La reina del castel de súcura (Rundalla de capallà 23.)

Aqueix era un rei ric, cuntent i generós. Al regnu d’él no traballava ningú, ma no pé mandrunia, sol pecó no n’hi havia manasté. Lu patit regnu, infati, com sa puguessi dira, campava de rèndita gràcias a la famíria real. Lu iàiu del rei, que a l’ascumunçu era un nubirot de arrés, s’era trubat anmig de una dísputa de prícips i, havent pusat paus a ma u i a ma l’altru, n’havia racivit an do un viraja. Un virajutxu de arrés, però, altrus dos príncips ancara més rics s’eran ragallats, i pé fé daspit u a l’altru, havian minat una muntanya i deviat un riu. Així lu riu ara passava rascarinu al viraja, i sentsa més l’omba de la muntanya al tarratori del viraja era cambiat lu clima, i al giru de poc ans de viraja era diventat un principat ric de campanyas i cuilis.
Ver o no ver que fossi, de nobra de res que era, gràcias a la fama de homa an gràcia de Déu i per això just (és a dira fultunat), lu iàiu era diventat primé malqués i legu príncip i, pé un praié que havia fet a l’imperaró, al fíl d’él lu feva rei, a pata que casessi la filla macoca de un nabot de l’imperaró rei de totas la Castanyas bulliras am allor.
Lu fíl també, ancara que rei de Castanya, era sàviu, generós i just i, de cara lloc del món, n’acuriva còntas, ducs, malquesus, bisbas i reis a damanà-li de trubà la justa solució de cara problema. I tots n’eran cuntents, qué millor pagà un patit penyu que almà una guerra que sàs qui ha pusat foc ma no qui ‘l daspagui. Així, lu para del rei del conta, de rei de arrés que era, s’era fet un rei de daveru, de un patit regnu de poca mirials de palsonas a ma sol una citat grandeta i una mija duzena de virajas angiru-angiru, però sempra un regnu a tots lus efetas. I, aspetxalment, un regnu ric, que, pé no éssar an déuta a ma él, tots lus que anavan a damanà-li un praié legu hi fevan un ragaru més que adeguat. Pé dira, lu rei de Misapuvurà, li havia ragat una minera, lu rei de Cumquibilé una foresta, lu de Boborirafalí una muntanya, i així siguint. I, com que era més afultunat del para. A la minera que sa pansava seca trubavan la vena de or, al castel darrutu un gran sidaru i a la muntanya un llac pascós, ma axí pascós que no hi havia més malcat al món que no vanessi peix de Castanya, del nom del patit regnu, també si a l’ascumençu lu viraja sa dieva Oiquifèu.
Lu fíl, lu rei del conta, havia hereditat tot lu del iàiu i lu del para, in, andemés, havia sabut pultà lu d’él i, gràcias a la justa fama de homa de paus, a él havian ragarat tot un tros de Apàtica, és a dira quasi ‘l mig de un cuntinent primitivu pre de rius, boscus i gent primitiva a ma la pél an curó de fanc que no era bona a sa’n trera un ul. I, gràcias a la munera que feva asfrutant tot lu millor de aquellus tarratoris així distants de l’antic viraja del regnu de Castanya – així distants que pé arribà al primé cunfí de Apàtica hi vurivan sis dias de camí a caval, quinza dias de nau i altrus deu dias a caval –, la gent del regnu de Castanya de sanc vella – és a dira lus mascras fíls dels primels homas que havia atsatat pel nobra iàiu lu títul de baró – campava sentsa fé un ràiu del maití a la talda, pecò, sagons lu grau de parentela o de amistat antiga, racivivan munera grossa cara deu dias.
Així ric i rispetat com era, lu rei del conta havia pugut trià la millor mullé que hi puguessi tucà: filla de rei, néta de imperaró, fillora de papa i bella com rosa branca de maig ancara allunt de aspamparrià.
Un difeta sol taniva la bella filla de rei fillora de papa, era tonta generara de tonta pé voluntat divina, dievan, i an realitat pecò així s’era dicirit un dia i així sa feva an modu que continuessi: las reinas tanivan de éssar bellas però tontas, i si no eran tontas, ni las fevan casà ni las fevan diventà reinas. Pé cosa això? Sa n’és paldura la raó, ma, com que una tradició és una tradició, la cosa anava rispetara. Pé dira, si la reina tonta pariva duas o tres fillas, las que pareixevan antirigentas i que legu rasixivan bé an cara cosa, las pusavan a monjas o a ministrus de calqui cosa, i sol la filla tonta vaniva aixacara pé éssar reina, és a dira mullé de rei. I, de totas, lu rei del conta, s’havia casat la més bella i la més tonta de totas. L’idea inicial, iò pens, puriva éssar que, essent tonta, fóra fet qual sa sia cosa havessi dicirit lu marit rei, i pugariva també éssar, ma la reina del conta que ara sa diu, oltras a tonta era raspitxona i arratxunira. No era bona a fé arrés, cumpraneva àl pé ceba, ma quant sa pusava un’idea al cap, no hi havia manera de la distraí a m’arrés. A las altras tontas, pé dira, un rei sa’n puriva ixí dient: com que no té dunat alló que ma damanavas, a volla si te l’he dunat, damana a qui vols. I tots, ja antrats a la palt d’ellus: com que no, la rei’, a volla si s’és ja feta aquella cosa. I la tonta s’assussagava. La reina del conta, invetxe, tiquirriava i pistava dient que no, que no, que no, i que si també fossi astat sí, ella aquella cosa la vuriva tóna, i bo’!
I així la reina havia vulgut una cosa aspetxal, una cosa pé ella sora: un castel de súcura. I lu marit l’havia acuntantara, havia fet fé un castel de súcura brujara gran quasi dos metrus de base i alt dos metrus i mig al punt més alt.
No i no, un castel de daveru, a m’apusentus, astal.las, sarons de bal i torras, vuit torras almancu i altas com no sa n’hi hagi mai vist. I això un dia i això cara dia de l’àn.
A la fi, pé acuntantà-la, lu rei havia vanut rius, muntanyas, boscus, i esagerat a ma la vèndita dels ascrau de Apàtica que quasi hi havia més homas i donas de fanc vanuts a salvirols al restu del món que als virajas de nàixita d’éllus.
Però a la fi lu castel de súcura era astat fet. Gran, bél, magnífic, ont arrinta hi purivan astà cavals, suldats, salvirols i nobras an festa. La reina era massa cuntenta, l’arquiteta era preocupat que no pruguessi, i ‘l castel de súcura és astat inaugurat.
Tot fet, tot bél, a pata que no sa hi astiguessi més de un poc, un’hora o duas tot al demés que tot allò taniva manasté de manutenció continua. Ma tot anava bé, al rei aquella cosa custava més de una mala-solt, ma basta que la reina fossi cuntenta. Sol que la reina vuriva víura al castel, dia i nit, nit i dia. I no! I sí! I no. I sí!
I també l’havia acuntantara. I també era tangut de rastà al castel de pérra d’él pé assatià lus contas de un reutxu contra un principó, cosa que havia pres un dos o tres dias de téns. Finalment, a ma tots an pau i acuntantats, lu rei havia damanat de la reina la mullé. I la reina no s’era mai mugura del castel de súcura pé quasi una samana. I avisau-la, i feu-la vaní.
No sa pot, lu castel de súcura sa l’han manjat las frumíguras a ma tot lu que hi havia arrinta.
Don Catalyn astà pansat que si no sa la juga bé, aqueixa cosa, él també farà la fi de la reina de súcura. Asparem que Giorgio sa’l cregui.