Gavina di l’Ortu 5.0

5.

La rateta grija astà avisant un nom, Gata Valmella pareix que digui. I difati és una gata valmella mascra, gran com un bou, que camina a poc a poc i que sa seu com si fossi lu duenyuu. També a él lu tallacamapana negra damana si cuneixi a Gavina, i la gata fa miau miau, que vulgariva dira que sí, que ja la cuneix a n’aquella pivara varanosa. La pívara sigariva ella, Gavina, que sa mira peus i mans, pé véra si ancara na té, i com que ‘ls té, no pot éssar ver que ella sigui una pívara.
Lu tallacampana damana com és que él, Gata Valmella, cuneixi a Gavina. Qué és la jalmana de la mullé de un cusí d’él, i com que assieme traballan a mijas un tarré del baró de Urbïannu, a ma’l cusí sa veun cara dia, i lu cusí li ha dit tot d’ella.
Que ha molt lu fil infant gitant-lu al pou? No, això no, que la cunyara li paraixeva astramba, això li dieva, i que sagons lu cusí puriva també éssar pranyara, que pareixeva que tanguessi un ventra cara dia més gros. Qué ultimament Gavina viviva an casa de la jalmana.
– Però, lu dia que sem anats tots paris de Urbïannu a Sanbenat, an carru de bous, ella de ventra no na taniva més, sanyal que havia parit, i lu que taniva a la bèltura, o era un pulquedu nat de poc, o era una criatura.
– Carru de bous i no a peu? Pròpiu sagur és, sanyor Valmell?
– Mig a peu i mig an carru, qué lu carratuné s’és falmat an campanya i musaltrus havem fet un últim tros a peu.
– I quant s’és abijat que havia gitat l’infant al pou?
– L’he cumprés calqui dia an fatu, quant la gent del qualté de San Benardino n’ha tret la raó de la criatura arrinta del pou.
Pé cosa no la deixa anà aquel becu marantranyat? Cosa li ha fet ella? Cara volta que prova a s’aixacà la custringi a arrastà sagura astrinyint-li una mà al codu. Ma la veritat é que aquel és un sanyal, Gavina lu sap massa bé, si ella s’aixeca pé tres voltas i pé tres voltas la guàldia la toca al mateix punt, ella sa trubarà legu aforas, an un altru lloc, un altru téns; i cara téns és pel folça més bel de aqueix an que é lu món és guvanat de las bèstias.
Són lus primels dias del mes de naral, Gavina astà jugant a ma’l fil que ara té tres ans i mig, una criatura bella i sempra cuntenta i anjugassara. Ancara no l’ha astitat del tot, l’ascuredu, que té sempra fam. Viu an casa del para de Sisino, ma no com a mullé d’él, com a mara de Ernestino, lu fil que ha tangut nou mesus dasprés del conta del jonc. No fossi astat pé padre Mateo que n’ha catxat las donas a aspentas, ara sigarivan molts ella i també la criatura. Proba Ernestino bel. Fossi astat pé Sisino, él sa la fóra també casara a Gavina la filla de Anna de l’empòrio Cisterna i de Antoni de l’hort sempra del cavallé Cisterna. Ma lu para, don Efísio Col.lu, que un àn és capità dels barratxel.lus, un àn és cunsaller, i una volta o l’altra pugariva éssar síndic, ha dit de no, de agualdà a véra si la criatura dura i si ella sigui bona puvida. No la tratan com una salvirora com an casa de Pietra, ma mancu com una duenya, és sol la mara de Ernestino, i ella és cuntenta, qué lu fil és una beneïció del Cel. La jalmana, Ramundica, la veu poc, qué són quasi an guerra; diu que li ha ja fet pelda un núviu i almancu un parel de altrus jovas. La mara, també si és sempra presa de quefé a l’empòrio la veu quasi cara dia, que polta Ernestino a jugà a la praceta de la butiga; també lu para i lu jalmà lus veu anant anant, qué l’holt és arrarera de l’igrésia de San Benardino i ellus tenan sempra una cuseta pé la criatura. Qui no veu més són Pietra i dona Cornèlia, qué són sempra tancaras an casa i ella, an casa, no hi pot antrà fins a que no sigarà una dona hunesta, que vulgariva dira casara a l’igrésia. Padre Mateo lu veu suvint, pecò de quant ha parit té sempra manasté dels ampacus d’él, qué ‘i tira de murí la pél de las cuixas i de la natura.

[1780]
Ernestino és la jòia mia. Camina i pala com un minyó gran, i padre Mateo m’ha dit que crixirà també bel i antirigent. La mara de Sisino no vol que ixi avui, diu que no fa bé a la criatura. Ma cosa na sap ella de cosa fa bé o no fa bé a mun fil? No m’agrara aquella dona, ma trata com una furistera i no com la mara del net, l’únic que té.
– No ixis avui, Gàvi. No Ixis que s’astanan antanent cosas feas. La gent astà tota murint de tos, grans o patits que siguin; també la reina d’Àustria és molta, l’altru dia. No ixis Gàvi, i si ixis tàpa-la bé a la criatura nostra.
– No veus qui bella junara que és avui, anem a sarurà a mamma i tunem.
A mi no m’agrara de astà an aqueixa casa. No és patita com lu dabaix nostru, ma celtament no és gran com la casa de dona Cornèlia. Una cuina, un’apusentu de rumí, un cultil patit i un’astal.la pels tres cavals, lu del para, lu de Sisino i lu del jalmà gran, qué él també viu ananquí, an un’altra apusentu gran al pra de damunt, a ma la mullé, que li ha parit tres fils, totus tres molts primé de fé dos ans. Per això lu para de Sisino no vol que ma casi, primé tenc de fé un altru fil, diu, i Ernestino té de arribà almancu a fé cinc ans. També Ernestino, Sisino i iò rumim al pra de damunt, a un mataraf an terra, mentras lu jalmà i la mullé tenan llit de ferru.
No fossi astat pé la valgonya de mamma i de babbo, iò ma’n fóra astara an casa mia a ma Ernestino, i de Sisino i de la famíria d’él no fóra mai mancu més antés lu nom. Mun jalmà era de acòldiu a ma mi, ansis, si li havessi dit de sí él lu fóra molt a Sisino. Ma man jalmana ha dit de no, que així, oltras a mi, s’arruinava él també.
Casa de Sisino és a mig cami de la muntanya de Sambenat, qué la d’él és una famíria antiga, diu, ellus són a Sanbenat de primé ancara que arribessi lu rei de Turí, de quant de gent com lu cavallé Cisterna i padre Mateo no sa’n hi vaieva mancu la quija, a Sanbenat. Difati, lu país antic és nat al primé giru de muntanya analt, així analt que mancu hi havia manasté de fé muralla, legu han fet casas al sagons giru de la muntanya, i anallí, calqui tros de muralla ja l’han feta, als punts que o si no fóra astat fàcil de atacà. Així, de giru a giru són arribats al peu de la muntanya, i anallí la muralla l’han feta, de una torra a l’altra, i la polta de ont la gent entra i ixi i que de nit sa tanca, i qui és aforas és aforas.
Casa Cisterna és quasi atacara a la muralla, tantu és an baix, tres prans crixits adamunt de un parauret baix i vél que la Comune havia dunat al cavallé a pata que facessi empòrio i matzem de frument i oldi. I a él anava bé, qué l’empòrio així acustat de la polta de citat era la primera cosa que lus sanbenatins vaievan antrant i l’última ixint i tanivan més gana i més cosas de cumprà. I oltras això havia pratés la pussibiritat de fé holt a arrarera de l’igrésia de San Benardino, qué lu cunvent era mig darrutu i aquel curral abandunat era un asprecu, tanint també lu pou arrinta.
Tantu, anà de casa de Sisino a l’empòrio és sempra un joc, mentras que tunà és un’ampoda. Ma Ernestino no sa’n abija, qué si és astrac lu polt al braç, i iò, com més talt tón, millor és.
És un bel dia de sol de primé hinvel, fa pròpiu praié de ixí al carré, i Ernestino és cuntent, corri com un crabit, i iò a fatu d’él. Don, don, don. Cos’és això, campanas de molt. Oi o mamma. Ixi que ma faç lu sanyal. Ernestino, Ernestino bel de mamma, vina. Ont és Ernestino. Ernestino vina a mamma. L’he paldut, no’l veig. Que no calgui a un raganal. Proba fil meu. Que sa banya i que s’ambruta de melda i de pixat. Ernestino, Ernestino.
Mi’lu, lu fil meu bel. S’és falmat a véra antrant un anterru a l’igrésia de San Pera. Cosa astà fent aquella maca vistira de negra?
– Tònio, Tònio, Tònio lu fil meu bel. Tònio corri a mamma.
A qui l’astà dient Tònio Tònio, a Ernestino meu? Ont astà anant aquella maca?
– Ernestino, corri a mamma.
Ma Ernestino no sa gira a ma mirà, pareix ancantat. Com si astiguessi agualdant l’abraç de aquella maca que mancu sa sap prurà un fil molt. Mi’-la. Ha pres Ernestino meu an braç i sa l’astà astrinyint com si fossi cosa d’ella.
– Tònio, Tònio meu bel, que sés tunat del Cel. Iò ja’l sabiva que tu no eras molt, fil meu bel. Gràtsie Jesú que ma l’has tunat.
– Deixa a mun fil! Bruixa fea. Deixa’l que o si no ta mat – dic çalcant de ni li trera Ernestino dels braçus.
No amolla, no’l deixa.
– Deixa’l, deixa’l, és mun fil, és Ernestino, no és Tònio tou – dic prurant de futa. Astà arribant gent. Gent que ixi de l’igrésia.
– Deixa’l, deixa’l, no és Tònio – diu un homa a n’aquella maca. – Déixa-la astà, a n’aqueixa criatura fea, que nostru fil era assai més bel – diu aquell’homa tussint com una gata que astigui ascupint pèl.
– No és feu mun fil, és massa bel, ansis.
– Té, agàfa-ta’l i vés-ta’n de pressa – diu aquel marantranyat tussint an fatxa de Ernestino meu.
Ma l’agaf astret astret i cór velsu l’holt de babbo arrarera de l’igrésia, a véra si ma donan un caltxofa primerenca o un fanol del últims.
Currints quasi sentsa mirà ma txumb a ma un homa, és lu mestra musical. Qui fatxa fèa que té. Él també astà tussint. Ma diu que l’ascusi, sa’n és tangut aixacà del llit de pressa, qué hi ha molt la criatura de una madama i, com que és rica, pratén missa cantara. No és que iò també astigui anant a l’igrésia pé la mateixa raó? Si cant iò la mara de la criatura molta sigarà cuntenta. Diu currint i tussint.
Arrip a l’holt que babbo astà amarant, no té téns pé jugà a ma la criatura, és de sol, mun jalmà no hi astà anant a l’holt, és maralt an casa. Té una tos de tots lus dimonis.
– Pé cosa sés ixira a m’aquest téns. Hi astà murint una criatura al dia. Ernestino com astà? Fret ha pres? Vés, corri an casa, pòsa-ta acustat del foc, deixa’l a la carantó a Ernestino nostru.
A la carantó sí, ma acustat del foc no. No vul que Ernestino sa brusji.
No mus ha dunat arrés babbo, al.lora vaig a l’empòrio, ont és mamma, que però no hi és, ma diu aquella antipàtica de Ramundica, mamma astà atuajant a mun jalmà maralt, i ella no té gana de pelda téns arrarera de las fantasias de una maca com a mi; pé culpa mia a ella li toca de traballà com un homa, ansis, de més de un homa.
Qui dia feu que és diventat avui, i si no ma moc ma prou també.