sentsa que siguin passats al llatí.
Lu para, cavallé Cisterna, diu que és ver, él no cumprén com faci la filla a sabé tantas cosas, i de mamòria, legu. La filla diu sivuplé papà, i lu capità, él també an francés, diu calqui cosa que Gavina no aferra ma que té de vulgué éssar com una damana difícil, i Pietra, sempra an francés astret raspon a tot daixant-lu a boca ubelta.
Padre Mateo diu al capità que no sigui ver que totas las donas valguin de mancu dels homans, així com no és ver lu ravés, no tots lus homans varan de més. Manasté sabé distinguí, pecò hi ha homa i homa, i dona i dona, és evident, i si a una dona que val sa dona la mateixa istrució de un homa, no és dit que a la fi no sigui la dona a sa dimustrà millor.
Lu capità diu que lu pot cumprenda si sa pala de cosas de poc, com lu trabal de l’holt, de la campanya, del pasturiu, i també pascà i, mira, fé de mestra de pareta, ma si sa trata de cosas sérias, com cumanà suldats, guvanà un país…
Com que no diu padre Mateo, i la reina de Rússia, al.lora?
– Dira missa, éssar papa! – ajuni lu suldat.
– Touché! – diu padre Mateo.
– Las cosas sa diguin, aqueix no sigarà un món bel.líssim, ma és lu millor que tanim – acaba lu capità fent un bríndisi.
– Di fati lu nas salveix pecosa no mu’n calguin las ulleras – diu Pietra.
– No cumprenc – diu lu capità.
– Candide, ou l’Optimisme – aspetxífica padre Mateo. – Voltaire.
– Volterra, a prop de Pisa, lloc manyífic – diu lu capità.

[1773]
Iò sé beníssim que no ma puc sera a la mesa acustat de Pietra com faç lus altrus dias, però no cumprenc qui mal hi fóra, havem salvit tot, ara mus tucariva a musaltrus també de manjà, i pé cosa no a ma ellus, com cara dia? Qué hi ha un hòspite, i no tanim de fé figura. A mamma i a man jalmana no li ampolta, ellas menjan a la cuina, un mos ara i un mos dasprés, retas an peus i antant fent, guisant, cundint, tallant, salvint.
La duenya però ma mira mal, vol que astigui reta an peus i que no ambugi lu davantal branc que m’ha fet pusà. M’havia fet pusà també las sabatas, ma he astrambucat duas voltas i així ha daixat que camini dascalça, qué o si no faç dan.
Lu capità m’avisa, vol que m’acosti. Dona Cornèlia m’andicipa i ma diu de pultà vi al capità. I él diu que gràtsie, ma no, que vol sol que iò m’acosti. I iò m’acost.
– Padre Mateo – diu, – si totas las donas són uguals i folsis superiols als homans, també aqueixa salvirora sigarà una mija filòsofa. Com ta dius, bella?
– Vusètanidió – que sigariva Gavina an francés, dic fent un mig inquino.
– Gavina! – tiquírria lu duenyu. – Com ta pilmitis?
– Cosa hi ha? – dic. – He dit sol lu nom meu an la llengua de Niça com m’ha amparat Pietra vusètanidió que vol dira Gavina. Ma dic Gavina, sanyor capità.
Lu capità sa posa a rira. Tots riun. I a la fi iò també, ma no na cumprenc lu mutivu.
– Lu conta, sanyor capità – diu Pietra quant sa són tots calmats, – no és si totas las donas siguin o no millols dels homans, ma que si també sem divelsus, qué un homa, també lu més folt del món, mai pugarà parí un fil, això no vol dira que las donas no puguin cumanà e que tenguin sempra de ubaí. Que cumanin lus millols filósofos, homas o donas que siguin, i que ubaeixin tots lus altrus, homas o donas que siguin.
– Iò pugariva éssar també de acòldiu – diu lu capità, – llàstima que tot això sigui pruihibit al renyu de Saldenya, i las donas tenguin de ubaí sempra i comúnqüe als homans de la famíria, proba o real que sigui.
– I Nostra Sanyora, al.lora, i Santa Rita, i Santa Llúcia? – dic. – No fanan lus miracras totas las voltas que ellas voran sentsa ubaí a ningú?
– No una, ma duas filòsofas hi ha an aqueixa casa – diu lu capità.
– Vés a la cuina, tu, i no tonis més! – diu dona Cornèlia.
Munt las ascaras pé anà a la cuina, a l’últim pra. Ma’n tón a la cuina i ma sec acustat de un brasjé, no cumprenc pé co ma tratin així avui. Antant palan. Diun que, mus agrari o no mus agrari, las cosas cambían de pressa, lus ingrésus han anvantat un raroja que pilmiti de fé arribà las naus al polt que sa vulgui sentsa pelda ni un dia i ni un’hora an de més de viaja, lus francesus han anvantat un carru de guerra que va de sol, sentsa cavals que ‘l tirin, i lus ingresus han anvantat un màquina firarora que va de sora, sentsa homans que la moguin. Ara manca sol que anventin màquinas pé vurà.
Iò no puc dira arrés, però ascolt, i és com si lu banquet ont só sagura caminessi de sol i legu, com tanc lus uls, que vuressi an alt an alt. Més an alt de las núvuras. I pé tunà an terra, ma basta amburicà lu fil sentsa fi que tenc lligat a un bultxu i que una màquina fira sentsa sa falmà mai.
Tenc lus uls tancats, lus braçus ubelts, i astic vurant, reta an peus, las ancas ubeltas i ‘l brasjé que ma carenta. Ma santeix una lloca marina de aras brancas a ma las puntas negras, i moc apena lus janols, i apena las aspal.las, i apena ‘l cap de una palt a l’altra, que astic vurant adamunt del Riualbu, dels turròius de Jagamara fins a la boca del riu, prenc un peix i ma felm a una roca de Lisureta pé mal manjà-lu, legu prenc tóna ‘l vol munt analt analt velsu la punta de la muntanya ont hi és lu cunvent ara fet a caselma i legu ma cabós a aras ubeltas fins a véra la casa Cisterna, l’empòrio, l’holt arrarera del cunvent de San Benardino, lu dabaix ont vivim iò i la famíria mia, s’afinestran lu capità, dona Cornèlia, Pietra i iò deix càra una asquitx de melda al nas de caraú d’ellus, i de la cuntantesa ma pix. Pròpiu quant astà arribant Pietra a ma dira que tóni an sara, i quant ma veu així, ma dóna un’aspenta folta, i iò, que no ma l’agualdava, calc, a ancas ubeltas, adamunt del brasjé.
Lu que antenc és duró, tiquírrius, uró de brusjat. Tiquírrius, brusjat, duró, duró, duró.