Jàgamàra 5.

5.

Ix de l’ufici de virra i daman als dos falçus naturals, vistus de acustat sa nota massa que lu que tenan a la fatxa és una màscara de pél que dóna l’impressió que siguin més grans de idat, qual sigui lu problema. Cos’és tota aqueixa pressa, no sa puriva agualdà la riunió trimestral? No! No diun altru, i com que tanim poca téns a disposició, qué a las tres mancu un qualt sa tóna a ubrí al públic, no hi ha mancu un mamentu de pelda.
Al cultil hi són lus esternos, vistits com al filmato, que cuinan com si ancara fóssim al téns de las invasions de la gent del Bosc o de la Marina. Hi ha tres o quatra divelsus grupos que rapresentarivan caraú èpocas divelças cuinant animals de terra o de mar sagons las modas del período que sa rifereixan. Lus visitarols, si tenan praié, compran un billet i menjan a la manera del grupo que vulguin.
L’ascolàstic Carlho, més que manjà de un grupo, acumpanya lus al.lievos, qué caraú s’ha pultat de casa àlgua vitaminitzara i panets, a ussalvà las maneras de vistí i de manjà dels antics; òviament no diu arrés que no pugui cunfalmà lu que s’és vist i antés al vídeo aqueixa maití. L’al.lievo d’él més curiós m’ha vist i ma vé ancontra. Ma damana quant sigui la pròssima conferença periòdica, si ni hi hagi prevista una adamunt de las relijons antigas, cosa na pens de tot alló que ha dit man jalmana.
Dic que ‘l pot damanà diretament a ella, astà manjant al fals acampament de gent de marina que ha cuinat peix. Peix fals, naturalment, de peix que sa pugui manjà no n’hi ha més de sèculs an ninguna marina dels Móns.
Antrem al Parau de la Reina i, muntant las ascaras a tres a tres, arribem a la sara vídeo.
Hi són tots, funcionari polta Sud, funcionaris cultils Est i Ovest, funcionaris del primé pra i del sagon, talcé pra i polta Nord són antrats a ma mi.
– Bé – dic, – qual és lu mutivu de tanta urgentsa?
– Primé de antrà al mèrit de la qüestió – diu lu de la polta Nord, lu que té la màscara del més vél dasprés de mi, – raspongui a una damana: quant pensa de sa ratirà an pinsió?
– No cumprenc cosa n’hi pugui antrà això a ma vusaltrus i, aspetxalment, ont sigui l’urgentsa. Deixaré de traballà quant ma toqui, ni un dia de més ni un dia de mancu.
– I no ha pansat de andicipà, mancari al mes antrant?
– No, de ninguna manera, ma n’anigaré quant hagi traballat sixant’ans, ès a dira de ara a dotz’ans.
– Tots musaltrus pansem que fóra millor que cunsideressi l’idea de s’arratirà lu més legu pussibra, també an cunsideració del fet que vusté és un vél natural, i la lei diu que pels véls naturals lu téns de dedicà al trabal no és de sixanta ma de cinquant’ans, i que pels funcionaris de primé livel com és vusté, lus ans poran també éssar cuntants civilment, i no sagons lu txiclo astral.
– I tantu?
– Considerant tot això, a vusté mancarivan sol dos ans anagràfics, no dotza, pé acabà lu txiclo laboral, i aplicant la lei dels ans civils, no sol no ‘i mancariva arrés, ma sigariva ja a cinquanta quatra ans laborals, lu que vol dira que sa’n pugariva anà an pinsió també ara mateix sentsa pelda ningun benefici.
– Gràcias pé aqueixa anfulmació, hi pansaré. Bé, si no hi ha altru.
– Folsis no mus sem cumpresus – diu la de la sara vídeo, – ma li astem damanant de dunà las dimissions voluntariament ara, no de hi pansà si fossi ‘l cas. An alternativa sigarem musaltrus a damanà al Clohs de Sanbenat que vusté sigui suspés del salvici.
No cumprenc cosa hagi iò mai fet an aqueixa gent. An quasi cinquant’ans sigaré arribat an ritaldu una o duas voltas a l’àn i sempra pé mutivus més que vàlids. Andemés, ningú d’ellus té títul pé ma sostituí, i ningú d’ellus vol traballà ananquí tota la vira, cara deu quinz’ans damanan i utenan lu trasferiment a altras funcions.
– No havia pansat mai de ma pinsiunà primé de sixant’ans efetivus de trabal – dic, – ma aqueixa vostra pratesa celtament no vé de una diricaresa velsu de mi, ma, al cuntrari, de un òdiu velsu de mi. Diéu-ma concretament qual sigui lu problema opuru daixàu-ma an pau, si no vureu que vus dinunci iò, i a la Txentral Laboral de Cabususu.
– Cumprenc que ni veu lus problemas ni na cumprén la gravitat – diu lu de porta Sud.
– Qui problemas hi ha a la gestió del Castel? Tot funciona bé, lus visitarols no mancan…
– És pròpiu això – ansisti, – tot funciona ma pugariva funciunà deu voltas més bé, lus visitarols no mancan ma pugarivan éssar cent voltas demés.
– Com?
– Partxel.litzant la gestió del Castel a esternos. Pé dira, dunant lu cultil Ovest a un sol Ente de Gestió pé las vint-i-quatra horas del dia. Lu cultil Est a un altru Ente i així pé cara torra i cara pra del Parau de la Reina.
– Ridícul. De ont sa cumprangariva legu la unitat hastòrica del Castel? I vusaltrus, tots a traballà a altras funcions?
– No, musaltrus mus daixarivam la vigilança del Castel i la gestió del sutarrani.
– No n’hi ha de sutarrani.
– Hi és lu sutarrani. Hi és – diu sagur lu de porta Nord. – S’és sempra sabut. Així com s’és sempra sabut que vusté és antic de ànimu i no fóra mai vulgut ascultà ni l’idea ni l’oferta que la Lobby dels Entes pel Castel Ranuvat ha ja fet.
– Ara cumprenc, haveu racivit ufeltas de la Lecra. Cosa vus han ufelt, munera, graus, txiclos de rigeneració?
– Totas cosas lègitimas i que entran als impostus anuals de caraú de musaltrus.
– Massa bé, i al.lora vus anfolm que tot lu que s’és dit an aqueixa riunió així urgent arribarà avui mateix als uficis de la Txentral Laboral.
– No hi ha manasté que l’anvigui pé cosa ja l’astem anviant musaltrus a riquiesta de la Lecra. Lu que vusté no ha cumprés és que si havessi dit de sí a l’idea de sa pinsiunà, no hi fóra astat manasté de dinuncià-la pé com dirigi astàticament lu Castel. Són ans que no hi ha una nuvitat, ans que sa ripitin lus mateixus vídeos, ans que no sa diu la veritat.
– Com que no? Musaltrus fem hastòria, no filosofia, no purem cambià la veritat de las cosas sagons l’humor del filòsofo que dóngui la conferença.
– Veritat? Qui veritat, aqueixa, aquella, aquell’altra? – i així dient la responsabra de la sara anvia divelsus vídeos tots assieme, u a carauna de las quatra parets.
A u sa veu gent vistira de negra que ricivi altra gent vistira de branc, i a cara nova antrara lus brancs poltan disins i plàsticos. Són disins i plàsticos de com era la muntanya sentsa ‘l Castel i sentsa l’aixensor, i com puriva diventà a ma un Castel invetxe de un altru i de un aixensor invetxe de un altru. A una torra gran txentral, sentsa torras, a duas torras, una a Nord-Est i una Sud-Ovest, a tres torras sentsa edifici txentral. A quatra torras i un parau anmig.
A l’altra paret sa veu gent a la punta de la muntanya ont no hi ha arrés de frabicat, hi ha sol un fos i un gran muntunalju de terra ont pel vent i ‘l fret no crixin abras ma sol baldissas de ru. Entran al fos, ansis, dabaixan ascaras que primé no sa vaievan i entran a una gran sara que assimija a la del Parauret de la Bona Molt, hi ha duas firas de grans pirals, sis pe palt, i al final una gran mesa de mabra; a las parets de mà asquerra i de mà reta, oltras lus pirals, tres apusentetas ubeltas i carauna a ma una pròpia mesa. I an cara lloc pituras i astàtuas de gent prena de sang, de gent pusara an creu, de gent fragel.lara, de donas a ma fretxas al pit, homans a ma’l cor an mans, gent que talla ‘l cap a altra gent.
A l’altra ancara sa veu lu Parau de la Reina que vé frabicat damunt de alló que legu és diventat lu sutarrani nagat al públic.
I a l’altra ancara sa veu l’aixensor que ve fabricat pe facirità lu traspolt de pérras i materials pe la fabricació del Castel i, una volta que tot era acabat, pé pultà la gent fins adamunt.
No hi ha arrés de antic, a palt lu sutarrani, tot és astat dicirit i ascumançat quant babbo era jova i és astat acabat que iò era ancara patit; de fet, l’aixensor primé pultava sol als divelsus qualtes arrimbats als gradons de la muntanya de Sanbenat, i ha ascumançat a pultà al Castel sol quant lu Castel és astat ubelt al públic dasprés de ans i ans de restàuro, sa dieva. I iò era ja gran. No sa trubava ningun diretor que duressi, pecó ningun diretor vuriva rinuncià a la cura quant jumpava lus trenta-cinc ans naturals.
– Pé co vureu que ma’n vagi? – daman. – No pugarivam cambià progressivament?
– No, vusté és antic i vél arrinta de l’ànima. Divelsament, tot aqueix material lu fóra pusat a disposició ja de téns assai, i vusté mateix fóra çalcat la col.laboració a ma Lecra.
– Cumprenc. Dunàu-ma calqui hora pé pansà an tot això, i aqueixa talda sostituíu-ma an tot, avui ix a las cinc i un qualt, qué m’han convucat al Parau de la Bona Molt pel prutxés a l’assassí de mun para.
La riunió és acabara, caraú tóna al pròpiu lloc de trabal.
Tón al meu ufici an virra gran dos metrus pé dos metrus. Dabaixant las ascaras he tunat a antupà man jalmana, diu que ma vol palà formalment, lus al.lievos d’ella han dicirit de fé lu trabal final adamunt del Castel Antic, “Segrets i evidenças de una veritat hastòrica discutibra”. U dels dos sa vulgariva cuntxentra adamunt de l’aixensor i l’altru adamunt, ansis, a sota del Parau de la Reina. Al.lora, quant pugariva fissà un apuntament, damà maití, damà a la talda?
Dic que sa posi an cuntata a ma la Txentral Laboral i damani un apuntament a ma’l nou diretor del Castel, i que no sa dimentiquegi de éssar a las sis al Parauret de la Bona Molt.
– Sí que hi sigaré al PdBM – diu ella mentras iò dabaix ascaras, – ma cos’és aqueix conta del nou diretor?
Só ja al cultil, a ma’l cap pre de pansaments palduts, de cusetas de res que ara prenan pes. Só a l’ascrivania de l’apusenteta de virra al punt més alt de la torra alta; iò veig tot, ma tots veun a mi. No m’ampolta. Ma pos de un’ara, a asquena als cultils i al Parau de la Reina anvantara. Uls a la marina veig l’immensitat del mar. És una bella junara, al cel no hi ha una núvura, l’àlgua és de un atzurro que ancanta. Allunt, com fullas negras garijant als pòius de un dia de pruja, sa veun lus opifitxos flotants. Lus llocs ont sa produeix tot allò que pugui salví a la vira de cara dia, dels vistits i las botas, als maquinaris més fàcils de fé com pot éssar un monopàtino a las micro-telecàmeras pel talcé ul. Oltras, naturalment, a tot allò que mangem i baiem i a tot alló que manjant i baient gitem: la ronya. Lus opifitxos flotants sa són fets netxessaris quant lu livel de inqüinament era arribat al punt de matà sigui lus animals de terra que lus animals de cel i de àlgua. Mancu burets i fruitas era més pussibra manjà. La Sotxetat Otxidental fóra del tot molta de fam si lus Entes pé la Nutrició Humana no havessin tangut la pussibiritat de çalcà rifulniments als tarratoris dels altrus Móns i si no havessim amparat a trasfulmà an aliments tot alló que primé de la Crep, la Crisi Energètica Permanent, era cunsiderat un asquifu. Mun jalmà ès astat ambalcat mínimu trent’ans an una nau que feva això: trubà llocs vèlginus ont ancara asistissin abras de fruita bona de manjà, i animals que no fossin ascarabats o plancton. És astat gràcias a aquellas naus si ara hi és tóna la pussibiritat de manjà cal no sintètica i valdura no liofilitzara. Celt que sa trata de manjals que sa poran pilmití lus grans dirigents, i la gent normal sol a las grans festas. Ma si tot va bé, de avui a una quinzena de ans civils, sigarà pussibra generalitzà aqueixus aliments. Sa trata sol de trubà la manera de riproduí prantas i animals bons a baixus costus i an grans quantitats.
De las fullas opifitxos s’aixecan fums negras que legu sa fanan grijos, legu brancs i legu dascumpareixan al cel.
És per això que no ma pos quasi mai a uls a la marina, pecò divent fantasios i ma pelt an arraunaments anútils.
Toc la cona del computer ont astuig la “ronya” que m’arriba cara dia. Propostas, prujetas, delírius. Hi ha almancu un çantanal de missajas de la Lecra. Crec de haver ubelt sol lus primels set o vuit i tots lus altrus lus he astujats sentsa mancu ubrí-lus. Na faç paltí quatra contemporaniament i umprin, caraú, una de las parets de virra.
Són simulacions de com pugariva éssar amprat lu Castel trasfulmant-lu an “Antiga Locanda de Guerra”; a l’hora de tancà, la gent que vulguessi no tunariva an casa ma pugariva rumí al Castel a la mateixa manera del téns de la Reina.
Al “Camp de las Batallas”; lus visitarols astigariven a las finestras del parau de la reina i a las quatra torras, mentra lus suldats sa matarivan de una palt a l’altra dels cultils del Castel. Un dia pugariva éssar la simulació de una batalla del téns antiquíssim, un’altra volta del téns antic, i un’altra volta ancara del téns dels “nostrus iàius”. I aixó pot éssar asvilupat també han folma aspetxalitzara, és a dira que de tant an tant las batallas pugariva éssar reals i concretas amprant com a suldats la gent baixa clandestina i/o criminal que tantu fóra tangura de éssar justiciara lu mateix.
Al “Castel de la Moda del Téns Antic”; cara qualté de tot Sanbenat, de Lisureta a Paulessu, ricostrueix lu pròpiu vistit tradicional i lu fa pultà a vint dels millors jovas naturals, deu homans i deu donas, i lus fa asfirà a paltí de l’ascarinara del Parauret de la Bona Molt del qualté de cara grupo. Palteixin de ont palteixin, lus grupos vanan tots, a peu, fins al Castel i, evidentement, de l’últim gradó an damunt, tots lus grupos sigaran u arrarera de l’altru i la gent que havarà pagat lu billet lus agualdarà astant a las torras i als caminaments del Castel, i sol aqueixus, lus que hagin pagat pé astà al Castel, dungaran un vot a cara grupo. Lu millor vistit feminil, lu milor vistit masquíl, lu vistit més hastòricament just i etc. Tota l’altra gent, sigui o no de Sanbenat, pugarà cumprà un billet de la fultuna abinat als deus prèmits que sa dungaran lu dia.
Al “Castel de la Vira de un Téns”; lus ascolàstics, de sols o riunits an grupos, afitan lu Castel pé un mínimu un dia, màssim una samana, pé dimustrà ellus, o damanà ellus al palsunal del Castel a travelsu de concretas simulacions com sa viviva a Sanbenat al Téns Antiquíssim, al Téns Antic, al Téns de Mig, al Téns de Ahir i etc.
Pas un vídeo dasprés de l’altru, i tot és així, tot és venal, tot és antihastòric, tot és funcional a trera altra munera, com si la identitat de la gent de Sanbenat fossi una cosa que sa pot costruí i modificà a praié o a cunvanéncia. Això però agrara als dirigents i tantu va bé; això fa fé munera i tantu ancara millor. I poc ampolta que sigui o no la veritat.
Celtament, mancu la que amostr iò cara dia és la vera veritat, ma és allò que més sa hi assimija. No hi ha mai astat una Reina de Sanbenat? Folsis no, ma sa trata de la gran metàfora que aspiega l’evolució costant i resistent de aqueix tarratori. La gent de Sanbenat és sempra astara primé de tot gent de Sanbenat.
Amaguem l’idea que també a Sanbenat, fins al Téns de Mig i folsis al Téns de Ahir sa praticavan divelsas relijons? Sí, l’amaguem, perqué totas la relijons són nefastas pels pòpuls que voran progredí i superà positivament lus ostàculs. Guai si la gent normalitzara de Sanbenat pansessi a l’idea que hi puguin éssar també relijons positivas. I Fatíma, al.lora? Fatíma la té una relijó, ella hi creu txegament al Cosmismo. Fatíma no apalten ni a la gent caucàsica ni a la gent O punt O, ella la pot taní una relijó, pecó ni ella ni la gent d’ella vol progredí. Ella, la mara i las jalmanas na só arribaras ananquí a ma’l ventra pré de llavols anguriras sentsa mastigà. Lu progresso d’ellas és astat de cagà aquellas llavols al cultil de la casa de Lisureta, fins a na fé un jaldí. A na fé baldissas de rosas i frols que ampran pé fé profumos. I aqueixa, més que una relijó, tecnicament, a mi ma pareix la manera de trasmití l’ampreu de las profumistas.
Quant he pruvat a na palà a ma man jalmana, ella, feta a filòsofa, diu sempra que la de Fatíma, an realtat, no és ni una relijó ni una tradició antiga que no troba una folma de evolució moderna, ma una primitiva folma de filósofia, i iò ‘i tangariva de pilmití, a ella, a man jalmana, de astúdia antropològicament Fatíma i tota la famíria d’ella que és una famíria feta sol de donas. Com és que no fanan mai fils mascras? I com és que fanan fillas si no tenan ni jovas i ni marits i l’únic mascra quen hi ha a la casa so iò, i iò, però, só astèril?
Celt que és útil la filòsofia, pecò dóna a que pansà, ma sigariva pijor da qual sa sia relijó primitiva si no hi fossin lus dirigents que diun basta. De totas las hipotesis una sora, i las altras al foc. La gent té manasté de una visió única i celta, i si no t’agrara no damanis de éssar normalitzat.
Pé ascrúpul pos altrus vídeos de la Lecra. Ma són variacions. Variacions. Variacions. Marasolt, cos’és això? No és un vídeo. Astic mirant al virra oltras al qual hi és la marina gran. I de u dels opifitxos flotants s’és alçara una gran framara i legu un fum negra, enorme com una muntanya de foc, com a u dels vulcanos que cara maití i cara talda pas a la sara vídeo.
És com si un opifitxo sigui saltat an ària i ara lu que arresta astigui brusjant. Asparem que no sigui arrés.
Sa són fetas las quatra i tenc de pansà a cosa fé, si m’arrandí i damanà de éssar pinsiunat primé del téns, o garrà. Mancari aprivinint propostas alternativas a las de la Lecra. Ma no vul fé ni una cosa ni l’altra. Vulgariva palà a ma Fatíma, ma no puc, ara só an salvici. Vulgariva tunà a mirà las imàgines que he vist ahir a la nit al Parauret de la Bona Molt a Boca de Riu, ma mancu això puc, sigaré an salvici fins a las cinc i un qualt. Lu que puc fé és traballà, tantu continuant a astudià las propostas que ancara no é vist, opuru fent lu giru de control.lo. Anà de un lloc a l’altru del Castel pé anutà que tot vagi bé, sigui del punt de vista de las muraturas sigui del punt de vista de la gent que hi traballa. Que però ja sép qui problemas tenguin: iò
Anigaré de una palt a l’altra mirant parets i cosas.
Ix de l’ufici ma no prenc l’ascara a aspiral fins al pultò Nord, prenc l’ascareta esterna fins al caminament militar de la paret Est. Un currirò de dos metrus de llalgària que fa tot lu giru de la muralla del Castel anant de torra a torra. Una parapit de un metru i mig ma pilmiti de mirà lu panorama sentsa que ma vengui gana de ma cabussà. M’arracolt que quant la muralleta era a un metru i vint, paritxa gent hi muntava adamunt an peus i legu praniva ‘l vol. És bastat crixí la paret de trenta txentímetros i pusà un oblò a cara dos metrus i lu fenómeno no s’és més verificat. De la palt del cultil no hi ha ninguna paret, també vulguent, u que saltessi o calguessi, comúnqüe no sa fariva mal. A livel de caminament ascumença un metru i mig de tetóia an material elàstic que ímita la nyenya antiga, i a sota hi són las cameratas-acampament dels suldats, mentras a la paret Ovest, a sota hi són las astal.las. Naturalment sentsa ni suldats ni cavals, lu que sa hi veu són proiecions ologràfiques. Vaig de Nord a Sud caminant a la paret Est. L’únic velsu pussibra; divelsament, si sa autoritzessin lus visitarols a caminà del velsu que voran, lu caminament sigariva perillós, qué duas palsonas caminat an direció cuntrària sa pugarivan txumbà, pelda l’equilíbriu. Així és tot ragurat, de Nord a Sud, de Sud a Nord, de Est a Ovest, de Ovest a Est. Quatra torras, quatra divelsas antraras a ma quatra divelsas ixiras totas ubligaras. Camin calmu, tenc més de un’hora de téns primé de pugué agafà lu monopàtino i anà al Parauret a Boca de Riu. Lus visitarols també vanan a poc a poc, qui té lu talcé ul sap que com més a poc anigarà, millor hi rasultaran las imàgines vídeo, i qui no na té filma a ma caltas manyéticas o a ma ulleras de mamòria. Com més camin, més veig la gran muntanya de ont naix lu Riualbu, a la punta dita Jagamara i a la val arqueològica veig lus urbs-agres, torras de pérra de base rurona que fanan de peu a las antenas eòlicas que giran com a tants serefins. Entr a la torra de Sud-Est, lu sistema cunfilma la txertificació mia i ma deixa passà. Ara la Jagamara ma la trubaré a l’asquena. Entr a la torra de Sud-Ovest, lu sistema ma deixa passà. Ara veig Sanbenat Nou, Paulessu i la cùpura fotovoltàica, lu Faro, lu Museo Industrial, lu Polt Industrial i lu Polt Turístic. Caminant ancara vauré també lu que hi ha al peu de la muntanya, Lisureta. Pens al que m’ha dit man jalmana, al suterrani, a la Casa de la Bona Molt que hi ha a sota del Parau de la Reina. Ont és l’antrara? L’antrara ès ont té de éssar: a la polta. Ningú hi fa cas pecosa és massa evident. És esatament a sota de la polta Nord. Invetxe de caminà al pont, una volta arribats a peu a la punta de la muntanya, basta fé las ascarinas a sota del pont. Anallí ès la polta, i legu lu llonc i, ara, astret curriró que polta analló que ara és un sutarrani tancat i un téns era un edifici an mostra a la punta de la muntanya i ont la gent, quant sés fet ubligatori, taniva de vaní pé registrà lu pròpiu nom de sanc.
Pé co no és ubelt al públic? Pecò és millor, però assai assai millor, no dunà a sabé que també a Sanbenat, un téns, guvanavan las relijons i lus relijosus. Celc de ma’n trera aqueix pansament i tanc lus uls. Veig la sanc de babbo que ixi del col a fiotus. Veig la màniga curò taronja de la tuta de l’homa que l’ha ampitsat tacarà de gotas de valmel de sanc.
Però tenc legu de ubrí lus uls. La gent arrarera i anvant meu astà currint. M’aspinyin. Cumprenc que tenc de tunà a éssar imediatament lu diretor del Castel i an veu alta dic que no sa pot currí als caminaments, i que ni la gent sa pot amuntunà a un únic punt. Difati, arrimbara a las parets dels caminaments que troban antrara i ixira de la torra de Nord-Ovest hi ha un muntó de gent que mira velsu la marina.
Sempra an veu alta dic que ningú pot astà felmu al mateix punt ont ja hi sigui un’altra palsona, l’astrutura del Castel és antiga i no dóna garancias de pugué aguantà tot aquel pes. Que sa moguin o tangaré de antervení.
Com més m’acost més cumprenc que la gent astà mirant l’intxéndio de l’opifitxo que és ascupiat quant iò era a l’ufici. A palt del foc i del fum que sa veu sumant de aquel opifitxo, sa cumprén que astà suçaint cosa també als altrus. Lus fumarols pareixan daspagats o a punt de daspagà, i tots pareixan com prens de frumíguras que vanan de una palt a l’altra ma sentsa sabé realment ont. De calquiú dels opifitxos sa veun balcas prenas de frumíguras que venan velsu terra. I de calqui altru sa veu frumíguras que sa tiran a banyu. Las frumíguras, òviament, són lus traballarols dels opifitxos flotants.
Alç la veu i dic que cumprenc que siguin preocupatas, ma no sa pot astà als caminaments tots assieme i així apatxigats u a l’altru. És periculós. Si no sa mouran imediatament tangaré de ativà lus dissuasols elètrics.
– Cuntaré fins a zero. Deu. Nou. Vuit.
Quant arrip a tres ma felm de cuntà, hi ha ascupiat un altru opifitxo. Sentsa mancu ma randí conta tón a ascumantsà a cuntà. Deu, nou, vuit, set.
Aqueixa volta però arrip fins a zero, i legu toc lu medalló dient: “Ativa dissuasor elètric”. Tots lus visitarols txertificats del Castel racivin una patita ascossa elètrica a travelsu del billet manyètic que li han dunat a l’antrara. Com més astanan felmus més l’ascossa aumenta, com més caminan més l’ascossa diminueix.
– Ma dasprau, cumprenc la vostra agitació ma és manasté de no astà felmus als caminaments.
Calquiú sa mou, calqui altru no, la curiositat és més folta de la dascarragara de elètritxitat que astanan racivint. Dic que si voran continuà a véra lu que astà suçaint als opifitxos, poran ixí del Castel passant de la polta Nord.
Evidentement l’eletritxitat astà fent efeta pecò la gent sa mou i iò puc dira: “Disativa dissuasor elètric”. Ma’n tón a l’ufici i ma pos an cuntata a ma la Txentral Laboral de Cabususu, dic al computer si sabin ja lu que astà suçaint als opifitxos de la marina de Jagamara an fatxa de Sanbenat. Al postu de una rasposta palsunal arriba lu Promemòria del funcionari curreta: “La realtat no curraspon mai analló que sa veu, ma analló que rasulta de las notas uficials. La veritat no és una própia interpretació de las cosas, ma la interpretació que na dóna ‘l Cchosa (Consòrcio Coordinat dels Homans de Sensu de l’Astat). Un bon funcionari veu, sap i diu sol lu que la pròpia Txentral Laboral vol que vegi, que sabi i que digui”.
Tradució: lus que astà suçaint als opifitxos no és conta meu. I mancu lu que suçairà al Castel del dia dasprés que ma pinsiunegin. Són quasi las cinc i man jalmana m’astà avisant, a la carta manyètica mia ixi ascrit:
“Pé co no anem assieme al Pdbm?”
“Só an monopàtino.”
“Vina ara, fem assieme almancu la davallara an aixensor.”
“No, vul passà un mamentu de casa, primé.”
“Ta tenc de palà, no facis lu bocabentu.”
“Iò só un bocabentu”.
És hora que ma’n vagi, ma pos an cuntata a ma tot lu palsunal i dic que iò só anant. Ja cuneixan las protxeduras i si lu casí de la gent felma als caminaments continua, que uldenin l’evacuació del Castel. O que facin lu que vulguin, de las cinc i un qualt iò no n’hi entr més arrés a ma’l Castel Antic. Dabaix las ascaras fins a la polta Nord, ma pos ret al monopàtino i agualt que al medalló arribi lu sanyal de suspensió laboral. La gent ha fet com he dit iò, són rets an peus o saguts a las rocas de la punta de la muntanya de Sanbenat. Tots miran lu casí que s’astà sumant als opifitxos. Ara són ja tres, lus que astanan brusjant.
17:15, fi de l’ativitat laboral de avui. Çalcant de no ambistí ningú ascumenç la davallara del Castel pels carrels a salpent que de un gradó a l’altru poltan al peu de la muntanya, primé de prenda lu camí damunt de la diga de l’Astàdio i arribà a Boca de Riu vul véra Lisureta i casa mia. A vol éssar pé un mamentu?