Gavina di l’Ortu 9.0

9.

Las ha pruvaras totas, proba Gavina; s’és rapara, s’és ascurira, s’és ambulcinara, ma ancara no ha cumprés qual sigui lu modu millor pé fugí, pecosa ella no vol sol fugí, que allò és fàcil, basta astrinyí folt las mans, rascà un peu an terra, tucà la punta del nas. Lu conta és fugí de anallí pé arribà a un lloc bel a un dia de istiu jugant a l’holt a ma Ernestino, pé dira. O a una Pàscua cantant a l’igrésia. Ma com és que no ‘i ve altru pansament bel al cap? Ipuru, ella era sempra cuntenta de patita, sempra, fins al dia del brasjé. Allò és astat, lu foc és que l’ha arruïnara a ella. Aqueixa pél que ‘i tira sempra i que sa li crepa pé una cosa de arrés. Hi ha dias que no pot mancu caminà de la durò. Hi ha dias que sa pixa adamunt pé trenda un poc de sol.lievu. Sol lus ampacus de padre Mateo li fanan bé. Ma ara no hi és aquel sant homa.
Li dol massa, proba Gavina, i axí, sagura a asquena a la paret, ancas retas i apitxigaras, però no tètaras, deixa que de la natura d’ella ixi ‘l riu, que banyi cuixas i gunella, que així l’hùmit de la roba li amulligararà la pél.
Mi’-la. També així rasixi a sa’n anà, i ont astà anant? Al dabaix, al dabaix de la mara acustat de casa Cisterna. Ma quant, primé o dasprés de la molt del cavallé? Primé o dasprés de la molt de dona Cornèlia? Primé o dasprés que Pietra s’era casara a m’aquella fatxa de maró? Gavina no’l cumprén, sa veu al dabaix. Arrinta hi són ella i la mara. La mara és al llit, que no sa vol més aixacà. – Daixàu-ma murí, cosa camp a fé sentsa mun fil i sentsa mun marit?
Ella, Gavina, és a la pultalleta, abacadara a mal cap adamunt dels cotzars, mirant las ginquetas brutas, la melda i ‘l pixat que corrin al raganal, lus ratons que corrin cuntents, la melda de bou i de caval, las gallinas que ixin del pultó, qué, ara que no hi ha ningú que las atuegi, fugin del galliné al cultil.
A Gavina li agrarava tot allò, fins a que no li han tret a Ernestino. A Ernestino ‘i agrarava de assutà lus ratons, de siguí las gallinas. Ma ara no voran que ‘l vegi, no ‘l tens de véra més li han dit. Pé co, si és lu fil, pé co no’l tanguessi de véra? No és just, no és just dieva la mara del’aranya negra i així li han fet allò pé no’l véra més. I Gavina és trista, las mateixas cosas que primé la ralagravan, ara li posan tristó.
Com aquellas donas qu astanan arribant currint i tiquirriant com a macas. No veus com caminan dascalças anmig de melda i pixat. Aquella és també calgura a cul an terra, i aquell’altra a fatxa an terra. Cosa tenan de currí i de tiquirrià?

[1785]
Astanan vanint ananquí, i lu que diun és Gàvi, Gavi’, Gavina. I Gavina só iò, cosa voran de mi? Mi’-las, ja són arribaras. Són totas felmas andavant de la pultalleta. I m’astanan mirant a mi. Cos’és que voran?
– Ja és ella, iè que no, és ella ta dic.
– Ja tens raó, és pròpiu pretxisa.
– Anna, Annutxe’, Annutxeta. Ixi, ixi, vina.
– Santa Maria, mara de Déu…
Cosa hi ha? Cosa voran de mamma, pé cosa astanan pragant? Pé cosa s’astanan anjunullant totas? No veun que és pré de tota la melda de dias? Da que ningú no paga, ningú nateja.
– Ara i a-r’ora de la molt nostra. Amen.
– A ma la vureu acabà? Anau a l’igrésia a pragà, no al carré meu – diu mamma aixacant-sa.
– Anna, o Anna, ta filla astà prurant a l’igrésia – diu una grossa i fea.
– Éia, llàgrimas de sanc.
– Dels uls i també del cor.
Mamma sa llamenta, no hi fa a caminà, li dol l’asquena.
– Gavi’, vés, ajúra-la, pòsa-li una mà anallí ont li dol de més – diu una alta i magra.
– Toca-la Gavi’, toca-la.
I iò vaig, la toc i mamma sa posa reta. De cop, com si no tanguessi més arrés.
– La mà santa. La mà santa de Gavina.
– Com ta santeixas Annutxe’?
– Bé ma santeix, com si no havessi mai tangu duró – diu mamma.
– A mi, a mi també. Toca-ma. Toca-ma.
I iò toc, i totas diu oh. Oooh. Oooh. No tenc més mangilla. Ooooh. Ma’n és passara la valmalló. Ooooh. No ma dol més lu cap. No ma dol més lu braç. Oooooh. Oooooh.
– Ma cos’és que taniu, que paraixeu andimuniaras? – damana mamma.
– No lu dimoni, Annutxe’, la Vèlgina de las set aspadas.
I iò ma pos a cantà. Set aspaaaadas de duroooo, al cor meu, m’han dunaaaaat. I totas cantan a fatu meu, anjunullaras a la melda del carré i fent-sa lu sanyal de la creu. Ma si no veun ni gallinas, ni ratons i ni cutxus, veun lus carrus que voran passà, i antenan las frastumias de homans que tenan pressa. Ma ellas no són preocuparas de arrés, voran que ixi de casa, que vagi a ma ellas. I ixim, iò i mamma assieme, duas andavant que cuneixan lu camí i totas las altra a fatu, an pulçassó.
Arribem a la polta de Sanbenat, ixim i no anem ni velsu Lisureta ni velsu la muntanya de Jagamara riu riu, ma velsu banyu, diretament a la boca del riu. Ma no voran que ma tiri a banyu, voran que entri a una balca, i totas las altras a las altras balcas ancara, i fem una pulçassó de balcas que de sota Sanbenat va a la praja de la torra del cural i de l’igrésia dels pascarols, que és quasi acabara, i és pròpiu bella, ma bella pròpiu, i avui al maití han dit la primera missa. Éia, una missa pé la proba gent de Nàpuls, qué ‘l Vesúvio astà butant foc i fum. I pròpiu a la fi del Vangeri, la Madona a ma la fatxad’ella ha ascumançat a llagrimà.
Qui Madona, qui fatxa? Mamma m’astrinyi una mà. No vol que digui arrés.
– Lu quadru de Nostra Sanyora de las set durols que lus Cisterna havian ragarat a San Benardino. Ja és ver, lu pitor havia vulgut a ella com a model.la.
– Legu, dasprés del conta de Sisino, lu capallà mateix no vuriva que la fatxa de ta filla fossi a l’igrésia.
– Proba filla, i ella qui culpa na taniva si aquel dasgraciat li havia fet allò – diu un’altra.
– Annutxe’, lu conta és que lu quadru a ma la fatxa de ta filla és astat ragarat a l’igrésia nova de Santa Maria dels pascarols, qué ‘l pàrroco que han anviat no na sabiva arrés de aqueix conta i per él era sol un bel quadru. I ara…
– I ara?
La pulçassó de balcas és arribara, lus pascarols mateixus m’ajuran a dabaixà sentsa que posi un peu a banyu. Arriben andavant de l’igrésia i ma cunviran a antrà, ma fanan muntà las ascaras com si iò fossi una reina, m’acumpanyan arrinta, ma no ma fanan anà a l’altar, voran que giri a la sagona capella antrant a ma reta, ont hi és lu quadru meu.
– Sés tu, sé pròpiu tu – ma diun.
Adamunt de l’altar de la capella dels Diàcono, la famíria del marit de Pietra, hi és lu quadru que diun que m’assimigi. Una Vèlgina de las set aspadas a ma’l cor ubelt. La fatxa m’assimija pecò só iò, m’havia pintat padre Mateo quant ma tucava de astà felma pé culpa de la brusjarura. I de aquel quadru, ixin gotas valmellas del cor i dels uls. Sagons aqueixas donas sigariva sanc, ma sanc de qui? Meu? De Nostra Sanyora?
Ma diun de ma pusà acustat del quadru, a la mateixa pusició.
– Té, diu-ma que no és ella!
– Celt que és ella, qué o si no no na’l foran fet trera de l’igrésia de San Benardino.
– Ma iò pansava que aquel l’havessin brusjat al foc.
– Al foc que ta brusjin. Mura, dasgraciara. Mura i prega.
– Cosa hi fa ananquí tota aqueixa gent? – damana un capallà que astà ixint de la sagristia.
– Don Farrino, don Farrino. Vengui, vengui que havem pultat la santa.
I lu que han avisat don Farrino, així com ma veu s’ancanta. Mira a mi i legu lu quadru. Lu quadru i legu a mi, de una barra, de l’altra, mirant-ma de l’alt an baix, del baix analt.
– És ella, és ella, i astà prurant sanc. Don Farri’, això és un sanyal. Lu Vesúvio anviant fum, ella que gita sanc del cor.
– Daixau astà lu Vesúvio que no és conta vostru. I daixau també de palà de sanc. Allò que ixi del quadru no és sanc ma brutesa valmella – diu lu capallà turinés més an francés que an itarià.
– I si no és un miracra, pé cosa m’és passara la mangilla? – diu una.
– I a mi la valmalló.
– I a mi la duró de cap.
– A mi la duró de runyons – diu totas.
– Toca-ma Gavi’, toca-ma – diun, i legu: – Santa Maria mara de Déu…
Aquel capallà m’agafa pé un braç i ma polta a ma él. Las donas però no voran.
– Cosa astà fent, don Farri’? Deixi astà a Gavina nostra.
– Astau tranquil.las, la vul sol cunfassà.
Ma fa anjunullà al cunfassiunal i ma diu que tenc de dira sol la veritat, pecò a Jesus no sa diun las mantiras, mai. Entra al cunfassiunal i ma damana qui só, cosa vul, pé co astic almant tot aqueix ascàndul. Él és nou de las usanças de la Saldenya, ma no és un idiota, són més de quinz’ans que és capalla. Tantu que pali, si no vul que ma dinunci al bisba, i al.lora sí.
Dic que no sé de cosa m’astigui palant, que iò vul sol a Ernestino meu, i de tot lu restu no vul sabé pròpiu arrés.
– Qui l’ha fet aquel quadru? – ma damana.
– Padre Mateo.
– Un capallà?
– Un jesuïta.
– Ja’l sabiva, ja’l sabiva que ancara sa n’hi troban. Ma a mi no m’amburica, no que no m’amburica – diu ixint del cunfassiunal. – Anàvu’n, anàvu’n totas, no he atsetat aqueixa nova parròquia pé alimentà las supersticions, ma pé na las trèra – i així dient celca de na dastacà lu quadru de la paret. Ma la gent de l’igrésia, homans i donas no’l pilmitin. Diun que millor na dastacan a él a piaras al cul que ‘l quadru meu de la paret.
– Quant és així, ma ubrigau a agí pé las maras, vus faré ascumingà del bisba i arrastà del síndic, i vaureu si no’l faç.
Lu capallà sa’n tóna a antrà an sagristia, i a mi ma posan acustat del quadru de la capella dels Diàcono. Iò cant la cançó de las set aspadas, i tots cantan a ma mi.