Gavina di l’Ortu 30.

30.

A Gavina l’astanan daspullant, li treun la gunella i ‘l culpetu ma no la camisa. A Gavina l’astanan vistint, però no a ma un’altra gunella, a ma calçons de homa i una jaqueta de homa adamunt de la camisa, i també un bunetu pé amagà ‘ls cabels. Pé cosa això?
Angiru d’ella hi ha becus vistits de suldats, curorars vistiras de frara, tallacampanas i triribíquis vistits de jujas, que però són animals sentsa éssar animals del tot, com si a sota sa vaiessi la fatxa d’ellus.
La fanan sera a una caria, i una curora frara sa seu acustat d’ella. Si s’asfolça Gavina veu la fatxa d’él a sota de las ascatas, ma com obri la llengua veu que no té dents i la llengua d’él és fina fina i divirira an dos. No sa cumprén lu que diu.
– Cunféssa-ta de tots lus pecats tous, Gàvi. Diu a Déu tota la veritat, i vauràs que arribaràs més llugera al Cel.
Gavina no cumprén. No cumprén lu que diu, no cumprén pé co l’hagin vistira de homa. No cumprén pé co no la deixin an pau. Pé co no ‘i deixin més ninnà a Ernestino.
– És hora – diu un becu. – Alligàu-li las mans.
L’astanan fent aixacà, li astanan lligant las mans, la curora la benaéix, ma com fa, las curoras no tenan mans?
A poc a poc, pecò ella astrisjina ‘ls peus, qué no hi fa a caminà, deixan aquel lloc pre de llits de animals sufarents. Ixin de la polta. Ningú la felma aqueixa volta, ansis, l’aspinyin pecò sa mogui a ixi. Ma ella no na té gana, vol fé un últim viaja.
És un dia de festa. La gent és tota al carré pecosa avui és lu dia del sant de Sanbenat, San Ritutxu Bisba, avui ningú traballa, avui sa fa festa i bo’. La praça del bisba és prena de bancs i de carretus prens de cosas de vendra i de cumprà, sigui cosa de manjà i de bera, sigui roba de vistí o pé la casa o pél trabal. També hi ha dos que sonan, u lu pipiòru i l’altru la guiterra, també hi ha gent que balla, a dos a dos a tres a tres i an cara tant an roru. Donas a ma donas ballan an braçetu i homans i homans lu mateix. Caraú és vistit com pot, a ma la roba més bella que té, i que legu sigui bella o no de daveru, això és conta de qui vulgui pelda téns a sa’ls mirà.
Anmig de tota aquella gent cuntenta hi ha també una famíria. Un para, Antoni, una mara, Anna, una filla gran, Ramundica, un fil patit, Tore, i una filla més patita ancara, Gavina. Li han pusat així que és nara lu mateix dia que és molt Gaví, l’altru jalmà. I són massa cuntents, qué Gavina lus ha pultat fultuna. Lu dia que élla és nara Antoni ha trubat trabal per él i pé la famíria, qué cavallé Cisterna, arribat a Sanbenat de poc, ha almat un empòrio ont ven de tot i també valdura, qué él diu que la gent de Sanbenat és tonta: invetxe de s’asparrumà an campanya pé fé dos fanols i un rava, pé co no amprà lus holts dels cunvents mig darrutus? I així ha afitat lu cunvent dels fraras de San Benardino, qué astanan dasfent l’olda, i lus pocs que ancara hi són s’astanan murint de fam i de vallesa, qué de llimósina no na dóna més ningú, i a Antoni l’ha pusat a l’holt, i Antoni, apena lu minyó sigui bo a caminà i a ancutxà massus de brera, sa’l pultarà a l’holt a ma él, i andemés de l’astal.la, totas las voltas que ‘l cavallé ‘l digui, él traballarà als matzems. La gent ha ja ascumançat a avisà-lu Antoni L’oltu. Anna, la mullé, l’ha presa a traballà a l’empòrio, a salví la gent, assieme a ma Ramundica, la filla gran, que traballa ja com una dona. I també, Anna i Ramundica ajuran an casa, natejan, guisan, atuejan la minyona. Qué dona Cornèlia, la mullé de cavallé Cisterna, no és bona a fé arrés an casa, mancu a sa cusí un vurel. Mancu a atuajà la criatura, Pietra, la filla de quasi quatr’ans. Per això an casa romi Ramundica, a la mateixa apusentu de la criatura, qué no sa sap mai que de nit pugui trenda manasté de calqui cosa. Ma dona Cornèlia ha ja dit que quant la dastiti, ella vol a Gavina an casa, pecosa li pareix més rafinara de Ramundica, i pecosa essent més patita la crixira com un’altra filla.
Pròpiu una famíria fultunara la de Antoni L’oltu i Anna L’empòrio. A las criaturas han cumprat un cavallutxu a Tore, un ou de butxaca a Ramundica i un pà de ànitxe a Gavina, marit i mullé mastigan ciuró.
Antopan gent, sa saruran, txàtxaran, fanan hora pé la missa, que avui la diu lu bisba a l’igrésia gran, que és ont sa troba la capella i l’astàtua de Ritutxu Bisba.
An cara tant Anna sa felma a dunà la tita a la criatura. La gent angiru palà de qual sa sia cosa. Del fil del rei, de la mullé del rei, del papa, dels cural.lins furistels que no sa sap de ont arribin i que mancu mal que romin an balca qué o si no ont mu’ls pusem. Dels jesuïtas que ta fanan tancà an prasó si agafas un’ambosta de jòcura més del conta a l’astan. Dels barratxel.lus que invetxe de ta mirà de bous i de uvellas ta las fanan antrà al sambrat si no ‘ls pagas calqui cosa a sota banc. De la vira que és sempra més cara. De las maraltias que ara hi són i que pé primé no. I que tu diu lu que vulguis, ma quant tanivam lu rei de Aspanya tot era més bel i més net. I astà-ta-ta mut que no cumpréns arrés i que si t’antén una guàldia mus tancan an prasó a tu i a mi. I invetxe antés l’has dels ingrésus? S’han anvantat un raroja que pilmit de arribà al postu just, lus dia just sentsa asballà de un pél. An qui sensu? Al sensu que ellus palteixan de casa pé anà a un lloc també allunt mesus i, invetxe de arribà al polt just anant costa costa com fanan tots, arriban ret al polt, qué tenan aquest raroja nou que s’han fet fé aposta i que no asballa un minutu, i andemés arriban també primé i més sans, qué s’han fet rivistí las naus de ram i així la nyenya no sa puri. No hi crec, tu m’astàs bul.lant. T’he dit de no. Ma l’ha dit mun cunyat que és ambalcat.
Legu han tucat las campanas i tots són anats a missa. També Antoni L’oltu i tota la famíria d’él. Tots rets, tots u apatxigat a l’altru, totas las donas de un’ara, i tots lus homans de un’altra. I Gavina passant del braç de la mara al braç de la jalmana, fins a que las duas donas no sa són astracaras i l’han pusara an terra. Ma la criatura no hi feva, i s’és sagura adamunt dels peus dascalçus de la mara.
Lu bisba ha fet una missa llonga i cantara que no acabava mai, ha palat de cosas que han cumprés sol lus de las primeras firas, lu sinyuriu de Sanbenat, lus que vistin sempra a la moda i que sa fanan fé un vistit nou també duas voltas a l’àn; tots lus altrus han cumprés quant era lu mamentu de dira amen i de sa fé lu sanyal de la creu, que legu és l’únic que conta.
La prèrica l’astà fent un jesuïta, u nou, u que avisan padre Mateo i que diun que sigui istruït de cara cosa, u que si vulguessi pugariva éssar prufassor, o dutor, o filòsofo o totas tres las cosas paris. U que sagurament lu faran bisba, si no també cardinal.
I lu que diu él lu cumprén també la proba gent, pecò també si palà an itarià i no an sanbenatí, ampra parauras fàcils, i astà dient que sí, las cosas són lu que són, ma no és dit que siguin també justas. Caraú té de fé lu millor del que pot i del que sap, ma no és dit que això sigui la cosa millor que sa pot fé. Caraú, tantu, té lu dirit, ma té també lu dovere, de sa millurà él, o ella, pecó qui sa millora, qui ampara una cosa nova cara dia, també millora la vira dels altrus, oltras que la pròpia. Per això, que ningú pensi que lu que sap és tot allò que sa té de sabé, que ningú digui que las cosas són com són pecò si així són és que així tenan de éssar; las cosas sempra dipenan de com musaltrus las vurem véra, i si u s’acuntenta del fèu, arriba a pansà que él fèu no sigui fèu ma bel. I no, no és així, lu bel és sempra allò que dóna joia a tots, i no soltant a pocs. Qui ampara una cosa nova cara dia, també ampararà a fé més bella la vira pròpia i la vira de qui li viu acustat.
– Bella prèrica.
– Bella sí, ma qui és que ma tanguessi de amparà calqui cosa a mi?
– Tu mateix, no has cumprés?
– Que no facis la junara, tu, que legu vauràs com t’ampara lu capural a ma quatra piaras a l’asquena.
La gent astà ascumançant a ixí de l’igrésia, lus homans de una pultalleta i las donas de l’altra. I ningú fa cas al fet que un homa que és ja ixit astà fent antrà a l’igrésia un musquetu, lu dóna a u que ‘l dóna a un altru que ‘l dóna a un altru ancara que és felmu al pultó i que s’amaga l’alma a sota de la jaqueta, astà agualdant que ixi calquiú.
També la famíria de Antoni L’oltu és ixira, ja hi són tots. No maràn. Gavina no hi és.
– No la tanivas tu? – diu la mara a Ramundica.
– No que l’he pusara an terra – diu la filla.
– Anau a la prenda – diu lu para, – primé que mu’ la calciguin.

[1761]
Astic caminat a nas a l’ària, pé véra si cuneix a calquiú. Ma aqueixus gigants no ma veun, i si ma veun fanan finta de arrés. Ma pos a avisà a mamma, primé a poc, legu prurant. Cosa puc fé, só massa patita pé no ésar dasasparara.
Veig que la gent va tota velsu una mateixa direció, tantu vaig iò també. És una polta gran que fa com un gradí, i iò no hi faç a jumpà-lu reta, tantu i pos las mans adamunt i lu jump an quatra, ara só a un patit curriró tancat de duas poltas una an fatxa de l’altra, de una paret de nyenya i de un pultó aspamparriat. Hi ha un homa ret an peus, folsis és babbo. No, no és babbo, i té com una canya de ferru a mans. – Don Piritsanu! – ma pareix que digui. I legu – Pum! – però a folt, i de la canya ixi també fum.
Un altru homa al peu de l’ascara de l’igrésia cau an terra i un muntó de gent va a mirà cosa tengui. Lu que ha fet pum a ma la canya diu: – Salvu a Déu, Salvu a Déu – i sa’n entra de una de las duas poltas.
Iò no sé cosa fé, ma pareix que ma sec al gradí i agualt. I com que tenc fam i tenc por ma txutx també un poc lu dit gros.