Jàgamàra 4.

4.

Vaig de pressa al meu ufici, ma sec al computer i toc lu tasto mamòria a ma’l dit gros de la mà asquerra i astrin lu medalló a ma’l dit gros i lu dit de l’ul de la mà reta. An poca sagons la mamòria mia de las últimas vint-i-quatra horas és al computer. Toc lu tasto de la visió ràpida i veig tot lu que he vist, també las imàgines de babbo a las parets de l’Apusentu de la Vigíria del Molt primé que sa dasfessin pecò man jalmana n’ha cumprat lus dirits de asfrutament pé altas finalitats filosòficas.
Ma santeix un poc més tranquil.lu, sép que la primera volta que he mirat aquellas imàgines m’és ascapat calqui cosa, i sép que quant las tunaré a mirà cumprangaré cosa era.
De l’ufici, un’ascatura de virra de dos metrus pé dos metrus an alt a la torra Nord-Est, veig quasi tot l’interno del castel de base a retàngul i de una superfítxe global de un tres cents cinquanta metrus quadrus. Só al punt més alt de una torra alta deu metrus i veig lu cultil Nord, la torra Sud-Est, la torra Nord-Ovest totas duas, ansis totas tres altas sis metrus, i lu Parau de la Reina, una casona de tres prans més una turreta a cùpura que la polta a masurà an tot una dutzena de metrus; té una base a retàngul de un cinc metrus a la fatxara Nord, que és la que veig, altrus cinc al la fatxara Sud, que no veig, i un deu metrus a las fatxaras Est i Ovest. Lus cultils Nord, Est i Ovest, que són lus que veig bé, són prens de gent que va da un lloc a l’altru; qui veu las astal.las, qui veu las habitacions de lus suldats, qui entra a la casona. An tot no sigaran més de una corantena de palsonas, ma pareixan una fol.la. Andemés hi ha la gent que traballa al Castel, vuit a ma mi. Dos als pultons, dos als cultils, tres a la casona.
Oltras a véra dels virras, veig també dels asquermos, hi ha telecàmeras an cara lloc. I veig que Carlho i lus al.lievos d’él s’astanan txertificant al pultal Sud i an poca minutus sigaran al talcé pra de la casona, a la sara vídeo.
Ma moc, dabaix las ascaras, arrip al pultó Nord, rasponc al sarut del funcionari de talcé livel raspunsabra de la txertificació al pultó, i tal lu cultil ret a la polta del Parau de la Reina. La gent que astà antrant ma deixa passà. Munt las ascaras, l’aixensor no hi és, tratant-sa de un parau antic. An realtat hi eran, esternos, u a la paret Nord i u a la paret Sud, ma na’ls han trets a ma l’ascusa de la coherença hastòrica quant és passara la lei General Antihandicap. An la nostra Sotxetat Otxidental Avançara, la vallesa natural no asisti, com no asistin ni la maraltia ni lus difetas físic. Pé lei poran nàixar sol criaturas sanas, gràcias a la cura definitiva ningú sa fa vél, i cara palt del cos difetosa pot éssar sostituira quirúrgicament. Qui sa faci vél o tengui difetas físics, o té una dispensa o no és un txitadí O punt O.
La sara vídeo és un’apusentu de mancu trenta metrus quadrus, a ma una trentena de carias pusaras an quatra firas. Hi sigaran ja unas deu palsonas; la visió güidara dura mancu tres qualts de hora i ascumença a cara hora i mija. Nou i mija, deu i mija. També si só arribat an ritaldu, almancu per aixó só puntual. La funcionària de sagon livel, quant ma veu, ma sarura fent un suspir. No m’és crar si de cuntantesa o de tristó. Si iò no fossi arribat als pròssims tres minutus, la visió güidara la fora tangura de comentà ella. I ella fóra astara cuntenta o trista de ma sostituí? Suspir. Ma dic que m’és sempra més difícil cumprenda la gent que fa la cura. De vuit que hi traballem, iò sol no faç la cura i tenc lus ans que tenc. Tots lus altrus sa curan i andemés pagan bons quirúrgos, per això, de un àn de lluna a l’altru, antant que iò ma faç concretament més vél, ellus o són sempra pretxisus o són també més jovas ancara. I això és pussibra de quant la cura s’és feta obligatòria pé tota la gent O punt O de almancu duas generacions que al mamentu de l’antrara de la lei no tanguessi ancara sixanta ans anagràfics. Iò na taniva ja de més, i no só astat ubligat. D’altra palt, pé traballà al Castel Antic, és netxessari anvallí de àn an àn, i pé aquest mutivu, cara funcionari del Castel, cara àn nou, ricivi una màscara an pél artifixtal de la pròpia fatxa a ma la proieció de com sigariva si anvallissi naturalment. Lus visitarols veun que lus funcionari del Castell crixin de àn an àn i no sa randeixan conta de la màscara. Ma iò sí, i també si ben feta, és sempra una màscara, i no rasixi a ripití perfetament lus feus naturals. És per aixó que no cumprenc mai bé las espressions de la fatxa de ningú dels qui traballan a ma mi al Castel. Pè co ha suspirat, pé tristó o pé alagria? Manasté que més talt la pali.
A la sara són tots saguts, són arribats també Carlho i lus al.lievos d’él, quasi no hi ha carias buïras. Asquitx play i las parets sa umprim de imàgines i de sons de atimosfera. Iò pal sentsa quasi pansà al que dic. Són ans que ripit tot allò tres quatra voltas al dia, cara dia de la samana.
Lu vídeo palteix a ma la simulació de l’orígine geològica del tarratori de Sanbenat, vulcans, terremotos, glatxacions, vulcans, terremotos, maremotos, fins a una muntanya que naix de una erució vulcànica i un tsunàmi abaixa i talla an dos creant la muntanya de Sanbenat Vél i Lisureta, així com són avui. Lu mateix tsunàmi crea també l’astan de Paulessu i obri lu camí del Riualbu. Dasprés de això lu tarratori sa umpri de vegetació, de la marina i del riu passan a la terra peixus que progressivament diventan sagantanas, ratons, paldals dinosàuros, elefantes, bous, cavals. I antant que lus animals de grossa talla morin arriban homans o nu-nuns o vistits de pél. Arriban de terra lus que voran caçà, de la marina lus que voran sambrà. Lus uns com lus altrus umprin lu tarratori de casetas de perra a base rurona taparas de canyas pusaras a campanil. I com més arriban homans de palt de terra i de palt de marina las torras txircolares diventan més altas i més grossas i taparas a cúpura de la mateixa perra.
Antant, lus homans que arriban de mar trasfolman an una citat de bellas casas i bellus carrels Lisureta i homans de palt de terra costrueixan un viraja de palafitas arrinta de l’astan de Paulessu. Lus dos pòpuls no tenan manasté u de l’altru, pecò u viu de la pesca del tunnu i l’altru de la pesca del peix de astan. Però arriba un talcé pòpul, que fa un viraja al bosc al peu de la muntanya. Na talla tots lus abras, sembra frument i lu fa manjà a las crabas, legu mata las crabas i fa la guerra a la gent del viraja de Paulessu. Lus que sa són salvats corrin a Lisureta, ma la gent del bosc lus assigui i na mata fins a s’astracà. Lus que sa salvan costruixan un viraja al primé gradó de la muntanya que sigariva a un cent metrus del livel del mar. Passa lu téns, aquellus del bosc provan a sambrà frument a l’astan i celcan de fé bera algua de la marina a las crabas. Mentras que lus del viraja a cent metrus fet de gent originària de Paulessu i de Lisureta pròspera caçant paldals. Passa ancara lu téns i de la marina arriban grans balcas prenas de bàrbarus que na catxan la gent que s’era astabirira a Lisureta i lus pocs que ancara vivivan als virajas del bosc i de Paulessu. Tots lus que s’eran salvats havian atacat lu viraja al primé gradó del mont, que però s’era salvat costruint un altru viraja al sagon gradó del mont, que rasulta a cent cinquanta metrus del mar. Així anant de atacu an atacu de una palt a l’altra de la marina o del bosc, s’arriba a fé lu viraja al punt més alt del mont, ont sol lus ànjals purivan víura. I ànjals del cel eran lus que ajuravan lus homans a costruí lu Castel. Una torra alta a Nord-Est pé mirà bé a la marina i a la terra, i tres torras més baixas a Nord-Ovest, Sud-Est i Sud-Ovest. I anmig anmig del Castel lu Parau de la Reina. Gràcias a la saviesa d’ella, al poc téns, tots lus virajas que una guerra dasprés de l’altra s’eran fets als sis gradons del mont, al bosc, a Paulessu i a Lisureta diventan una cosa sora i, an nom d’ella, sa donan lu nom de Santabenaïta. Andemés, l’astan pren lu nom de astan de la Pau, del nom de la reina, Lluïsa, l’ascol habitat diventa Llisureta, i lu riu, pé la verginitat d’ella, Riu-Albu, riu branc.
Arriban ans de pau i de prosperitat, la gent de Santabenaïta uneix un viraja a l’altru a ma bellus carrels in una palt a l’altra del riu a ma ponts. Caraú dels pòpuls originaris asfruta lu millor del pròpiu aspírit de caçarols, de marinels, de anginyels, de suldats, de ànjals. Costruiexan grans naus, grans almas, grans màquinas que corrin i que voran muguras de l’aspetxal energia derivara del galbó líqüid.
Tot és riquesa i tot és ballesa a Santabenaïta, fins a que lu galbó líqüid acaba, i las màquina ni caminan i ni voran. És així que ascumençan las Guerras de Civiltat, pé dicirí si çalcà un altru tipo de energia o tunà a quant la primera banda de mallarrons arribara del bosc o de la muntanya ubligava la gent a fugín als gradons del mont.
Gràcias a l’aspírit de la reina Lluïsa, la gent de Santabenaïta ha sabut reagí i asperimentà recuperant Energia tapant Paulessu a ma una cùpura fotovoltàica, trasfulmant lu viraja de pérras de la gent del bosc an bases pé las antenas eòlicas, idroeletríficant l’àlgua del Riualbu.
Lu restu és cosa de avui, lu que caraú pot sabé mirant lu computer.
Pens de haver acabat, pecò hi ha passat quasi tres qualts de hora de quant é ascumançat. Cosa hagi dit no’l sé mancu iò. Mecànicament dic si tenguin damanas, tanim un qualt de hora primé de l’altru turno, o si no que damanin als responsabras de apusentus, de cultils i de torras, an base als turnos pe anà a visità la sara d’armas, la sara de las festa, las cuinas, las apusentus palsunals, la cùpura panoràmica, las astal.las, lus pous, las habitacions dels suldats i de la servitut.
S’aixeca una mà, és l’al.lievo més antirigent del grupo de Carlho: – Aquest vídeo va considerat com realtat aixentífica o com metàfora?
– Com veritat.
– An base a qui tipo de documentació?
– L’única que conti, la tradició oral.
– Ma no hi ha ningú que fossi viu al téns dels dinosàuros.
– Ma hi ha gent que ha ascultat lu que altrus primé havian ascultat.
– Ningun homa era viu al téns dels dinosàuros.
– A sí, i qui ‘l diu això?
– L’aixença.
– Va bé, hi és lu que diu l’aixença i lu que diu l’hastòria. I lu que haveu vist i antés és lu que diu l’hastòria. I ara ascumançau la visita, al pra de dabaix trubareu totas las tecas a ma totas las aspiegacions més esaustivas adamunt de Sanbenat, lu pròpiu tarratori, las divelsas fases de costrució del Castel i tot allò que vus antaressi sabé. Lu que haveu vist i antés ara era soltant una síntesi, com era natural que fossi.
Carlho i lus al.lievos ma saruran cumplimentosus. Iò també celc de éssar gèntil i dic que si l’al.lievo és així realment antarassat a l’hastòria de Sanbenat tangariva de vaní a las conferenças periòdicas que fem, la pròssima sigarà adamunt de las divelsas fases costrutivas de l’aixensor pel Castel.
Arrarera meu hi ha una dona que pala an veu alta. Astà dient que tot allò que sés vist i dit són rundallas bonas pé las criaturas o pels bocabentus. No hi ha mai astat ninguna reina de nom Lluïsa. Lisureta és una evident contracció de La ísureta, al sensu de patita ísura. Riualbu, efetivament és riu branc, ma pé la boïra, i Paulessu no vé de la pau, ma de palude, pecò l’astan era, òviament, paludós, i Sanbenat no vé de Santabenaïta o quissap qual altru Sant, ma del conyom o de la sanc, que al final és lu mateix. Fins a un determinat téns trenda un conyom no era netxessari, i dasprés diventa ubligatori, la gent de Paulessu, de Lisureta, del bosc, del viraja de la marina, dels qualtels als gradons de la muntanya, tanivan de muntà fins al castel pé sa registrà amb un conyom, a palt del nom, i lu conyon ve de la sanc, “dae su Sàmbene, sàmbene nadu, Sambenadu”, i aqueix diventava “su Casteddu de su Sambenadu”. Fins a que nous dominarols ha cambiat la vella llengua i a ma la llengua nova han modificat lus arracolts de la gent antiga.
És man jalmana qui ha dit tot això. L’astà dient a dos al.lievos d’ella vistits de branc francu que pel cul.letu. Ella és filòsofa de talcé livel, ancara té lu medalló marròn i és ubligara a fé de didata. Ma dasprés del metallibra que ascriurà gràcias a las mamòrias de babbo, “Sanbenat: orígine, hastòria, asvilupu de un txentra nevràlgic arrinta i oltras lu tarratori de Cabususu”, pugarà passà de livel i acabà-la a ma la didàtica.
Lus al.lievos de Carlho han ascultat tot i aquel curiós i antirigent ma damana cosa ne pensi del que diu la filósofa. No dic arrés, i Carlho raspon per a mi dient que un conta és fé filosofia i un altru és fé hastòria. Raspeta al tema didàtic d’ellus, que és la identitat, lu que conta és l’hastòria apruvara, aquella que tots saban i tenan de sabé, la filosofia, invetxe, no dóna raspostas, com fa l’hastòria, ma fòrmula damanas.
– I no totas las damans só legítimas – diu man jalmana. – Si mun jalmà diguessi lu mig del que dic iò l’arrastarivan. És ver o no?
Ningú sabiva que ella i iò sem jalmans i caraú fa una divelsa fatxa de meravilla: cuntent, cuntrariat, surprés… I tots agualdan una rasposta de palt mia.
– És millor si ascumançau la visita, astà ja arribant la gent del sagon turno.
– Com que ningú d’ellus pot, ta’l daman iò. Pecó no són ubelts al públic lus sutarranis del Parau de la Reina?
– No hi ha soterràneos.
– Sí que hi són, iò lus he visitats. Assieme a ma tu, quant ancara no eras diretor del Castel.
– Basta, Kihara, és ja arribat lu sagon turno.
– Haveu vist – diu als al.lievos d’ella, – negan l’evidença pecò o si no tangarivan de racuntà que hi és astat un téns que també Sanbenat era ascrau de las relijons, pre de casas dels deus de las relijons més astrambas. L’homa del cor an mans, la dona del salpent al peu, l’ànjal de l’aspada, l’homa molt an creu, l’ul del triàngul i no sé quants altrus. I ananquí, ananquí a sota, hi ha una casa de no sép qui homa fragelat, torturat i asqueletrit, més gran de aqueixa sara i alta almancu tres metrus a ma una mesa pels sacrificis, sagurament humans. Ma no sa’n pot palà. Pecò l’hastòria i l’identitat voran que Sanbenat tengui una línea del téns homogènia. Sempra sem astats com sem ara. I invetxe no, hi és astat un téns que també la gent de Sanbenat era idiota i craieva a profetas de relijons assurdas.
Daspac las llumeras i faç paltí lu vídeo. Lus del primé turno sa’n tenan de anà pel folça, i a ma ellus man jalmana.
La funcionària de sagon livel raspunsabra de la sara, a cara càmbiu de turno ma damana si ma vulgui rapusà. Iò dic quasi sempra de no, i no dic també ara, no vul risquià de véra man jalmana un’altra volta. La funcionària, que sap perfetament que no pugarà mai éssar qui ma sostituirà, vist que lu diretor del Castel Antic, pé ubligació hastòrica, té de éssar un homa, ma’l damana pé gentiresa, pé educació o pecò, tanint iò una sixantena de ans naturals, no rasix a amagà quant só astrac? I só astrac. Preocupat. Tenc fam i tenc son. I ma tangariva de rantà, o almancu de profumà. Ma ve an ment casa mia. Fatíma i las jalmanas sa campan vanent profumos que fanan de la matxeració de rosas, frols, fullas i fruitas i casa mia té sempra una uró divelsa a sagons lu grau de matxeració i lu tipo de essentsa que sa vulgui utendra. Profumos divelsus i alternativos. Folts, dolçus, diricats, aspras que ta poltan a vurà a ma la fantasia truncara, però, pecò a l’àtimo que obris la polta de casa l’uró de la pallamarina purrira t’ancanta. Ma és un cuntrasta bo. An casa tua fas i sés lu que vols. Al carré sés lu que tens de éssar: un O punt O que traballa utilment pé la Sotxetat Otxidental, o un dasgraciat pre de curols que pensa de éssar viu quant no és altru que un molt que camina. Aixó ès lu que só ubligat a pansà i a dira an veu alta, ma no és netxessàriament lu que crec. Iò ma só anamurat de patit de una dona cururara, i per ella no he més fet la cura i a ma ella só crixit sigui naturalment sigui anagràficament; iò no polt una màscara de la vallesa, iò só naturalment vél, iò no tenc an casa donas cururaras com an casa de mamma pecosa aquel és lu trabal d’ella, las donas cururaras de’n casa mia són gent de famíria, i Fatíma no és sempra ma mullé pecò lus funcionaris no purem divorcià que o si no paldem lu grau, ma pecó iò só ancara anamurat d’ella com la primera volta que l’he vista al curral de casa anmig de totas las altras donas que babbo i mamma s’astavan ragallant de com las divirí i vendra. Babbo dieva que Fatíma taniva de anà als Co.T.S., tancara a un’apusentu de albergo a disposició dels clients, i mamma que la vaieva més adata com a salvirora a una casa de dirigents o de filòsofos. I ella, Fatíma, que sabiva sol quatra parauras an la llengua nostra, dieva: “Mamma, iò, jalmanas, cosa sola!” I legu lu ripitiva an ingrés: “We’re family, you can not separate us. We die if you do it”. I lu ripitivan totas assiem, la mara pranyara i las jalmanas patitas: We-die-if-you-do-it, We-die-if-you-do-it, We-die-if-you-do-it! Tot atacat.
Ma las compr iò, havia dit. Quant pugaran valdra? I babbo i mamma havian fet lu preu. Prenint-las totas assieme ma fóra custat com a tres o quatra ans de trabal de funcionari de quart livel. Pecat que iò ancara no na taniva de trabal. Anagràficament era un homa de trent’ans, biològicament un minyò de catolza, que a deu ans havia ascumançat la cura que feva crixí de un àn pé cara cinc de lluna, i naturalment na taniva una quinzena, concretament era un minyó que havia acabat de astudià de poc i no sabiva esatament qui trabal çalcà de fé. Mun jalmà era suldat, man jalmana filòsofa, i iò havia ja fet calqui stage dirigencial. Taniva cumpetentsas burocràticas. Sabiva que asistiva la pussibiritat de casà donas gentbaixa a pata de rinuncià a las carrieras dirigencials i filosòficas. De aqueixa manera no sa taniva de pagà arrés pé las trenda an casa, a la mullé i, eventualment, las donas de la famíria astreta; ma ella, i ellas naturalment, no fóran mai tangut la pussibiritat de sa normalitzà, i mancu lus fils: fóran arrastats pé sempra gent integrara ma no normalitzara, tantu sentsa la pussibiritat de fé mai la cura definitiva, o de antrà als setols del funcionariat, del filosofat i de la dirigentsa.
“Will you marry me?”, havia dit iò a Fatíma. I ella havia raspots: “We’re family, you can not separate us”. I iò havia cunfilmat: “We’re family, anybody can separate us”.
An famíria tots m’havian sempra cunsiderat un mig idiota, i ara n’havian tangut la cunfelma. Ma iò era cuntent. Taniva Fatíma, taniva una famíria mia, ma mancava sol un trabal, i la direció del Castel Antic era lu millor que ma puguessi mai capità. No sa fóra mai trubat ningun fil de caucàsics original dispost a ranuncià a la cura definitiva com era iò al.lora.
Fins als trent’ans biològics m’era també agrarat de crixí de un àn natural pé cara àn de lluna, legu un poc de mancu, ma no ma só mai pantit verament, almancu fins als cinquant’ans biològics. I no pels dans del cos, per allò basta astà atentus: pé l’atejament de la gent. Fins a que ta veun com una palsona de una corantena de ans ta tratan a ma raspeta i gentiresa, dasprés, com las frungiruras de la fatxa, de las mans i del cos sa fanan evidents, ta veun com un dasgraciat, i no basta ‘l grau pecò siguin gentils i rispetosus. Dasprés dels corant’ans, o ascumenças un prutxés de rigeneració txelulare i/o de ricàmbios quirúrgic, o és evident que no faç la cura, i qui no fa la cura no és una palsona normal, no és un O punt O. És per això que tots lus traballarols taronja, que an general són normalitzats dasprés dels corant’ans i no arriban mai a taní la pussibiritat econòmica de fé una bona cura o bonas rigeneracions, són ubligats a pultà la màscara de la juvantut. Tantu no ampolta a ningú si pareix que lus taronja tenguin tots la mateixa fatxa.
Ma a mi no m’ampolta de tot això, iò tenc Fatíma, i al Castel só lu diretor, dicit iò com tenan de anà las cosas. Lu que ma daspraieva realment dels corant’ans an damunt és de no haver pugut trenda fils. Aquella cura que iò havia fet dels vuit als trent’ans anagràfics m’havia fet astèril, i Fatíma, éssent integrara ma no normalitzara, no pot fé fils si no naturalment, sentsa ajuts quirúrgics i/o integracions hormonals. No n’havem tangut de fils i a ella dasprau. A mi també ma dasprau.
És hora de la pausa. Quant puc tón an casa. A vol éssar un minutu? Ma a mi aquel minutu a ma Fatíma ma umpri la vira. Ma avui no puc. Tenc de manjà i bera i ma tenc de rapusà, a Fatíma palaré a ma’l computer.
Vaig a l’ufici meu, trec de un caraix dos panets i un’ampolla de àlgua vitaminitzara i, mentras menj i bec, toc l’asquermo pé havia lu cuntata vídeo a ma casa mia. Ixi una de las naboras de Fatíma, ma diu que tzia no pot vaní ara, astà ajurant un’altra nabora més gran a parí. I sa tratariva de un palt difícil. Dic que ja va bé, que digui a Fatíma que dasprés del trabal no tunaré an casa, só astat cunvucat pé assistí al prutxés de l’assassí de babbo. Tanc la comunicació i pens que casa mia és prena de donas grans i patitas. Que totas, però totas, han fet o faran almancu una filla. Totas a palt Fatíma, ella, pé culpa mia, no n’ha fet de fillas. Si fossi un biofilòsofo çalcariva de cumprenda la raó pecò ni la mara ni las jalmanas de Fatíma no rasixin a fé fils mascras, sagons ellas és culpa, o mèrit, que a la fi és la mateixa cosa, de qui las sumia. Al Món del sòmiu del qual ellas són una proieció, lus homans no són netxessaris, evidentement. Com que no? Dic al.lora iò, com las haveu cuntxepiras las fillas vostras, no haveu fet l’amor a ma un homa?
Ma miran i sa posan a rira. Diun que fé l’amor a ma un homa és un’altra cosa. Que lu cuntxepiment dels fils no n’hi entra a ma l’amor, ma a ma la interpretació de un sòmiu. Qui sòmiu ha interpretat ta mara, pé ta fé a tu? Una rosa profumara? Fatíma riu, quant dic així. Diu que no puc cumprenda, que no és culpa mia, diu que só vél arrinta, ma que só un homa bo, i que és per això que quant taniva dotza ans havia atsatat de ma casà.
Pican a la polta, que essent de virra ma pilmiti de véra qui és. Són lus funcionaris del Castel, totus set. Lus visitarols ara o sa’n són anats o són als cultils manjant a l’hustera de campanya que cara dia alma palsunal esterno al Castel. Tots lus llocs sensibras del Castel, però, són ben tancats i ben mirats a ma un sistema txentralitzat de telecàmeras.
Dic de agualdà pecó més arribat lu missaja: avui puc daixà lu trabal a las 17:15 pé pugué éssar puntual a las 18:00 al Parauret de la Bona Molt. Als funcionaris dic de ma dira cosa voran sentsa ubrí la polta, sol pijant lu butó de l’interfono. Lu lloc és massa patit pé tota aquella gent. Ma diun que aquella és una convocació formal, i que com que són an set contra u, no puc dira de no; m’agualdan ara mateix a la sara vídeo.
Faç sanyal de ma dunà ‘l téns de acabà de manjà. Ascumençan a anà, tots francu que la funcionària de la sara vídeo i lu de la polta Nord.
Faç sanyal de astà tranquil.lus, an dos mossus i una grupara he acabat tot. Lu téns de una pixara i arrip.