La jova forever (Rundalla de capallà 32.)

La jova – an realtat una dona de més de trenta i de mancu de corant’ans – és sagura a la sàladatesa de la psicòloga. Hi va duas voltas a la samana, pé ara, legu sa veu si fé una volta, opuru cara quintza dias, o magari suspendra del tot.
Sagons la dotoressa – que legu és una jova de calqui àn més patita d’ella, i mancu mal que no sa cuneixan, qué o si no no hi fóra salvit de arrés tot això – lu d’ella és un problema veru i al mateix mentras anvantat. Al sensu que ‘l problema hi és, pecosa ella lu veu i na sufri, però mancu hi és, pecosa pé la gent, diguéssim, de divelsa fulmació, tot allò no és un problema, ma mancu un problemutxu, pròpiu arrés del tot. An qui sensu? Al sensu que si no fossi pé la moral bigota i catòlica que ella ha, diem així, interioritzat ja de patita, tot lu que li és capitat sigariva esatament lu que és: cosas que capitan i pacència, tantu la vira vera és de un’altra palt.
S’afatxa a la polta la segretària, una negra de un’idat ampussibra de dira, i que però paraixariva jova, i, si la jova dona que astà agualdant fossi astara habituara ja de patita a no s’assustà a la vista de una palsona de curó, pugariva també dira que ”la negra” tota arritxara pareix una bella dona, simpàtica, antirigenta i elegante. De la boca prena de dents brancas com la sal ixi una veu que pala perfetament italià i diu que la dotoressa s’ascusa ma hi ha astat un patit problema i doncas ella té de fé lu praié de agualdà calqui minutu més del conta, ma roba de poc. Vol un cafè, un tè, una tassa de àlgua?
La jova dona branca diu de no i rangràcia, legu posa un’anca adamunt de l’altra i pren una rivista de la meseta. Avui s’ha pusat una gunella llonga a quadrus, astivals, camisa i jaqueta, tot abinat, i a ma un joc de curols que va del velt al marron, pecò són las curols que més risaltan a ma la pél i lus cabels d’ella, que polta ancara lloncs, també si no és casara. Lus cabels llongs i llisus són pé las farrinas, i las permanentes pé las donas casaras. I ella és farrina, també si és an aquella idat que si no ta mous a fé un fíl, legu entras an menopàusa que mancu ta’n abijas. Avui a ‘scora, u dels dos minyons que sigui li ha dit que és massa bella, i apena cura sa la casa. És un down de quasi setza’ns cunvincit qui sap de qui, que la d’él és una maraltia com un’altra i que basta trubà la cura justa i ta passa tot. Com si l’éssar o no éssar lu que u és sa puguessi rasulví com lu bas a la granota a las rundallas. Kiss. I la granota diventa una reina, i lu down un rei. A la jova dona cau una llagrimutxa.
L’altru minyó que sigui no pala, no sa mou, és sempra a la sédiarotele i lu que ella fa, a palt de palà-lu i lligí-li pàginas de llibras, és tulcà-li la bava.
I ella, gran i cugota, va ont és la psícologa pecò no sa paldona de éssar massa cuntenta de tot allò que és capitat.
I qui valgonya. I qui dasgràcia. Proba filla mia arruinara pé sempra. I qui ta vol ara? I qui ta pren? Prurava la mara. I ‘l para: tu ara no ixis més de casa, ta tancas a l’apusentu tua i mancu vas més a traballà.
Aquel culló del jova l’havian pusat anmig a un conta de rubatori de criaturas, ansis, havian també suspitat que puguessi éssar él la ment de tot. A ella l’havian també anterrugara pecò també lu capallà n’hi antrava, i ella, com sa diu, a ma’l capallà era cul i camisa. No fossi astat que ‘l juja pé las indàgines era a ma tota evidència un misògino masquilista, fóra tangut de tancà primé de tots a ella, pecò la prufassuressa és ella, mentras que lu jova no té mancu una maturitat litxeal. I la cumpanyona colaboratritxe del capallà era ella de tota la vira, i si calquiú lu puriva mai anganyà, allò era ella. Tanto fóra tangura de éssar ella, la prufassuressa, la primera a éssar suspitara. Invetxe no, massa ingènua, massa bigota, massa tonta sol pé la pansà-la una cosa fèa com aquella: arrubà una criatura pé damanà ‘l riscata.
Pé una samana no havia fet altru que prurà, i quant era anara ont él dutor pé rinovà la maraltia, aquel vél tabacós li havia dit de no fé la maca, de no sa tancà, de véra aquella cosa no com una dasgràcia ma com una fultuna, o almancu una oportunitat. Iò ta cunéix de patita, hi dieva, tu no sés lu que voran de tu tun para i ta mara. Tu sés una dona antirigenta que no sa mareix aquel culló de jova. Aprufita-na, anvia tot a fanculo i vés-ta’n a víra de sora. No traballas a un’ascora a deu minutus de màquina de ‘qui? Cambia país.
No puc. No puc.
Do’-ma reta, vés-ta’n, i casu mai fes-ta ajurà da una brava, té, aqueixa la cunéix bé hi és brava-brava, i ricivi al país a un qualt de hora de ont tu traballas.
I la jova dona, que sa santiva mal pecò no rasixiva a santí duró de aquella cosa – sí, lu jova era an garera i sagons com gitavan la crau? Cosa bella! Lu para i la mara s’eran tancats an clausura an casa pé la valgonya? Mancu mal, així no sa fóra més trubat ni a u ni a l’altra a contrulà-la totas las voltas que capitava de ixí de sora. Lu pàrroco era dascumparit? Això sí, això era un pecat, però, almancu, puriva truncà una volta pé totas a ma las ativitats parroquials. I qui dimoni!
Era cuntenta, però no’l puriva dunà a véra.
Així s’havia anvantat que lu dutor la vuriva ricoverà pé atxertaments, pecò ni ‘l para ni la mara hi damanessin pecò astava fent la barija. Legu, invetxe de una n’havia umprit tres de barijas, i invetxe de a l’haspital era anara an casa de una colega que hi pusava a dispusició un’apusentu fins a que no havessi trubat un apaltament mubiriat per ella.
Com més passava ‘l téns més era cuntenta, i com més era cuntenta més santiva de asballà, pecosa quant ta capita una dasgràcia téns de éssar trista. I a ella era capitara la dasgràcia de sa dallibrà tot un cop de un culló de jova que li havia arruinat la vira pé quasi vint’ans, i de un para i una mara que la vira l’hi arruinavan cara dia del mamentu pretxís que havia ubelt la boca a l’ària.
Ascolta, hi diu la psicòloga, no és just per a tu allò que ‘ls altrus diun que sigui just, ma lu que tu diciris que sigui just per a tu. I ara és just que tu t’atsetis pé alló que sés: una dona antirigenta, simpàtica, bella i que té un bon trabal, ma la damana és, també autònoma?