Gavina di l’Ortu 7.0

7.

Cosa hi fa anallí, an aquel lloc negra húmit i pre de catarans? No sa’n arracolda. Gavina no s’arracolda si aquella sigui casa d’ella, casa de la jalmana, casa de Sisino, casa de Pietra, casa de padre Mateo, si sigui l’hustera. Folsis és l’hustera. Sí, l’hustera, i aquellus no són catarans ma palsonas cataranitzaras. Ma pé cosa són així patitas, al.lora? No tangarivan de éssar grans, més grans d’ella. Prova a n’agafà u. Són així assai que mancu fugin. Gavina sal posa al pam de la mà ubelta i ‘l mira. Lu toca a ma’ls dits de l’altra mà. Pé co no camina més? Gavina fa txoc. Ascuri lu pam de una mà adamunt de l’altru i al txoc antén com una cunsiguella húmira, lu catarà sés tot asquitxat, no era una palsona, era una bestieta. Ixi a véra que sabó té. Gavina lu llingui. No té una sabó fea. No no. Ixi que na pren un altru. Txoc! I un altru. Txoc! Mi’-lu. Ja’l sabiva Gavina, cara tres que na llingui ella palteix i sa trubarà an un altru postu.
La quistió és que no rasixi a cumprenda com sa guvena això. Ella vol anà, no hi vol astà anallí, ni a l’apusentu negra ni a l’altra apusentu, la del tallacampana negra que diu cosas de macus. Qui pou, qui criatura? Ernestino d’ella té quasi quatra ans. És una criatura bella i cuntenta que ancara ella no ha dastitat del tot. No és ver que sigui molt de tos. Aquella samana n’hi ha molt tres al dia de criaturas a Sanbenat, de tos. Ma Ernestino no, él és sempra astat a ma ella, sempra; de nit, de dia. És sol de quant l’ha txacara an aqueix lloc feu que Ernestino sa’n és anat. I ella no sap com fé. Ma ja’l troba lu sistema, ih si’l troba. Com diu padre Mateo, no sa té mai pelda l’asparança, mancu quant tanim tot contra, qui sabi amprà bé la raó, lu troba sempra un modu pé sa salvà dels perils de la vira. Pecò la vira mateix és un peril, i sempra mus arresta la pussibiritat de l’altra, la vira del Cel, i aquella sí que és bella pé qui ha sufelt an aquesta Terra.
Sol que ella no ha sufelt mai. Ella és la cumpanyona de Pietra. És la bella de casa. És la mara de Ernestino. És la que canta més bé a l’igrésia. És la més antirigenta de las minyonas de tot Sanbenat diu padre Mateo.
Gavina acaba de sa llinguí l’asquitxu de l’últim catarà i sa obrin las parets, i arrinta entran abras de uriva, lu sol ancara húmit del maití an téns, i un muntó de donas anjunullaras o an pispiriris acullint uriva. I ella també sa hi posa. Té de umprí tot un sac, i com més na umpri, de més la pagaran i de més manjarà.
Las donas són set o vuit, que l’urivà és gran. Gavina na cuneix sol duas, Marieta i Carmelina, qué són de Sanbenat, las altras na vénan dels virajas, difati no palan sanbenatí ma un saldu astrambu, divelsu del de la mara, i Gavina las cumprén poc. Però, quant cantan, canta ella també aquellas cançons i és com si alessin lu mateix saldu de tota la vira. Cantan la cancó de las monjas de l’igrésia aprop de un astan ont anavan a pascà lus pascarols més bels de la rejó i las monjas pragavan a Déu que ‘ls pascarols sa’n antressin al cunvent. A fé co’, a fé co’? A pragà, a pragà a ma ellas tota la nit i tot lu maití del dia dasprés. A pragà, sol a pragà. Tota la nit però.
Cantan, acullin, asqueltsan, acullin, raguellan. Só vuit donas, vuit a ma ella, a ma Gavina. I n’hi ha de cara idat i de cara peça. Jovas, grans, casaras, farrinas, grossas, magras, altas, baixas. Totas però són cuntentas de traballà, també si sa troncan l’asquena i s’ascarenan ungras i dits. Arraonan també. Aquella astà traballant pé sa fé la dot, que al viraja l’ha damanara un pastor. Aquell’altra astà traballant pé la dot de la filla. Aquell’altra ancara és viúra, i si no traballa no menja. Las altras tenan fils de crixí.
Gavina també diu que té un fil de crixí, Ernestino. Las altras pareix que l’ascoltin, i ella no s’abija que l’astanan asfutint, qué ‘l saban tots que Enestino és molt de tos quatr’ans ara.

[1783]
– Mun fil sa diu Ernestino – dic antrant a l’arraunament – és bel, sempra cuntent, ancara no l’he dastitat del tot també si té quasi quatr’ans.
– Ja fas bé, Gàvi, qué més talt lus dastitats i de més duran. A mi ma n’hi ha molt ja tres de fils així, al mes dasprés de dastità-lus sa na’ls ha presus la carantura – diu la més gran de las Sanbenatinas.
– Ai proba de tu, i no n’has sufelt? – damana l’altra sabenatina més jova.
– Pel folça que n’he sufelt. Ma així és la vira, si na vols fé u gran, de fil, na téns de parí més que puguis, qué a ma totas aqueixas maraltias del dia de avui, no hi ha proba que duri si no té fultuna.
– Iò no – dic, – iò no na faré mai més un altru de fil. Ernestino ma basta. Sempra bel, sempra cuntent, sempra sa.
– Gàvi, ma ver és que ta’l poltas sempra a fatu, a Ernestino tou? – ma damana la gran.
– Sí, sempra a ma mi.
– I ont és ara? – ma damana una de las saldas – qué no’l veig.
– Astigarà jugant – dic iò.
– I avísa’l, avísa’l que així lu vaiem a Ernestino tou.
– Ernestino, Ernesti’, vina a mamma.
– Arribat és?
– Que no’l vaieu?
M’asfutin aqueixas macas, ma Ernestino ve legu legu totas las voltas que iò l’avís. Vina bel de mamma, vina, tens fam, la tita vols? Vina que mamma ta dóna la tita.
– Cosa astàs fent Gavi’, a titas aforas.
– Mura, no veus que astà dunant la tita al minyó?
– Qui minyó, que s’astà munyint lus mugrons de sora!
Menja Ernesti’, menja i déixa-las dira.
– Cos’és això – diu lu fator arribant de anfondu de l’urivà – pé cosa no astà traballant aqueixa?
– Qué astà titant a Ernestino, lu due’.
– Ma cosa m’astau dient, qui Ernestino i Ernestino. I tu tapa-ta i traballa.
Vés i juga bel de mamma, vés, que ara mamma tua té de fé la masura. Corri.
Tunem a traballà, qui anjunullara, qui am pispiris. Iò astic anjunullara, an pispiris no hi fas, ma tira massa la pèl de las cuixas i de la natura.
– Gàvi, ma ver és que no ta hi crixi mancu un pèl anallí a sota?
– Iò no hi crec, és cosa ampussibra.
– Fes véra Gàvi, fes-li véra que és ver an aqueixas mal fiaras.
Ma pos reta i ma tir la gunella analt.
– Éi que ja és ver. Mancu un pèl.
– Pròpiu mancu un pèl.
– I qui és l’homa que la vol una dona a ma la natura aspirira?
Traballem fins a l’hora de l’asmurzu. Un tros de pà i frumaju, un poc de àlgua, un’apena de saltitxa, calqui fulla de ansarara. De quant és molt babbo i Tore és an prasó, mamma és sempra més trista, cavallé Cisterna mus deixa al dabaix pé cumpassió, qué mamma és diventara vella de cop i no hi fa a traballà a l’empòrio. Man jalmana li ha dit de sa’n anà an casa d’ella a Urbïannu, ma mamma no vol, vol murí a Sanbenat; dasprés que Tore sigarà ixit de la prasó però, a ma éll i Ernestino an casa, mamma sa rafarà legu legu.
Tunem a l’urivà, lu fator però m’avisa, vol que ma felmi que ma té de dira una cosa, a mi sora. – Anau vusaltras, anau a traballà.
Vol que entri a la caseta, al matzem de las urivas.
– Ascolta, iò té cumprés a tu, tu no sés pultarà pé traballà com las altras donas. Al téns que ellas han umprit lu sac, tu no n’has fet mancu lu mig.
– No és ver, iò trabal, trabal com totas.
– Èia – ma diu aqueix homa gran com lu babbu meu bonànima, – ma iò ta pac lu mateix. Tu astàs ananquí, a la caseta, aprivinis lu manjà pé totas i així no t’astracas i no t’arruinas las bellas mans tuas – i mentras lu diu ma las carinya. – Mira, proba filla, com ta sés feta. Vina que ta las rent iò aqueixas bellas manutxas tuas – i anem velsu ‘l pou. Suma un pual de àlgua i ma fa rantà. Ma las renta él mateix las mans. Legu tunem a antrà a la caseta.
– Ma ver és que tens un fil patit que ancara pren la tita?
– Éia, Ernestino.
– I ont’ és ara?
– Astà jugant a l’urivà.
– Avisa’l, avisa’l que tangarà fam.
– Ernesti’, Ernestino. Vina bel de mamma, vina.
I Ernestino arriba, i té fam, l’ascuredu. Iò lu prenc an braç i li donc la tita. No veus qui fam que taniva. No veus con txutxa.
– Ixi, ixi-ma també l’altra.
Ont és Ernestino? Aqueix és lu fator que m’astà txutxant lus mugrons. Cos’és que vol?
– Vagi-sa’n. Deixi-ma astà. Mi’ que avís gent!
– I qui avisas tu, bella mia, a la bonànima de tun para, al jalmà tou amprasunat, a Sisino que al Cel sigui?
És massa folt per a mi aqueix vél, i legu no vul que Ernestino s’assusti. Faré finta de res. M’astà apratant als sacs de l’uriva. Un’uró que no m’agrara. No miris Ernesti’, vés a jugà aforas.
– Obri, obri de més – ma diu, – obri que no entra.
Cos’és que vol antrà? Antrà a ont?
– Ma cusira ta l’han? Té, agantxa. Agàfa-ma’l, aió. Agafa, agafa. Astrinyi. Astrinyi. Així, eh, així, mou més de pressa, mou, mou aqueixa mà tua bella. Mou que legu ja ta donc una cosa.