Jàgamàra 3.

3.

Ma daspelt al cant de las donas de casa i a l’uró de pa al fol. Hi pos calqui sagons pé cumprenda que no só an casa mia ma an casa de mamma. Ningú m’ha avisat i antenc lu tac tac del medalló de salvici. Ha ascumançat lu conta al ravés. Agaf la patita placa rurona grija que tenc panjara al col i veig que conta 00:29:12. I mentras mir lu 12, diventa 11, 10… Lu medalló ascumença sempra a avaltí de un téns adeguat i suficient pé arribà puntual al trabal és a dira pé ixí puntual de ont ta trobis. Evidentement la Txentral de localització considera que de casa de mamma al Castel iò hi pugui arribà an mijora. Aspost la pultrona i pos lus peus an terra. Celc las sabatas, grijas com la calças, lus calçons, la camisa, lu bunetu i també lu medalló de salvici, qué iò, com a funcionari, só al màssim de la carriera grija.
És manasté que mengi i begui calquicosa, i que ma renti també. Ma no hi ha téns, si pelt més de cinc minutus no arribaré mai puntual al Castel. Las ancas no m’aguantan. Lu cos meu és biològicament i naturalment vél. Com a caucàsic só una raritat, horamai. Faç calqui muviment pé astirà lus músculs, ma ma dol tot lu mateix.
Ix de l’astúdio de babbo i vaig ont antenc més veus, al jaldí tancat de la casa. Lu velt ascur del vistit de mamma sa nota legu legu. Anagràficament ella és la més vella anmig de aquellas donas vistiras de mil curols amascrats de un pinyu a l’altru, que sa moun txapant, purant, natajant, acullint, sambrant. Mamma però rasulta una de las més jovas. Apena ma veu ma sarura i ma ufri un fruit que no havia ni vist ni assajat mai. És groc, piruset, sa obri facilment, arrinta té com una mela que però no manasté manjà, i la polpa és trenda, dolça, txutxosa. Daman qui fruita sigui, de ont na ve, qui nom tengui.
– Qui ampultança té? Si t’agrara ménja-na duas o tres i legu vés-ta’n, o no arribaras an téns.
Mama ha mirat lu medalló de salvici, ella també na té u, velt com lu vistit d’ella, ella també és al màssim de la carriera de puvida, i és per això que ella no té mai lu problema de éssar puntual al trabal, ella és sempre al trabal.
Mir lu medalló: 00:25:01.
– Txao mamma, mus vaiem aqueixa talda a las sis.
– Pé co, cosa hi ha a las sis?
– Lu sarut a babbo i lu prutxés a l’assassí.
– No n’hi entr arrés iò, de ahir no tenc ninguna relació legal a ma tun para. He divorciat. Perpetuament.
Tangariva un muntó de cosas de damanà-li ma ara no puc, si no vul éssar multat, i ella mancu ma digariva arrés, ara ella és la puvida que sa preòcupa de la sarut i de l’educació de las donas gentbaixa que viun a ma ella.
Sarut, celc de m’arraculdà ont he daixat lu monopàtino i tón a antrà an casa, fins a l’ingresso, ont he daixat lu monopàtino. Tanc lu pultó i só al carré.
Ara, a la llum del dia, carrels i casas són prens de vira. Hi ha màquinas, bitxiclos a pedal i a mutor, monopàtinos a pedana rurona i roras grans com lu meu, i gent al monopàtino llonc, una taureta a damunt de rotel.linas, i gent an pàtino-bota, a palt de gent a peu. An màquina hi ha gent vistira de negra, o de branc, an bitxiclo o monopàtino de roras grans hi ha gent grija o velda, an monopàtino llonc gent marròn, i an pàtino-bota gent azzurra; lus que sa notan de més són lus vistits de valmel, qué corrin tots an grupo, i lus vistits de taronja, qué entran i ixin de las casas pé adubà, assatià, ragurà, o són panjats als ponts de las fatxaras, a las tauraras, o ascavan an punts del carré i són mig assutarrats. Són lus traballarols normalitzats. Legu hi és la gent vistira com vol o com pot, lus únics que poran amascrà curols com li agrari. Són la majuria de la gent que umpri lus carrels de curols ampussibras i caminan quasi tots a peu. També las casas són ambranquinaras sagons la curó del duenyu principal. Negra pels dirigents, branc pels filósofos, vamel pels asportivos, grijo pels funcionaris, atzurro ascur pels vigilantes i pels militars, marròn ascur pels ascolàstics, velt ascur pé las puvidas, taronja pels traballarols. Lu negra i lu branc són las curols que sa veun més poc, las altras assai de més i, a palt que pel valmel, quasi mai són la curó de tota una fatxara. An gènere currisponan a prans. Velt an baix, atzurro a damunt, i si l’edifici és alt, totas las curols poran rasultà alternaras. Sol pel valmel és divelsu; lus asportivos suvint viun tots a un mateix parau. An celtus carrels, però, aqueixas curols quasi dascumpareinxan anmig de las curols dels bars, del ristorantes, de las butigas, i de las casas de gentbaixa (quasi) normalitzara cururaras de groc, taronja, txeleste, rosa. No arribaré mai puntual.
Ara só a mig lungofiúme de Sanbenat Nou i ancara tenc de arribà al Primé Pont, jumpà-lu, prenda tot lu Carré Gran de la Marina de Sanbenat i, si só fultunat, arribà al peu de l’aixensor del Castel que ancara no sigui paltit. Si tot aniguessi bé sentsa pelda un altru sagon arribariva al trabal a las nou i deu. Celtament lu téns calcurat de la Txentral de Localització considerava que ió tanguessi la màquina de salvici o que tallessi an balca la boca del riu. Tenc de avisà; la multa sigarà més baixa si avís an téns. Toc l’uretxina antena i lu medalló i faç la diquiració.
– A la Txentral Laboral de Cabususu. Lu sotaditat Thinoh Aureli Lionna, funcionari de primé livel, diretor del Castel de Sanbenat Vél, pé amprevistus mutivus palsunals, la molt del pròpiu para Fidhel Aureli Curriró, avui arribarà al lloc de trabal a ma una mijora de ritaldu i, essent astat cunvucat pé las horas divuit al Parau de la Bona Molt de Boca de riu pé assistí al sarut al Mort i al prutxés contra l’assassi del dit para, lu sotaditat damana de éssar justificat pel ritaldu i que li vengui comunicat a ma’l just andicipu lu téns de ixira del trabal, suficient i adeguat pé arribà del Castel al Parauret primé de las horas divuit. Hunestament. Thinoh Aureli Lionna.
Celc de anà més llestr que puc, ma lu monopàtino és ja al màssim. He daixat Boca del riu arrarera meu, a ma las balcas que entran i balcas que ixin, són prenas de traballaros an tuta taronja que tónan o que vanan als opifitxos flotants. Totas las fàbricas anqüinants són als opifitxos a mínimu deu millas màrinas. L’ària i l’àlgua de terra no na rasanteixan i lu prodoto finit, invetxe de arribà an terra, és diretament ambalcat velsu lus polts més a prop a la destinació final. A Sanbenat Port arriba sol la mertxe destinara al tarratori de Cabususu. A mà asquerra tenc l’Astàdio ont una volta hi era ‘l riu.
Só al Primé Pont, dasprés que l’havaré passat sigaré a Sanbenat de Sota Mont i ma trubaré a mà asquerra lu que ara tenc a mà reta, Sanbenat Nou. Havessi tangut una balqueta a vèra, fóra tallat pé a sota de la diga de l’Astàdio, navigant l’antiga boca del Riualbu i arribant legu legu al peu de la muntanya de Sanbenat Vél. Aquest pansament ma dóna l’idea de un déjà vu. Com si iò tanguessi una balqueta.
De casa de mamma al Primé Pont havaré vist almancu una quinzena de vigilantes, de sols, a còpias, a peu, an monopàtinos de divelsas pussibiritats. Tots m’han vist, ningú m’ha falmat. Sanbenat Nou és un lloc ont cara cosa és sota cuntrol i arrés ascapa. No hi ha manasté de falmà ningú pé cumprenda si alló que fa és hunest o no. Sanbenat Nou té un’urbanització perfetament alineara, pansara a dimensió de màquina i de càmion; a l’època que ‘l passaja de las màquinas i dels càmions pels carrels era la normalitat.
Sanbenat de Sota Mont, al cuntrari, no és nat de un prujeta de urbanització, ma de la netxessitat de daixà Sanbenat Vél pecó “vél”. A las casas sa viviva mal, hi vuriva massa téns i massa munera pé adeguà-las als nous astandards i la pupuració crixiva continuament. Lus residents, tra naturals i acurits crixivan al rítimo de un trenta pelcent a l’àn. Era l’època que a la Gran Entxiclopedia de Sanbenat va sota ‘l nom de “La dècade de la riquesa”. Sanbenat arribava a cariju a deumil palsonas tra la gent de Sanbenat Vél, Lisureta i lu viraja de pascarols a Boca de riu. La gent de Lisureta sa vaneva la casa a la vora de la marina i sa feva un parauret de dos prans al peu de la muntanya. Daixava lu sol i la marina pé anà a víura a l’omba del mont i a l’humiritat del riu. I alçava ‘l parau sentsa pansà a altra cosa que no fossi com taniva de éssar de palt de arrinta. Quant totas la casas de Lisureta eran astaras vanuras pé quatra sous. També la gent de Sanbenat Vél havia ascumançat a vendra i a fabricà com capita capita a l’húmit del riu i a l’ombra de la muntanya. Quant lus dirigents i lus filòsofos del téns – que a l’època sa dievan cunsallels i eran rapresentants de corporacions familiars, laborals i relijoses – s’eran abijats que Sanbenat de Sota Mont s’era fet un lloc urbanísticament invivibra, era massa talt. Pé ramarià al dan fóran tangut de gità tot an terra i tunà a fabricà de cap de nou. Ma an deu ans Sanbenat era passat de deumil a corantamil palsonas. Com sa feva a dira a tota aquella gent de daixà la pròpia casa sol pecò no curraspuneva a un sana lògica urbanística? Pé co no lus havian falmats primé? Quant havian ascumançat l’ascavu de la fundació?
Las asotxacions de carré eran cuntràrias, las assotxacions familiars també, mentras las assotxacions laborals damanavan un pra alternativu. Costruí un Sanbenat Nou de l’altra palt del riu, un Sanbenat aspecular ma sagons criteris urbanísticament antirigents. Així, com la nova Sanbenat a l’asquerra del Riualbu crixiva, la vella Sanbenat a la reta del riu fóra astara gitara an terra i tunara a fé sagons criteris més adeguats a las esigenças modernas. És a dira antigas, vist que tot això suçaiva assai assai primé de l’Última Pau Global. Andemés, dievan las assotxacions laborals, Sanbenat Nou rasultarà més a prop a la Tzona Industrial i tot lu sistema laboral de Sanbenat na guaranyarà.
La munera hi era, l’idea paraixeva bona i Sanbenat Nou, an giru de quatra cinc ans és crixit com la baldissa de un jaldí ben curat.
Ma com la gent de Sanbenat de la palt reta del riu sa muieva velsu la palt asquerra del riu, arribava altra gent a ocupà las vellas casas. A voltas eran lus fils grans que havian fet famíria, a voltas eran jalmans, a voltas era no sa sap qui, i aspetxalment era gent dels Móns baixus que arribava de amagat. Legu són ascumançaras las Guerras de Civiltat, las Paus Locals, la Guerra General, la Crisi Energètica Permanent. Folsis no an aqueix olda, però és arribat tot aixó. I un Sanbenat no n’ha tret l’altru. I l’altru és caòtic, cururat com un arcobaleno a ma la tramurosa, buldallós, ampussibra de taní sota controlo sol mirant la gent an fatxa i captant lus sanyals eletromanyètics de las uretxinas, dels medallons, dels talcels uls. És per aixó que al pont hi ha una gran fira an ixira, i una més culta an antrara. Lus de Sanbenat Nou que vulguin antrà passant del pont són funcionaris i ascolàstics de poca categoria, lus altrus hi arriban an màquina passant del Pont de la rotatòria; és un camí més llonc, ma lus deixa a la boca de l’aixensor del Castel i, essent un camí fet an màquina, a la fi rasulta més cult assai.
Lus vigilantes acostan l’astina laser al medalló meu i a l’àtimo visualitzejan tota l’asqueda biogràfica mia. Ma diun que són an ritaldu de deu minutus i ma deixan passà. Al cap tenan l’elmu que arracolda un prat fungut, al buldu té quatra micro telecàmeras panoràmicas, una pé cara punt cardinal, que anvian un sanyal costante al Catamarano. No hi ha arrés que sa pugui ascapà als quatra uls eletrònics d’ellus.
A ma’ls altrus, a ma tots aquellus que no tenan ni medallons, ni talcels uls, ni antenas uretxina, l’identificació no és així fàcil. Quant qui vol passà no pugui amustrà ningun identificativu vàlid, ve puntxat pé trubà-li lu DNA, i pé cara identificació di.ene.àtica sa’n vanan de tres a cinc minutus a palsona, quant no també sis o set.
Só al Carré Gran de la Marina, que an realtat tangariva de éssar aqueix també un “lungofiúme”, ma quant és ascumançat a nàixar, lu que més sa nutava astant a las finestra o passajant era la marina, i no la boca del riu; só al lungofiúme de l’asponda vella del Riualbu també si la gent ara l’avisa “carré del Campo Gran” i celc de no pansà al que veig. Celc de no nutà que hi ha gent que ma damana la llimòsina. Criaturas que ma ufrin qualsiasi cosa, també ellus mateixus. Vigilantes que assiguin homans que han arrubat un pa de galt de una bancarel.la. Gent culgara an contemplació a sota de un abra. Sigariva pruhibit, pecó pragà curraspon a éssar de una relijó, ma basta que diguin que són assieme a sota de un abra a prenda ‘l fresc fent hora pé anà a traballà i lus vigilantes no digaran arrés. Hi ha cosas més urgents, com las criaturas sentsa famíria que viun al carré, lus véls sentsa casa que arroban a las bancarel.las, lus jovas que no celcan de sa normalitzà ni astudiant ni traballant i que passan lu téns de un bar a l’altru.
Són una minuria, però, i és per aixó que lu Consòrcio Local dels Homans de Sensu no fa arrés de progetual, a palt de aumentà lus vigilantes; lu fet és que són tots cuntxentrats a Sanbenat de Sota Mont i pé qui viu an aqueixa palt de la citat és un problema sériu. No tucariva a mi del dira, ma crec que no hi hagi ningun prugeta de sulució, no tantu pecó siguin pocs, si és que tres quatramil palsonas sigui poca gent, ma pecò són gentbaixa no normalitzara i que mai sa normalitzarà pecò no han trubat o no poran trubà una culucació laboral cuncreta. Ma la cosa pijor, és que lu C.Lo.H.S Sanbenatí no posa ment a las diretivas del Consòrcio Coordinat dels Homans de Sensu de l’Astat (C.Co.H.S.A.) i no cumbati l’asotxassionismu pararelijós. Que un conta és lu mistitxismo còsmic de Fatíma i de las jalmanas d’ella, sumiem lu que sem, i sem lu que és sumiat, i un altru són las relijons de l’abra sagons las quals l’homa no té de fé lu que diu la lei i las normativas vigents, ma lu que diu l’abra: sem fils de la terra i a la terra tunem, i nostro dovere és pusà raguinas, fé fullas veldas i frols valmellas de las quals nàixin bons fruits. Que paraixariva no vulgué dira arrés, i invetxe curraspon a garrà pé un pròpiu tarratori, garrà contra qui ja viu al tarratori individuat, sutamití las donas pecò facin fils sentsa pansà a la pròpia sarut.
Só quasi arribat a la boca de l’aixensor del Castel. Si tenc fultuna faré sol mijora de ritaldu. Ma no tenc fultuna. Quatra vigilantes tancan lu camí. Arrarera d’ellus hi ha una raguella de no-normalitzats contra altrus no-normalitzats, sigaran deu o dotza de una palt contra una vintena de l’altra. Pé falmà-lus tangarivan de amprà almas aspetxals que no tenan, o éssar dos vigilantes pé cara no-nomalitzat, i no hi ha la pussibiritat de cuntxantrà tot aquellus vigilantes an aquel punt sol. Millor daixà que sa matin tra ellus i legu aguantà lus pocs que siguin ancara vius. Lus no-normalitzats, homans i donas vistits de cara curò i tots evidentement no O punt O, tangaran de deu a cinquant’ans naturals i s’afrontan a mossus, a piaras, a catsotus, a tombus, a rasó. Lus de la banda més numerosa són o patits o grans, lus de l’altra pareixan més faralas, de vint a trent’ans. Lu mutivu de la raguella pot éssar qual sa sia cosa. Una casa mig darruta on pugué anà a rumí. Una praça o un carré ont pugué damanà la llimósina. La pussibiritat de pugué traballà també il.legalment. L’éssar o no pé una o pé un’altra de las antigas relijons dels Móns de ont n’arriba la gentbaixa.
I és lu que pens iò ara. De una palt hi ha jovas adults que voran garrà pé la normalització i veun an las relijons de orígine sol anútils ustàculs. De l’altra véls i criaturas que veun an la relijó l’única raó que pot justificà aquella vira tremenda que ellus toca de fé.
No puc passà, lu vigilante diu que no hi ha manera, fins a que no acabin de sa matà, ningú pugarà prenda lu camí velsu la polta de l’aixensor. Pugariva tirà ret i arribà al Castel fent lu camí a salpent que polta a la punta del mont, ma an aqueix modu no hi pusariva mancu de una mijora, mentras an aixensor sigarivan pocs minutus.
Un ascolàstic que m’ha racunaixut ma diu que no val la pena de anà a peu, la batalla de aquellus quatra dasgraciats astà quasi acabant. A ma él hi ha una mija dutzena de minyons de deu a quinza ans que pens naturals que venan al Castel pé aprufundí calqui aspeta de la cultura sanbenatina. És a ma aqueix ascolàstic que taniva apuntament pé la primera visita guidara. No tenc altru rameri que damanà-li si atxeta que ascumancem la visita ara mateix, de modu que iò pugui falmà lu téns del ritaldu al trabal. L’ascolàstic diu que sí, a él també cunvé ascumançà ara mateix. Així iò toc lu medalló marròn d’él i él toca lu medalló grijo meu mentras diem “trabal ascumançat”.
Són las nou i un qualt del maití, la multa no tangariva de éssar massa alta. Daman a l’ascolàstic de avisà lus al.lievos i que ma digui lu mutivu de la visita al Castel. Antant, las duas bandas de gentbaixa no-normalitzara continuan a ragallà. An terra hi ha un quatra o cinc d’ellus tots prens de sanc. Lus altrus s’ascuriran fins a no na pugué més.
De l’altra palt del carré hi és la paretutxa dels campos asportivos, una volta “de la marina”, una muralleta alta un metru i llalga mig metru que sigui tot lu Carré Gran, tallara an cara tant ont hi són las ascarinas pé dabaixà al campo, i que una volta pultavan a l’àlgua del riu. Dic a l’ascolàstic que pugarívam anà a mus sera a la paretutxa, an tant que aquellus acaban de sa matà.
Als Astats Otxidentals hi ha una ascora pública de altíssima quaritat riservara als fils dels dirigents i dels filòsofos. També hi poran antrà fils de O punt O i de normalitzats que primé dels dotz’ans anagràfics hagin dimustrat qualitats etxeciunals. I an cara tant calquiú ja sa troba. Manasté que un ascolàstic de las ascoras de qualté lus sanyari an téns.
L’ascora és ubligatòria fins als vint-i-sis ans anagràfics, ma no és ubligatòria la freqüença. Cara famíria fins als dotza ans dels fils, i cara síngura palsona fins als vint-i-sis, és ubligara a dunà o fé dunà lus esames semestrals, lu primé dia de hinvel i lu primé dia de istiu. Sagons com passin lus esames, lus minyons pugaran cuntinuà o no continuà celtus astúdius, fé o no fé celtus trabals, taní o no taní celtas autoritzacions. Als vint-i-sis ans anagràfics sa entra formalment al món laboral, caraú sagons lus mèrits ascolàstics que hagi maturat.
Naturalment, sagons las pussibiritats, hi és qui astudia de sol an casa, qui an casa racivi ascolàstics, i qui, no puguent pagà bons ascolàstics, va an casa de ascolàstics que prenan més de un al.lievo a la volta. La normalitat és que lus ascolàstics riuneixin una vintena de al.lievos an dos tres turnos i que sa facin ellus mateixus garantes de la preparació semestral. Cara ascolàstic, difati, és sutapost a veríficas de txertificació semestral, anual, bienal i, sagons com las passi o no las passi sa fa él mateix tastimoni de garancia de la preparació dels al.lievos que, an aqueix cas, no fanan lus esames semestrals, ma sol lus esames bienals de cunfilmació pel tipo de astudis que hagin triat.
Cara verifica és txertificara de un comitato de valutació diferenciat pé livels. Lu comitato semestral és fet de ascolàstics de qualté triats a cas tra lus de sagon i talcé livel que txertífican la puntualitat, l’olda, la dispunibiritat, lu fet que paguin tots lus impostus sagons las ascadenças. Lu comitato anual és fet de ascolàstics de Sanbenat triats a cas tra lus de primé i sagon livel que txertífican que ningun al.lievo d’ellus hagi abandunat o tengui una freqüença baixa no curretament justificabra. Lu comitato bienal és fet de ascolàstics de tot lu tarratori de Cabususu triats a cas tra lus de primé livel i livel astraordinari, i txertífica las competenças ujetivas de cara ascolàstic. Qui no passessi l’esame de las matèrias de las quals és titolare, no las pot mancu ansenyà fins a tunà a passà lus esames dos ans an fatu.
És també per això que tres quatra ascolàstics sa posan assieme, de modu que si calquiú d’ellus no passessi l’esame, hi sigariva sempra l’altru que sa fà càrric dels al.lievos. Amitint que lu grupo riunit dunguessi llicions de Astronomia, Biologia, Càlcul, Digitalització, Llénguas Otxidentals, Identitat, Rispàrmiu Energètic, és difícil que totus quatra no passin l’esame de txertificació bienal an totas las matèrias; mal que vagi, almancu an duas caraú d’ellus passariva, i tangarivan de éssar pròpiu dasfultanats si, tra totus quatra, no puguessin garantí l’ansanyament de totas set las matèrias.
Lus al.lievos que apaltenan a un grupo sa racuneixan del tipo de bunetu, marròn, que hagi triat lu didata. I sa cumprén a qui punt siguin de l’astúdiu de la quantitat de pinyus marròns tenguin adamunt.
L’ascolàstic que he antupat és didata de Identitat, mus sem vistus tantas voltas als Castel; ma l’arracolt sempra de una corantena de ans naturals, l’idat que sa considereja més adeguara pé un didata mascra, mentra que pé las didatas dona l’idat més indicara fóra lus cinquant’ans naturals, també si ultimament sa ni l’hi veun sempra més pocas i las pocas no passan mai de trent’ans.
Lu didata, que lus al.lievos avisan didata Carlho, lus aquirra u per u i lus polta ont és mi que ma só sagut a la paretutxa. Ma pareix que arribin a maragana, la baralla de aquellus dasgraciats lus antaressa assai de més del que pugui dira iò. I calqui al.lievo lu diu crarament, si no sigui millor agualdà que acabin de sa matà. Didata Carlho celca de fé cumprenda que no sigariva sanyal de bona educació no anà a renda humaja al diretor del Castel Antic, que sigariva iò.
Lus minyons de bunetu marròn a ma visiera, quasi tots mig vistits de marròn i mig de roba cururara a fantasia, astanan atravalçant lu Carré Gran, i iò lus veig vanint quasi caminant al ravés. La majuria d’ellus no rasixi a na trera ‘ls uls de l’aspetàcul de la gentbaixa que sa mata a paris. I ara sa felman anmig del carré, i tota la gent que mira no diu més arrés. Lus vigilantes aparan las pocas puvidas i aquel únic didata que celcan de antalvaní pé falmà-lus.
Dels dos grupos de gentbaixa ha vincit lu que taniva més poca homans ma de vint a trent’ans. L’altru grupo, fet més de criaturas i de véls, són o an terra molts o dasmaiats o mantangut felmus dels altrus. Lu més vél, vistit de un llançol cru mig asgarrat i ansanguinat, és anjunullat an terra i dos dels jovas l’astanan pixant. I quant acaban de pixà-lu ‘i tiran un tombu al cap. Legu lu pixan i l’ascurin a tombu també lus altrus. I no sol lus que han vincit, també lus que han paldut, també si no vulgarivan, aspetxalment pecò no vulgarivan. I cara volta que ‘l pixan i que ‘l fanan an sanc viva a cops de pérra, tiquirrian an sanbenatí: – Tu no sés un profeta. Tu sés un criminal. Mori bastaldu.
No tenan una bella pronuntxa, asballan atxentos i dòpias. Ma ellus són pé la normalització. Són contra sol a l’idea que sa pugui tunà al domíniu de las relijons. I las d’ellus, legu, que són relijons de l’abra, de l’àlgua, del vent, del fanc.
Lus que han vincit són tots an peus i a ma un braç alçat al cel a bultxu tancat tiquírrian: – Taronja, taronja, taronja!
Al tiquírriu s’ajuni altra gent, també calquiú dels que són astats ascurits a sang i de aquella manera diun de haver cambiat de banda. També tres o quatra del al.lievos tiquirrian taronja taronja.
Finalment, lus que pratenan curó taronja sa’n vanan i pocas donas cururas poran antrà al roru pé curà lus vius i prurà lus molts. Lus vigilantes fanan sanyal que ara lu tràfic pot txilcurà, que no hi ha més arrés de véra. Arriba també lu camiontxino de l’haspital, ma quant na davallan lus dos anfalmels vistits de taronja, primé de dicirí qui sigui més urgent de curà, miran qui tengui o qui no tengui un medalló identificativu al col i, com que és tota gentbaixa no normalitzara, ningú d’ellus té ni medallons ni cartas manyeticas economícament vàlidas, tantu no donan curas a ningú i, considerat que aqueixa és la prassi, avisan la Txentral Laboral de Cabususu. Lus que no són ancara fugits, si són ferits ma vius lus anvigaran a un latzaretu flotant i de anallí a un opifitxo; pels que són molts dipén de com tenguin lus hòrganos internos del cos.
Antant que agualdem que dabaixi l’aixensor, daman als al.lievos de Carlho pé co ellus també diguessin taronja, taronja.
No diun arrés, i Carlho lus autoritza a palà, diu que iò só un bon diretor hunest i que no ma salviré del que diguin pé dinuncià-lus.
Dinuncià-lus de cosa, diu u dels més patits, de éssar contra qualúnqüe relijó així com diu la lei de l’Astat i a favor de la normalització legal de la gentbaixa atravelsu lu trabal? Tíquirrià taronja taronja vol dira sol damanà la pussibilitat de sa normalitzà traballant.
Dic que aquel minyó palà com un gran, i que cunsiderant que és vistit de marròn pé quasi tres qualts, sagur que anagràficament tancarà quasi vint’ans, també si naturalment no na dimostra més de dotza o tretza.
Carlho diu que no, que l’al.lievo no ha ancara ascumançat ninguna cura, que té efetivament dotza ans anagràfics, i que, ansis, astà pansant seriament de sanyarà-lu com a meritori de l’ascora pública Astatal.
Faç lus cumpliments a él i al minyó, al qual daman si sap qui fossin, lus de la banda de véls i de criaturas que han paldut.
– Gent de la relijó del fanc. Per ellus tot vé del fanc i tot és fanc. I bruts de fanc tots lus homans són pretxisus, sentsa distinció de homans a donas, de véls a criaturas. Tots uguals, tots fils del mateix fanc. Qui pràtica aquella relijó té de rinuncià a tot, també als pròpius vistits, als pròpius fils, a las pròpias casas i cosas. Viun an comunitats a la vora de un riu, de la mar, o a un bosc i campan de allò que troban.
– I tu cosa na pensas?
– Pens que totas las relijons són nefastas, i que l’Astat fa bé a cundanà-las i a pruhibí-las. Atxetà de víura miserament an aqueixa Terra pecò de molts astarem més bé al Cel, lu trop un maquini ansupultabra. Si un Cel hi fossi, aqueix no pugariva éssar un premit pé calquiú, ma sol un lloc ont viura per l’eternitat, i an Terra com al Cel viurà més bé qui sigui sàviu, no qui sigui anyurant.
Dic que té raó i també tolt al mateix téns, pecò és just que totas las relijons siguin pruhibiras de l’Astat, ma no és ver que totas las relijons siguin nefastas, ni ha celtas que no celcan de modificà la realtat an ninguna manera, ma sol de fé an modu que la gent astigui més bé fent alló que ja fa.
Ma raspon dient que no na cunèix de relijons que no siguin comúnqüe perillosas. També aqueixa que dic iò que deixariva la gent cuntenta de allò que és és perillosa. Si tots mus acuntantessim, difati, lu Món no anigariva mai anvant. Tot arrastariva felmu al punt ont sa troba i, inevitabrament, arribariva lu degrado.
Pens que tengui raó él, ma que també tengui raó Fatíma, i dic que tangariva de pruvà de antrà a l’ascora pública. Ara, però, que tots mirin lu que sa veu de l’aixensor, pecò ja lu panorama fa palt de la vísita guidara.
L’aixensor és com una torra que munta vertical i paralela a l’asse del mont. Per això ascumença al peu de la muntanya i atacara a la paret de la qual, però, a poc a poc sa dastaca, fins a na rasultà allunt assai. La muntanya an realtat no és una muntanya, pecò arriba a tres cents metrus del mar al punt més alt ont és astat fet lu Castel, i té un peu que digarívam llalg i cómut, lu que vol dira que sa suma fins a cent cinquata metrus de mont a ma gran facilitat. Tantu la torra-aixensor s’alça pé quasi dos cents metrus i a cara cinquanta metrus hi ha un’ixira a u dels quatra ponts-galeria que al mateix téns sustenan la torra i pilmitin de arribà més facilment als divelsus punts de Sanbenat Vél. L’última ixira, l’últim pont, polta diretament al Castel Antic. Cuntant lu téns mínimu pé arribà als quatra livels i lu téns tènic pé pilmití l’antrara i l’ixira de la gent, pé arribà al Castel hi pusarem almancu set minutus. Com més an alt muntem, més vaiem l’Astàdio, la boca del riu, Sanbenat Sota Mont, lu bosc, Sanbenat Nou, la cùpura de l’astan de Paulessu, la tzona industrial, lu polt industrial, lu Faro, lus latzaretus i lus opifitxos flotants. I, naturalment, lus divelsus livels de Sanbenat Vél, que an baix té carrels grans i casas quasi modernas, i com més sa munta an alt, té carrels sempra més astrets i casas sempra més antigas. Lu que no sa pot véra de la torra-aixensor, és Lisureta, pecó la tapa la muntanya. Lisureta sa veu de damunt del Castel.
Antant que muntem, lu didata de Identitat damana als al.lievos de indicà ont sigui un tal qualté, un tal carré, un tal parau. Qui fossin lus homans als quals són antiturats. Carré Palpront, qui era Janus Palpront? Praça jalmans Cullera, qui eran Antoni i Carmelo Cullera? Un gran dirigent del polt industrial. Lus filòsofos que han astudiat lus criteris pé la justa incorporació a las Raças Otxidentals Originàrias. I parau Pinyata, praceta Uldebou, qualté del Gal?
Tra damanas de sensu i raspostas no sempra justas arribem a l’ixira del Castel. Qui no hi tengui la justa habitúdine arresta sempra ampressiunat de caminà adamunt de un pont a tres cents metrus al livel del mar. També si sa trata de un pont tancat ont poran caminà quatra palsonas afiancaras, és comúnqüe llonc cent metrus i de las vetraras sa veun núvuras, cel, paldals, i quant bufa ‘l vent tot sa tramora. Iò, però, só quasi cinquant’ans que ma hi só habituat i no hi fas cas. A l’ascolàstic Carlho dic que l’agualt a la sara vídeo. Iò lus andicip anant a ma’l monopàtino de roras grans.