Jàgamàra 7.

7.

Lu nutari m’astà lligint lu que tenc de filmà. Iò sotadit Thinoh Aureli Lionna fil de Fidhel Aureli Curriró assassinat an data nou de agost de l’àn civil XXXI an tarratori de Sanbenat, havent lu Just Tribunal de l’Astat individuat, prutxassat i cundanat l’assassí an la palsona de Còrmac Hidahu traballaró an fase de normalització, ma faç càrric d’él an conta de: Afiliació, Dúbiu de anucència, Dunació a l’Astat, Dunació a Entes Locals, Dunació a Entes Privats, Paldó parcial, Paldó total, Risartximent, altru.
Lu nutari ma posa pressa, man jalmana ma posa pressa, lus vigilantes ma posan pressa, lu traballaró assassí ma mira arrarera de la màscara de la juvantut i ma pareix de véra lus uls de una palsona que no cumprengui lu que li astigui capitant.
– Pé co no li traieu la màscara? – daman. – Vul sabé qui fatxa tengui.
– Pel mamentu no sa pot, primé té de indicà la mutivació i legu, quant lu traballaró assassí sigarà an mans de vusté, vusté mateix na farà lu que cregui. Cosa ha dicirit, tantu?
Man jalmana dóna un’ullara a la taureta trasparent del nutari i aspunta “Risartximent”.
Lu nutari tóna a ripití tota la seqüença acabant: – … an conta de Risartximent. Tots lus beneficis econòmics derivats del trabal de l’assassí tangaran una base impositiva del sixanta pelcent fissu i, an cas que lu traballaró no polti beneficis econòmics, lu sotadit tangarà de pagà una indenització forfetaria anual curraspunent a un aument del quatra pelcent dels impostos globals de la famíria. Cara sis mesus lu sotadit tangarà de ranuvà aqueix acòldiu o mudificà-lu integrant lus costus de registració.
Ascultat, atxetat i cunfilmat an Sanbenat lu dia onza de agost de l’àn civil XXXI.
Lu natari ha acabat dient lus noms del sutadit, del nutari i dels tastimonis, man jalmana i un vigilante.
Lus vigilantes sa’n vanan, lu traballaró és ancara abraçat a la paret del pou. Qui sap si ha cumprés lu que és astat dicirit?
Lu nutari mus astà sarurant. Iò daman cosa tengui de fé. Ma diu de fé lu que vul. Basta que m’arracoldi de ranuvà la registració cara sis mesus i de pagà lus impostos al cap de cara àn civil.
També ma’n jalmana vol sabé calqui cosa, vol sabé pé co l’olograma de Thore dascumpariva. No és que hi hagi problemas a la marina ont astà navigant?
Lu nutari mancu li raspon i sa n’entra a l’ufici d’él.
– No sé si havem fet bé a pusà Risartximent – dic a man jalmana.
– Ascolta – diu ella, – tu l’has vulgut i tu ta’l carregas.
– Tu no cumpréns, aqueix homa no pot éssar l’assassí.
– A no?
– No té una gota de sang a la tuta.
– I bé?
– Fóram tangut de pusà Dúbiu de anucència.
Man jalmana riu. – També de patit no has mai tangut lu sensu de las cosas que val la pena fé i de las que no. Diu-ma una cosa sol, sés ric, tu?
– No, és evident que no.
– Risartximent era l’única pussibiritat sentsa costus, totas las altras tanivan un preu que tu no ta pots pilmití. Lu Dúbiu cumpultava una caució imediata de 5.000 francs més mil pé cara samana de investigació i si al cap de tres mesus l’assassí alternativu no ixi, qui damani lu Dúbiu té de pagà una multà curraspunent a cinc ans de trabal, qual sa sia lu trabal que faci. Ta’l pots pilmiti?
Mancu rasponc. I ella contínua.
– L’alternativa era la dunació a Entes, ont invetxe de pagà tu, ta fóran pagat a tu. Ma tu no ta vols dallibrà de l’assassí, si no que vols éssar sagur que él sigui l’assassí i pé cosa hagi molt a babbo.
Invetxe de raspondra i de ‘i dira que sí, ‘i daman: – Pé co t’has cumprat la memòria de babbo? Realment na vols fé un metallibra?
– Sí.
– Diu-ma la veritat, Kihara.
L’uixere s’afatxa a la pultalleta del cultil i mus fa sanyal de mus mora. Kihara va de pressa velsu l’ixira.
– Kihara – l’avís, – diu-ma la veritat.
Li pos a fatu, i l’astic quasi pé prenda a un braç, ma és l’uixere que agafa a mi.
– L’homa de pou – ma diu.
– Tenc de palà a ma man jalmana.
– L’homa del pou no pot astà ananquí de sol i nimancu sentsa lligassa eletrònica.
No cumprenc lu que m’astà dient. I avís a Kihara. Que sa felmi, dasprés de tot era ella que ma vuriva palà. Però sa’n va sentsa dira arrés.
L’uixere ma ubliga a siguí-lu a la sara del banc i dels pirals. A l’última apusenteta a mà asquerra ixint, ma damana lu medalló, ma fa falmà a sota de una polta ascanner, dasprés de mi fa falmà l’homa del pou, legu passa lus datos al medalló meu i manyetitza una lligassa que imediatament lliga al col de l’homa a ma un punt de saldarura.
– Camina – diu. I aquel camina. Al talcé pas sa polta las mans al col, sa santeix mal, sa té de pusà a asquena al piral si no vol cara an terra.
– Funciona – diu l’uixere daixant astà lu medalló. – Com vol que lu programem, un metru, dos metrus, tres metrus? Digui vusté. Si fossi per a mi iò no fariva més poc de dos metrus.
– No cumprenc. No bastava ‘l medalló i l’antena?
– No na té de medallons i de antenas aqueix dasgraciat. La distança! A qui distança vol que astigui de vusté? A paltí de la distança que vusté hagi dicirit, la lligassa broca progressivament lus hòrganos vitals de l’homa.
– Ninguna distança – ansist, – vul que ‘i tunau lu medalló.
– Pel conta del medalló vusté sap perfetament com funcioni, faci damana al Dipartiment Identificació Eletrònica del Tlec. I ara deixi-ma traballà. Tantu, “ninguna distança” és il.legal.
– La distança màssima, al.lora.
– La màssima distança dipen de ont vustés astigui de més. La casa si és pinsiunat, lu trabal si ancara és an ativitat. I vusté és an ativitat, ancara. És sempra lu diretor del Castel Antic, si no m’asbal.
– Sí, só ancara iò.
– Quant pugarà éssar la distança màssima de un punt a l’altru del Castel? Pusem que vusté sigui a l’ufici i que l’anvigui al punt més allunt, cosa sigarà, cent metrus, cent cinquanta?
– Dos cents – dic iò.
– Així gran és lu Castel? Manasté que tóni a visità-lu. Vusté ja ma cumprén, pé la gent del postu, las cosas bellas de Sanbenat risultan éssar cosas de cara dia. No és com pels turistas, qué per ellus tot és la primera volta. És manasté que hi tóni, un dia de aqueixus. Apostu, l’homa del pou té una tol.lerança de cent sixanta metrus…
– Dos cents!
– Cent sixanta, és millor cent sixanta, crégui-ma. Ara pureu anà – diu apurrint-ma lu medalló ajornat.
Ajut Còrmac a s’aixacà. ‘I dic que és tot apostu, que mu’n astem anant, que sa’n pot trera la màscara de la juvantut, així raspirarà més bé. Ma felma la mà. No vol que ni li tregui la màscara.
– Va bé. Ixim ara.
A ma una mà prenc lu monopàtino i a ma l’altra l’aguant ret an peus. Almancu fins a ixí del parauret. Legu mus falmen a las ascaras, mus saiem. L’homa del pou, Còrmac, si no he cumpres mal, hi astà pusant assai a sa rafé dels impulsos de prova de la lligassa.
La praceta davant del Parauret és prena de gent que celca de anà velsu la marina i de gent que tóna de la marina. Ara són las set, no hi tangariva de éssar tot aqueix muviment. No éssent avui un dia de festa la gent no pot astà al carré sentsa bonas justificacions dasprés de las nou. Normalment la gent, de las sis a las set, ascumença a llevà mà i a tunà an casa, de manera uldanara, sentsa dunà suspeta. Sol lus turistas poran astà al carré anant de un bar a l’altru, de un ristorante a l’altru, an dia de fainé. Ma avui no és un dia normal, és lu dia que són ascupiats lus opifitxos de la marina de Jagamara a la marina de Sanbenat. També astant saguts a l’ascarinara del Parauret sa veu lu fum negra sumant-sa de banyu velsu ‘l cel.
La gent de cara curó que celca de anà velsu la marina, s’ambisti a ma gent grija, marròn, velda i també taronja que tóna arrarera.
– No vus cunvé de anà anvant.
– Tunau anrera.
– Tancà-vus an casa.
– Lus vigilantes no voran que ningú astigui ni a la diga del campo, ni al lungofiúme, ni anlloc de ont sa pugui astà a la vora de la marina.
– Pé co no? – daman a un grijo que astà currint. No ma raspón és ja allunt. Daman a Còrmac si sa santeixi de caminà. Lu faç muntà al monopàtino, iò ma pos al custa d’él, i pruvem a anà an direció de la marina, velsu ‘l camí de la diga, an modu de pugué arribà a Lisureta també caminant. An una mijureta hi pugarivan éssar.
Ma no sa pot. Un’asquadra de vigilantes mus ubliga a tunà arrarera. I la situació té de éssar assai grave, pecó oltras als vigilantes atzurros, hi són també lus vigilantes de supolt, és a dira asportivos ancians vistits de valmel a ma una faixa atzurra a la cintura que txertífica l’arruolament temporàniu.
Celc de individuà lu vigilante més alt de grau, lu que tengui també lu medalló atzurro, ma no ma dóna urència.
– Vagi-sa’n, no és hora pé la gent vella, aqueixa.
– Só lu diretor del Castel Antic, no só vél, tenc de éssar vél.
– Vagi-sa’n, si no vol prenda cops.
– Tenc de tunà an casa mia. A Lisureta. Tenc de passà pel folça!
Ma no hi ha arrés de fé, ningú pot anà de un lloc a l’altru de Sanbenat, qui sa trobi al Nou té de astà al Nou, qui sa trobi al Vél te de astà al Vél. Pé avui és així, sem an situació d’emergença.
Però iò ansist, tenc de tunà an casa, no puc astà un’altra nit sentsa Fatíma.
Com que no vul cumprenda, u dels vigilantes, no veig si u tot atzurro o u valmel de cintura atzurra, m’ascuri un cop de bastó al cap. I calc an terra mig dasmaiat. Calquiú ma jumpa, calquiú ma calciga, calquiú, pé fultuna m’arrimba a las ascaras. Còrmac és aspinyit anvant, veig lu cap d’él més alt de tots lus altrus. Pecò él és adamunt del monopàtino i no sa pot falmà si la gent lu mou a aspentas.
L’undara de gent a la praceta andavant del Parauret és acabara, i iò m’astic ripranent de l’anju de cops de bastó i de piaras gràcias a un grijo de medalló marròn que m’ha racunaixut. M’astà dunant àlgua vitaminitzara. M’astà dient que no tangariva de ixí sentsa màscara de la juventut, aspetxalment an dias de emergença com avui.
– No ha vist l’avís de del medalló? És arribat primé de las set.
Té de éssar arribat quant lu taniva l’uixere.
– Qui avís?
– I també si no fossi arribat al medalló, bastava mirà lu Catamarano.
De an terra ont só sa veu sol la punta de la vèra de cristals brancs, ma si muntem l’ascarinara del Parauret sa’n veu bé gran palt i sa pot lligí l’ascrita “emergença”, ansis, la frase que camina una paraura dasprés de l’altra: “situació de emergença, avui, pé tots, turistas també, ningú astigui al carré dasprés de las vuit”.
– Pé co? – daman.
– Emergença.
– Pels opifitxos?
– Pens de sí.
– Còrmac!
– Cosa?
– Còrmac, la distànça de cent sixanta metrus.
Pens que tengui raó man jalmana a dira que iò só sempra astat culló, també de patit. – Ajúra-ma a anà de aquella palt – dic al grijo, – folsis fem a téns a salvà-lu.
– Qui?
Pos un braç angiru del col del grijo i celc de m’alçà. Só tot pistat i un’anca no m’aguanta. No hi faç a caminà. – Ascolta – ‘i dic, – camina anvant pé un cent cinquanta metrus, tangarivas de trubà un traballaró taronja an terra, probabilment a custat de un monopàtino. Si no és ja molt, acosta’l velsu meu, pelpraié.
Lu grijo ma mira com si iò fossi un idiota, però veig que sa mou i que va a la direció que li he dit. Asparem que ‘l trobi ancara viu. Ma pos una mà an butxaca pé çalca la carta manyètica polifuncional, vul pruvà a avisà an casa. Sabé com astà Fatíma. Toc la cona a ma la fatxa d’ella ma no suçaeix arrés. Pé Lisureta no hi ha coneció. L’avís ma diu que atualment la carta és habilitara a trenda coneció sol atravelsu de l’antena de Sanbenat Nou. Lu que vol dira que só ubligat a damanà ajut a mamma, rumí ont és ella un’altra nit, opuru no faç arrés i agualt que hi pensi la pròssima ronda de vigilantes. Quanta téns hi posa a tunà aquel grijo? Ècolo.
Lu grijo, una trentena de ans naturals i una fatxa talment rigenerara de assimijà a qual sa sia fatxa de jova de trent’ans, astà tunant a ma’l monopàtino; no té un’espressió cuntenta. Iò celc de m’arraculdà qui sigui, si mus pugarivan éssar antupats primé. Millor, ont? Pecò iò só funcionari a Sanbenat ja de quasi cinquant’ans, i és ampussibra que no mus siguem vistus an calqui riunió, ansis, que iò mateix no l’hagi esaminat calqui volta, no hi ha àn que no ma sigui capitat de éssar almancu an una cumissió.
– L’has trubat? – daman.
– Pens de sí.
– Com astà?
– Si és él, és molt.
Té raó man jalmana. Iò no valc arrés de res. – Com ta dius?
– Màrtsio Barbilli Farhiba, senyor Aureli Lionna, i vista la situació, millor si fem lu racunaixament burocràtic.
– Ara?
– Ara!
Totus dos tuquem lu medalló i diem “racunaixament burocràtic mútuo”. Ara ès uficial que mus sem antupats i totas las imàgines dels nostrus talcels uls i l’àudio de las nostras uretxinas sigaran sincronitzaras.
– De cosa mus cunaixem? – ‘i daman mentras m’ajura a muntà al monopàtino.
– Vusté és astat president de la cumissió que m’ha esaminat pé antrà funcionari vint’ans ara. I sems astats an cumissió assieme cinc ans ara.
– Quants ans tens?
– Anagraficament cinquantú, biològicament vint-i-cinc, naturalment un poc de més, tenc problemas de pél i ancara no he trubat la tècnica rigenerativa més adeguara – diu tuncant-sa a la vora de l’ul asquerra i legu tota la barra.
Dic que no m’aguant ret, que no só an grau de pultà lu monopàtino, que ma tangariva de pultà él. Mou lus mecanismos del monopàtino a pedana rurona, la suma analt, abaixa lu manúbriu fins an terra i lu monopàtino és diventat un carrucí. Iò ma sec com si fossi al txesso i él ma tira. Dos tres cents metrus més anvant hi ha un cos mig nu-nú an terra. Còrmac Hidahu.
– És él? – ma damana Màrtsio.
– No sep, taniva la màscara de la juventut i la tuta taronja.
– Iò l’he trubat així, lu monopàtino poc més andavant. Si és él l’han daspullat de tot i han daixat lu monopàtino pecosa no funciona si vusté no és acustat. Pé qui distança l’ha tarat?
– Tres cents metrus, pé quant anvic las jalmanas de Fatíma a fé cumissions a Lisureta.
– I él?
– Él cosa?
– Lu molt, té la lligassa, no veu? Pé qui distança era tarat?
– Cent sixanta metrus.
– Qui era
– L’assassí de mun para, sagons lu tribunal.
Astà arribant gent. Calquiú de las finestras havarà avaltit lus vigilantes. Difati són dos valmels de faixa atzurra. Sentsa galbu mus uldènan de no tucà arrés.
– Identificà-vus.
Iò i Màrtsio diem quasi paris “racunaixament burocràtic mútuo”.
– No! – diu aquel. – Verbalment, só un vigilante honorari, iò.
– Màrtsio Barbilli Farhiba, talcé segretari de la segona seció local del Chs.
– Thinoh Aureli Lionna, diretor del Castel Antic de Sanbenat. I vusté?
– Iò cosa?
– Qui és vusté, cosa fa! – aspiega Màrtsio.
– Só lu qui vus arruinà la vira si no ma dieu com i pé cosa haveu matat aqueix jova.
– No havem molt a ningú. És astara una dasgràcia, lu pugaran damustrà lus vídeos de la praceta del Parauret de la Bona Molt i de la gent que hi curriva ansiguira dels vigilantes, bastarà sincronitzà-lus a paltí de las set fins al mamentu que és arribat vusté. Lu molt tangariva de éssar Còrmac Hidahu, formalment assassí de mun para, lu taniva iò com a risartximent, ma só astat ascurit i no hi he feta a pusà-li a fatu quant la gentara sa na l’ha carrat oltras la distança que la lligassa li palmitiva.
– I vusté? – damana lu vigilante valmel a Màrtsio.
– Iò astava tunant an casa, astic de aqueixas palts, quant hé vist lu diretor del Castel farit a las ascarinaras i ma só falmat a ajurà-lu.
– I no t’ha fet impressió ajurà un vél decrèpit? – damana l’altru vigilante valmel de faixa atzurra, una dona de una quinzena de ans naturals i tantu de una vintena anagràfics.
– Thinoh Aureli Lionna ès un gran funcionari.
– Qui? – damana ella.
– És lu diretor del Castel Antic!
– Aquella múmia. M’ha sempra fet impressió totas las voltas que ma hi han pultat – acaba ella.
– Muts, daixau-ma avisà la Direció Txentral – diu l’altru tucant-sa lu medalló i mirant que las quatra micro-telecàmeras de l’elmu siguin ancesas.
Poca minutus dasprés arriban dos vigilantes atzurros; aquel que té lu medalló taronja fa una puntxara a una cuixa del molt i, poca sagons dasprés, dóna la siringa al vigilante de medalló grijo. A la siringa hi ha cumparit una série de númurus i lletras que él diu tucant lu medalló.
– Qui haveu dit que sigui? – mus damana.
– Còrmac Hidahu, asassí formal de Fidhel Aureli Curriró, mun para.
– Ampussibra, lu molt rasulta éssar un clandestí ancara al latzaretu flotant de la vora del Faro. Un pussibra Isàia Ilprahil de vint ans biològics i pussibilment també anagràfics, cunsiderat que no ha mai fet ninguna cura.
– Lu dieva iò, que dels véls no sa hi té mai de fià! – esclama la vigilante valmella.
– Vus tanim de pultà al Catamarano – diu lu vigilante grijo, – sagurament no taniu culpa de arrés, ma la cosa va crarira de la Direció Txentral i txertificara de un Tribunal de Justícia.
Dic que no puc caminà, que com pugarà aviriguà dels vídeos de la praceta m’han ascurit, i que és a consegüença de aixó que lu jova és molt. Taniva una lligassa a distança col.legara al medalló meu.
Diu que no vol sabé arrés, que ara és conta de la Direció i del Tribunal. Ma deixan sagut al monopàtino txesso i ma tiran fins al Catamarano. A Màrtsio dic que ma dasprau. I él ma cunsora dient que no fà arrés: – Las cosas són com tenan de éssar!
– Sempra! – diem an coro tots lus altrus.