Jàgamàra 8.

8.

Són passaras de poc las vuit i sem al lungofiume, la vèra branca del Catamarano sa veu quasi tota i també la punta de una de las pirogas.
– Vaureu que sa rasulveix tot an poca mamentus. Pel que he vist seu dos funciunàrios hunestus, mai un riquiamo txertificat – diu lu vigilante de medalló grijo.
Sem an tres, angiru no hi ha més ningú, a palt de vigilantes atzurros i vigilantes valmels. Lus pocs de altras curols que sa veun o són gent que ha tangut un permesso o és gent que és astara falmara com a mi i Màrtsio.
– Cosa na fareu del cos de Isàia Ilprahil alias Còrmac Hidahu?
– Ara sigarà ja al Pdbm a una de las apusentus refrigeraras. I una volta acabaras las indàgines ja vaurem.
Com més anem més veig que ‘l Campo Gran que tenc a mà asquerra és pre de gent que no pareix que astigui jugant a ningun asport. Sa veu gent valmella i gent atzurra que colga an terra gent taronja o gent nu-nua. Cossus que pareixan rumint, però de una són massa pasant. Daman al vigilante qui manifestació hi hagi al campo, avui?
– No és festa, avui, no pot éssar una manifestació – diu Màrtsio, – i si fossi, tangarivan de ativà lus laser antivisió.
També lu vigilante astà mirant velsu l’Astàdio. Sa toca lu medalló i diu calqui cosa que no rasix bé a cumprenda, “cubeltura”, folsis. I a l’àtimo la cúpura laser és ativara i no pilmiti més de cumprenda cosa astigui suçaint al Campo de l’Astàdio Gran, o al Campo Gran, com diu la gent de Sanbenat.
Celc de mirà arrarera meu, ma de aqueixa visual, sagut al sel.lino de emergença del monopàtino i tirat com a un pacu no veig quasi arrés, lu que sa cumpren és que lus opifitxos no treun més ni foc i ni fum.
Sem quasi arribats. La gran vèra que sa veu praticament de cara lloc de Sanbenat, ara sa obri sempra més enorme a cara pas. A la palt més alta gira sempra lu mateix avís: “avui, pé tots, turistas també, ningú astigui al carré dasprés de las vuit, situació de emergença”. Las ascaras del Catamarano són prenas de gent que munta i que davalla. Vigilantes que poltan gent cururara pé la txertificació del Tribunal, vigilantes atzurros o valmels que tonan a ixí al carré pé mantendra l’olda i salvaguardà lu divaltiment dels turistas que, també si no tangarivan de astà al carré, poran anà de un bar a l’altru, de un ristorante a l’altru, de un lucal de divaltiments a l’altru.
Atravelsu las parets de cristal trasparent que tancan a triangul la vèra, vaiem que arrinta hi ha un muntó de gent. Vigilantes i vigilats. Qui agualda ‘l turno pé palà a ma un vigilante dirigent o filòsofo, qui legu és acumpanyat aforas i qui invetxe és tancat a un’apusenteta prasó provisòria. An cas de cundana, francu que no sigui a molt o a pocas samanas de trabal ubligat, la gent anigarà als opifitxos flotants o a las naus de llonga navigació, sagons lus mesus o lus ans de cundenna.
Fem las ascaras; iò sempra sagut al sel.lino i tirat del vigilante i del funcionari, que u de sol no hi fariva. Antrem, i és tot buït. La gran sara del banc és sentsa gent i sentsa arrés a las parets, ansis, sentsa parets que sa vegin, qué n’hi ha duas, enormes, de cristal trasparent que palteixan dels boldus verticals de la gran vèra a triangul i acaban arrinta del gran abra. És evident que tota la gent que sa veu de aforas són vídeos registrats pé la gent del carré.
– Són ologramas del que suçaeix a dabaix – diu lu vigilante com si m’havessi lligit al pansament. – Aquesta Direció Txentral és realment trasparent, ma la sara del banc té de arrastà sempra buïra, qué salveix pel Tribunal de Justícia.
Al paviment hi ha duas ubelturas, una a mà asquerra antrant i l’altra a mà reta. De aquella de mà reta la gent munta i de aquella de mà asquerra la gent dabaixa. Musaltrus tanim de dabaixà.
A dabaix hi ha una sara gran com de una piroga a l’altra, i las duas pirogas, difati, altru no són que las parets de un gran retàngul tancat de una palt de l’ascara de antrara al Catamarano i de l’altra de un’onda de pérras que sa veun vanint al Catamarano de palt de popa.
Hi ha un muntó de gent i tots lus que no siguin vigilantes ma vigilats passem pé una polta ascanner. Sagons la gravitat de l’hipòtesi de acusa mus pusaran una lligassa que vària de intensitat. L’aspau fi dóna un’ascossa de avaltiment. La culdeta anvia eletritxitat a tot lu cos. La colda broca tots lus muviments. Lu canau felma lus impulsos vitals.
A mi i a Màrtsio mus posan la “colda” al col. Lu vigilante diu que és la prassi. Quant hi ha un molt aquella és la lligassa mínima. Lu que tanim de fé és agualda que als medallons arribi lu sanyal de “turno tou”. An aquel punt tanim de anà tóna a la polta ascanner pé antrà an conessió a ma’l juja que astudiarà lu nostru cas.
– Pel praié no anigueu mai massa allunt de la polta ascanner, taniu una tolerança de dos metrus; oltras ascata l’impulso. Lu monopàtino lu trubarà a l’ixira. Si tot va Bé. Però ara ascusau ma hi ha quefé assai, avui. Bona nit.
– Bona nit.
Lu vigilante mus gira l’asquena i sa’n va. Ma iò l’avís: – I si u té manasté?
– Manasté de cosa?
– Manasté físic.
– Ja és ver qué vusté és un vél natural – a ma’l dit de l’ul sanya-ra un pilastrí txilíndric alt un metru, metru i vint; és aprop de la polta ascanner i a la fí té una taureta trasparent prena de conas. – Toqui la cona que hi pareixi més adegüara i ja ‘i digaran lu qué fé. Bona nit.
– Bona nit.
Sem saguts a un banc davant de una paret sentsa poltas, sentsa finestras, sentsa arrés. An realtat la paret no hi és ni mancu, és una proieció ologràfica que amaga lu que hi ha arrarera: un aspàciu labiríntic que sa cambia sagons las netxessitats. Un metru quadru a palsona. Segons quantas palsonas entrin a l’aspàciu del mateix juja, lu labirinto s’ajusta sagons las netxessitats garantint un metru quadru mínimu. Quant no sigui pussibra, la gent agualda ‘l turno. I musaltrus ara agualdem. A la vora de la polta ascanner. Assieme a altra gent cururara que continua a arribà.
Màrtsio s’aixeca i va al txilindro. – L’última volta que só vangut sigarà astat quatra o cinc ans ara. Taniva de dinuncià la pèldita de la Carta Manyètica de ma mullé. Havia fet tot astant ananquí, al txilindro: cona dinúncia, cona asmarriment, cona Carta, cona númuru identificativu. Téns tres dias, ja taniva la Carta nova an casa.
– I no pugarivan fé la mateixa cosa avui també?
– I com, cona assassinat, cona assassí? Qui és l’assassí?
– Lu sistema! Si no li havessin pusat una lligassa així culta sigariva ancara viu.
– Iò no só de acòldiu. Iò Màrtsio Barbilli Farhiban dic an prena cuixença que no só de acoldiu a ma’l que diu lu sanyor Thinoh Aureli Lionna, per a mi lu Sistema Otxidental funciona perfetament.
– Tambè per a mi, també per a mi – dic cumpranent de haver dit mal una cosa que invetxe és òvia, – lu Sistema Otxidental ès lu millor pussibra, vuriva dira sol que iò havia damanat més distança pé la lligasa, i l’uixere ha dit que no, que no era pussibra, qué axí és la lei.
– I la lei sempra és justa! – diu.
– Sempra – ripit.
– Sempra.
No dic més arrés, no diu més arrés, fins a que no troba la cona “txessos”; A. rantà las mans, B. pixà, C. cagà.
– Ma iò tenc la lligassa?
– Hi és també la cona “txesso-lligassa”. Vengui a pijà la cona que vol. La riquiesta té de éssar palsunal, crec.
– No fa arrés, ma puc aguantà – dic. Però no hi faç més, tenc de pixà. Ma no hi faç mancu a m’aixacà. Dic a Màrtsio de çalcà la cona mèdica.
– Sa pot aixacà?
– No.
– Al.lora emergença mèdica.
La paret que hi és i no hi és sa obri an un determinat punt lu tantu de fé passà un vigilante de medalló taronja. A mans té una tassa. S’acosta a Màrtsio, qué és ancara a la vora del txilindro, i damana pé qui hagi avisat.
– Per a mi – dic iò. – M’han aspinyit, i m’han pistat, tenc duró an cara palt del cos i no m’aguant ret an peus.
– Ja tanim lu quadru general de vusté a travelsu de l’ascanner. Lu conta és que lus véls no tanguessin de ixí de casa, i mai sentsa prutecions. Begui aixó. Pé calqui hora no santirà més durols, i si legu no ni li passà, damà sa vaurà. Ara agualdau lu juja.
– M’astic també pixant – dic an veu baixa.
– Sabem també aixó, ipertrofia prostàtica. Agualdi que la maracina faci efeto – diu. I sa’n va dascumparint arrarera del tal a la paret laser.
Al medalló de Màrtsio i al meu ixi l’avís j3, juja númuru tres. La paret sa obri lu tantu de fé passà una palsona a la volta i un vigilante de l’altra palt mus fa sanyal de passà. Mus fa falmà al mateix punt i mus diu de caminà siguint lus punts que progressivament s’astanan aluminant al paviment. Quant sa daspagui l’últim sigarem arribats.
Així com caminem, fem a téns a véra com sa moun las parets de las apusentetas dels jujas. Ellus són felmus, rets a ma un txilindro andavant, i las parets sa obrin i tancan pé fé antrà i ixí la gent, i s’allalgan i astrinyn sangons quanta gent sigui ont és aquel juja. De un’apusenteta ixin tres palsonas i na entra una sora. La paret sa mou pé astrinyí. Sa cumprén pecò lu curriró virtual pé ont astem caminant s’és fet més llalg, o més astret, sagons lus casus.
Arribem al j3. L’últim punt luminós no sa daspaga a favor de un altru. Tangarivam de éssar arribats. Difati ès així sa obri l’aspàcio sufacient i passem.
Lus jujas són vigilantes de medalló branc opuru negra, sagons lu livel de jurici, lu nostru és de medalló branc. Pareix que tengui una trentena de ans, ma és l’idat mínima que sa té de amustrà pé éssar considerat un bon juja. Anagràficament pugariva éssar més gran de mi.
– Las cosas són las que tenan de éssar – diu.
– Sempra – raspunem.
– Tantu prangareu aqueix jurici com definitivu o vus vuréu rasalvà la pussibiritat de cuntestà? Al sagon cas taniu de pagà an andicipu una caució paris a dos ans del vostru salàrio, tratant-sa de un cas de omitxídio.
– Que las cosas siguin com tenan de éssar – diu Màrtsio.
– Sempra – raspon lu juja, i legu ma mira agualdant.
– Sempra – dic iò també pansant que no tangaré mai tota aquella munera de palt.
– He visiunat lus vostrus vídeos sincronitzats i la pusició del funcionari Màrtsio Barbilli Farhiba és crara. A consegüença de aixó pagarà una multa sémplitxe pari al salàrio de un mes pé haver paldut téns a ajurà un vél maralt quant sa fóra tangut de limità a una sanyaració al sistema de vigilantsa. Considerant que Barbilli Farhiba és sempra astat un hunest funciunari i, an definitiva, l’idea d’él era aquella de ajurà un col.lega, la multa no la pagarà an una volta sora ma an ratas equament diviriras sagons quant duri l’àn civil a paltí de aqueix més de agost fins a la fi de setembre de l’àn civil nou. Si no té altru de dira vusté pot anà.
Sentsa mancu ma mirà Màrtsio diu que “las cosas són las que tenan de éssar”. Sempra. I sa’n va.
– Funcionari Thinoh Aureli Lionna, lu de vusté és un típic cas de incúria; d’altra palt, com tangariva de éssar cunsiderat que vusté é  una palsona que voluntariament rinúncia a la cura? Ma daixem astà; vusté havia racivit an conta risartximent lu traballaró assassí Còrmac Hidahu, lu qual, apena ixit del Pdbm de Boca de Riu, sa li és ascapat. Pé fultuna lu dit Hidahu taniva una lligassa i és astat falmat gràcias a impulso inibents. Ma, essent vusté vél i doncs lentu, no ha mancu fet a téns a s’acustà al dit Hidahu que aquel era ja molt. Ara, l’incuria no troba mai justificació, però, an aqueix cas cuncret, vusté és astat ujetivament ambistit i, com ha evidenciat l’ascanner, té duas llugeras fraturas a l’anca asquerra i una lussació sempra al braç asquerra. De l’altra palt, lu risartximent que vusté taniva an afidament, tucava, an telmas de beneficis putencials, també als jalmans de vusté Thore i Kihara. Tantu, cunsiderant que lu Còrmac Hidahu fóra pugut campà traballant cara dia almancu pé altrus sixanta ans astrals, vusté té de curraspondra a Thore i a Kihara Aureli Lionna lu curraspetivu de vint ans de trabal putencial del difunt Hidahu. An consegüença de aixó vusté és imediatament pinsiunat, la liqüidació sigarà brucara fins al mamentu del prutxés automàtic contra de vusté de palt dels jalmans Thore i Kihara i, naturalment, a paltí de ara no té més dirit ni al talcé ul, ni a l’antena, ni al medalló, ni, naturalment a continuà a vistí de grijo. Vol dira calqui cosa?
– No. Sí. Ilprahil?
– Té raó, an realtat, l’assassí risartxit no era Còrmac Hidahu ma Isàia Ilprahil. D’altra palt, lus datos de la lligassa, sagons l’ascanner del Pdbm de Boca de Riu, cunfilman que lu traballaró assassí afidat a vusté és lu mateix que vusté ha paldut. Tantu, hi té de éssar astat un error de palt de no sabem qui. Ma aixó a vusté no’l rigualda, és un conta nostru. Si no té damanas ascumenci a ripití lu que ara digaré.
Tenc un muntó de cosas de damanà, ma astic mut. Com és pussibra que Isàia Ilprahil sigui divantat Còrmac Hidahu? Pé co man jalmana no m’ha dit que lu “risartximent” tucava a totus tres? Pé co dasprés de m’haver ubligat a no fé la cura ara m’acusan de no fé la cura? Pé co fins a l’altru dia era un vantu que lu diretor del Castel Antic fossi un vél pur i avui és cunsiderat una dasgràcia? Pé cosa mamma ha divorciat de babbo? Pé cosa han molt a babbo? Pé cosa m’astanan pinsiunant a ma deu ans de andicipu?
Ma no daman arrés, ripit que iò, Thinoh Aureli Lionna, funcionari grijo grijo, diretor del Castel Antic de l’idat anagràfica de trenta, an dia de avui, és a dira a l’idat anagràfica de setanta-vuit, ma dimit voluntàriament de diretor del Castel, an consideració del fet que no és oportú i mancu gradit que un vél natural na sigui a la direció. Contestualment atset la pinsió que ma sigui racunaixura atravelsu lu càlcul ponderat dels efetivus ans astrals traballats rapultats als ans civils numerats de la mia palsunal idat anagràfica de trenta fins a l’idat anagràfica de avui a setanta-vuit; consegüentement la bona-ixira que na derivi sigarà a la dispusició del juja del tribunal del prutxés contra meu damanat de palt del dos muns jalmans Thore i Kihara an consideració del fet que és, ujetivament, culpa mia que sigui molt Còrmac Hidahu i/o Isàia Ilprahil, assassí uficial de nostru para, afidat a mi an Conta de Risartximent. Sagons lu que diciri lu juja de aquel tribunal a mi ma tucarà o no ma tacurà una palt o també arrés de aquella quantitat econòmica. Las cosas són las que tenan de éssar. Sempra.
Lu juja ma diu que puc anà, ma non ont vul, ont ma digui lu vigilante que m’astà pranint an càrric. Tenc de cunsanya uretxina, talcé ul, medalló, vistits.
Un altru vigilante de medalló taronja ma polta velsu poltas i parets cuncretas. He paldut l’urientació i no sé si anem velsu la paret de mà asquerra o de mà reta; però anem velsu las parets de la base del Catamarano, és a dira a una de las pirogas. Cara piroga és alta dos metrus i mig, llalga tres, llonga catolza i divirira an una mija duzena de apusentetas; la més gran palt és amprara com a prasó pruvisória, i lu restu com a parastajas pé pusà-li roba. Lu vigilante ma fa antrà a l’apusenteta ont un altru vigilante de medalló grijo ma treu lu medalló, ma dastaca l’uretxina antena i legu la càmera talcé ul que posa tot a una caixeta txertificara. Legu ma fà aspustà de la palt de parastajas ont sa posan lus vistits. Ma fanan daspullà i ma dónan a càmbiu vistits de la masura mia sentsa cunsiderà la curó. Murandas txelestes, calçons grocs, camisa viola, sàndalos amaranto. Ara só un’altra palsona, no só més lu diretor del Castel, no só més un funciunari, só un vél cururat. Daman si ma’n pugui anà, ara. Lu vigilante que ma fa da de guàldia diu que dipén.
– Ningú que no tengui un justificativu pot ixí al carré dasprés de las nou i avui, qué és dia d’emergença, dasprés de las vuit. I vusté no és ni un turista, ni un ocupat normalitzat que astigui o tunant an casa del trabal o, al cuntrari, anant al trabal. Pugariva ixí sol si calquiú de famíria garantissi pé vusté i sa facessi càrric de las aspesas de acumpanyament. Lu que vol dira lu costu salarial de dos vigilantes pé mínimu duas horas. Vol que telefonem?
Dic de sí. Vul anà an casa ont és Fatíma, i no m’ampolta lu que costi.
– Ont té casa, vusté?
– Al Viraja de la Pallamarina.
– A Lisureta?
– Sí.
– Al.lora és anútil, tot Lisureta és ancara isurat. Aqueixa nit té de rumí ananquí.
M’acumpanya a la tzona prasó temporània, ont hi ha firas de parets-parastaja pusaras a un metru i mig una de l’altra. Cara “paret” són quatra llits an vertical. És a dira matarassus lalgs setanta txentímetros i lloncs un metru i vuitanta pusats lu primé an terra i lus altrus a sixanta txentímetros u de l’altru. Del sostra a terra, a divirí una paret de llits de l’altra, una barriera laser. Una volta arrinta sa pot astà sol culgats i ningú sa pot alçà sentsa l’autorització del vigilante de sorvellança. Dic que no hi fas a ma culgà als llits dels parastajas alts; farit com só puc arribà o al de an terra o al primé, pels altrus és ampussibra que hi faci de sol. Lu vigilante ma celca una paret ont hi hagi un mataraf an terra ancara llibra. U ancara hi és. Disativa las barriera laser i ma diu de antrà. Primé que sa’n vagi dic: – La lligassa. No ma l’haveu treta, ancara.
– Damà, la lligassa damà, al mamentu de ixí de ananquí.
– Dunà-mu almancu la carta manyètica, vulgariva avaltí an casa.
– Damà, tot damà. I comúnqüe Lisureta és isurara. Còlgui-sa i provi a sa rapusà.
– M’astic pixant, ténc fam, ma dol tot.
– No ha pres la tassa de vitaminas?
– Santeix que m’astà acabant l’efeto.
– Ròmi-sa i no hi pensi. Las cosas són las que tenan de éssar.
– Sempra – dic paris a tota l’altra gent cururara que hi ha a l’apusenteta mia.
Ma só pusat an terra, adamunt del mataraf de asquerra. Celc de m’astirà. Pens que damà sigarà un altru dia. Que sigarà tot acabat. Que no sigaré més lu diretor de arrés. Que pugaré astà an casa mia al Viraja de la Pallamarina. Pens que Fatíma lu tangariva de haver ja sumiat tot això. Pens que no és pussibra que m’astigui capitant tot a mi. De un mamentu a l’altru só passat de funcionari de primé livel a disgraciat de mil curols. Pé dimustrà qui iò sigui, de ara andavant, tangaré de damanà la txertificació del DNA, i qual sa sia vigilante ma la pugarà pratenda an cara mamentu i an cara lloc. No só més lu diretor vél pur, só un vél i bo’, ara; u que també si vulguessi no pugariva fé ni curas ni rigeneracions pecò pé la gent com a mi són massa caras. Ma a mi tot això no m’ampolta, si Fatíma no pot fé ninguna cura, iò no vul fé ninguna cura.
Bo’, ara çalcaré de rumí, de ma rapusà, de ma rafé, i damà maití ma daspaltaré fet un altru homa. Prof a pansà a una cosa bella, a Fatíma, a la festa a la praja de Lisureta la nit que mus sem casats. A com ella ha amparat la llengua de l’Astat an poca mesus, gràcias a las llicions mias, i com iò no hagi mai amparat més de pocas parauras an la llengua d’ella, també si s’apentava un poc cara dia.
La cuntantesa de quant és nara l’última jalmana i legu la primera filla de una de las jalmanas; lu daspraié pé la filla nostra que no arribava mai. Lu daspraié pé haver cumprés que no foran mai tangut fils paris. Pé culpa mia. Pé culpa de una cura asballara. Fatíma que ma cunsora. Qué ma diu que ha sumiat que las cosas són sempra com tenan de éssar. Pecò lu que capita capita pecò té de capità. M’ha sempra divaltit això que el Cosmismo, la relijó de la gent de la palt de Món Set d’ont na ve Fatíma, trobi així gran cointxidença a ma la Filosofia General Otxidental. Mistitxismo còsmic contra determinismo còsmic; són la mateixa cosa, ma u és relijó i és prohibit i l’altru és aixènça i la gent és ubligara a hi crera. Pecò és la lei, i a la lei sa ubaeix, sentsa mancu pruvà de damanà pé cosa. La cosas són com tenan de éssar. Sempra.
Folsis he palat an veu alta invetxe de pansà, pecò també lus altrus de l’apusenteta diun “sempra”. Lus que no só ja rumits naturalment.
Sem an cinc anallí arrinta, i si al postu de la barriera laser hi fossí una polta de nyenya mus mancariva l’ària; damà matí mus trubarivan molts.
– Vél, dic a tu vél. Cosa mus faran, ara?
És un homa vistit de cinc o sis curols divelsas culgat al sagon llit de l’altra paret. Tangarà un trenta corant’ans i l’astà damanant a mi. No té un bon atxentu. No és de aqueixas palts.
– D’ont vens? – daman.
– Com a tu, dels Móns baixus.
– Iò só de Sanbenat, só un caucàsic fil de caucàsics.
– Sí, i iò só un dirigent de medalló negra – diu asfutint lu que astà adamunt meu i del qual no veig la fatxa però antenc l’uró. I és uró de una palsona que no sa renta de téns assai.
– És la veritat, fins a poca minutus ara iò era lu diretor del Castel Antic de Sanbenat.
– L’he visitat – diu un altru. – Del lloc de ont venc iò, lus castels com aquel són pé la gent proba. Un castel que sa digui castel, al país meu, és deu voltas més gran de aquel.
– I pé cosa no ta’n sés astat anallà, tantu?
– Pecosa pé cara castel gran i ric hi voren cent virajas de proba gent pé mantaní-lus.
– Seu fultanats, vusaltrus, haveu viajat, haveu vist lu Món, iò no ma só mai mugut de ananquí.
– Astà mut, vél. Si dius un’altra paraura dabaix del llit i ta prenc a piaras al runcu.
– Deixa’l astà, del postu ont venc iò, lus véls són riquesa, quant arracoldan bé las cosas, i són divaltiment, quant han paldut la mamòria. Tantu an un cas com l’altru, però, sa tenan sempra de rispetà.
– Sol pecò són véls? És un Món al ravés lu tou.
La raó crec que fóra continuarà ancara, si no fossi astat pé l’astiratxara de currenta que mus dóna a tots la lligassa. No sa pot ni discutí ni txatxarà an aqueixas apusentetas. Oltras de un celt livel la lligassa palteix automaticament. Fins a que no astiguis mut t’astrinyi a murí. No diu més arrés ningú. Tots sem txegus, muts i solts, fins a que no mun treguin la lligassa.
Bona nit, Fatíma. De avui andavant ma tangaràs de amparà a sumià, pecò iò no tenc més dirit a astujà la mamòria. No só més un funcionari, só un vél pre de curols, ara.