La curora pantira que vuriva las aras de papallona (Rundalla de Capallà 27.)

Aqueixa era una una curora de aquellas patitas-patitas, bellutxa, velda i negra adamunt i quasi branca de palt de sota; ténicament sigariva un pívara de astan, o una curora de riu, o lu que més vus agrari, i tantu no tangariva de éssar així patita, ma lu conta és que la curora an quistió era massa curiosa i pansava massa. Ara, si la rundalla fossi una rundalla com totas las altras, sa pugariva anvantà que la curora anava a ‘scora i que era la primera della classe, o que taniva un mestra palsunal que li amparava cara cosa, ma la veritat és que la curora que astem dient era una curora i bo’ i si no allungava i no angrussava fins a éssar com la mara i las jalmanas, era sol pecosa ella no manjava, o, millor, pecò manjava massa poc.
La raó és que, essent patita ja de patita, fóra tangut de ascumançà manjant peixets, puça de àlgua, cucs, mamarrugues i papallonas; i ella, essent així curiosa, o intirigenta si voreu, primé de manjà ussalvava. I usselva-usselva havia vist que hi havia peixets i peixus, puças i triribics, cucs i moscas, mamarugues i papallonas, las belíssimas papallonas.
Lus peixets, no tots, sa fevan peixons, calqui cuc sa feva mosca, la puça no sa feva triribic, i totas las mamarugues sa fevan papallonas, i a ella las papallonas li agraravan, ma no a manjà, com a las altras curoras cumpanyonas d’ella, li agraravan per allò que eran: cusetas meravillosas que umprivan l’ànimu de dulçura.
Així la curora invetxe de manjà paldeva téns a pansà qui tipo de peix fóra pugut diventà aquel peixet, o si pel cas no diventessi una granota, i si aquella era una puça o un triribic patit-patit, i si aquel caragol manuvel no diventessi un caragol buvé, i si aquel cuc així gros no diventessi un dia una papallona, i, pé cosa no, si ella mateixa, la curora curiosa, non puguessi un dia diventà una papallona. Tantu, al téns que ella astava felma astribiricant, l’animal que fóra pugut manjà sol allungant lu cap apena-apena, ja sa’n era fugit o allunt o an calqui tana. Aixiqué la curora manjava poc i lu poc quant pé la fam, com sa diu, mancu hi vaieva i no cumpraneva si lu que astava angurint era una sagantanutxa, un pullet, un triribic, una granuteta o una mosca de ori. Sol si fossi astat una papallona sa fóra falmara, pecò una papallona mai la fóra manjara, i quant li capitava de na trubà una molta, de papallona, ella la prutijava a ma’l cos fent una rora astreta-astreta pé tot lu téns que hi vuriva a que lu vèl de las aretas no sa facessi pols.
Quant era massa astraca i las pocas voltas que era atata la curora sa rumiva i, al poc de téns de astà runcant, sumiava. Sumiava de éssar una papallona ella mateixa, una mariposa de aras grans i grogas tacaras de negra i velt. Sa vaieva vurant de cagaranxu a cagarantxu, de pitó-pitó a pitó-pitó, de galt a galt, de agret a agret, de rosa a rosa.
Llugera, feta de vent i de pols de lluna, i mancu massa més gran de totas las altras, pecosa ella lu cumpraneva que, també no manjant, lu cos d’ella de curora era sempra assai més gran del de una mamarugue qual sa sia.
Però lu téns passava i, també si no de assai, la curora s’allungava i s’antruixava i la pussibiritat que diventessi papallona sa feva sempa més difícil, fins a que, un dia, no ha antupat una curora mascra, lu qual, de aquel dasgraciat que era, a la curoreta sa l’havia astudiara i havia cumprés que sí, ja era maniosa, ma també era graciosa, així diricara-diricara com era. La vaieva sempra asvantiara, sempra a runcu a l’ària, sempra lenta i asquifirita a l’hora de trubà roba de manjà. Per això havia ascumançat a hi fé trubà grils a un anca, triribics topus, moscas astuldiras i altras cusetas ni vivas i ni moltas que ella puguessi caçà facilment també si mija rumira, i legu sa feva nutà, pé fé-li cumprenda que tot alló era ragaru d’él.
I un dia sa li és pusat an fatxa dient-li txau, ma al sàs que sés pròpiu bella?
La curora no s’és mancu falmara i ha tirat a conta d’ella.
Així és que ma tónas las gràcias pé tots lus triribics, granotas i peixets que té dunat?
Ma la curora mancu l’antaneva, ella siguiva duas papallonas grogas vurant vora-vora a un galt an curó de sanc.
La curora mascra i grossa, pansant que sa las tantessi pe sa las bicà, ha fuetat tot lu cos d’él i, a un mos sol, las ha bicaras totas duas, i, ata dasprés, las ha ascupiras mijas moltas a sota del runcu de la curoreta.
Pé la curoreta aquella crudeltat és astara com una diquiaració de guerra i, sentsa sa falmà a pansà a las consegüenças s’és tirara a mos al col de aquel, que ha fet a téns a téns de evità-la i però, cosa o no cosa, a l’atacu él ha raspost de contra atacu, i él no ha asballat, a ma un mos i bo l’ha truncara an dos.
L’agunia de la curoreta no és astara massa llonga, però carenta i bella. Antant que la curora mascra sa l’anguriva ella pansava que ara fóra ascumançara la metamòrfosi: lu cos del mascra hi fóra fet de astutx i de aquell’astutx ella fóra tunara a nàixar altra cosa: la bella papallona, i no merda de curora mascra.
Hi ha mancat poc, ma pròpiu poc que no diguessi de sí, ma legu no ha vulgut i a la criatura no l’ha dallibrara, i però s’ha pres a él també. Ara vus daixem amprasunats a totus dos. Ma com feu, com sa pot justificà l’assentsa de un pàrroco? Fàcil, ara vusté avisa ‘l bisba dient que ha tangut una visió i que ès an viaja pé Mejugórie, o ont vol vusté.
Don Catalyn astà pansant que si no’ls fa arraunà de aqueixa cosa no na ixi viu, ni él i ni Ivànoe, proba minyó, que pé supultà aqueixa cosa sa diu las tabel.linas i cara volta que asballa tóna a ascumançà. A l’hora s’és asballat a ma la tabel.lina del divuit.