La rundalla de Anutxeta Ladeixò

Anutxeta era més fèa del déuta, no taniva una cosa que puguessis salvà. Era fèa i taniva tot fèu. Fèu lu nas, fèus lus cabels, fèa la boca, fèas las dents, fèu lu cos, fèas las mans, fèus lus peus, no hi havia palt d’ella que puguessis dira: «però lu deixò ja ‘l té graciós». No hi havia arrés de graciós, an ella, mancu lu caràtere, qué era mara con lu foc i també més tonta que altru a ma las cosas de ascora. Però era prena de maricia i rasixiva a trenda tot allò que vuriva, aspetxalment quant sa tratava de munera.
Lu para li havia daixat un apaltament gran de tres i cuina i ella n’havia fet dos patits amubiriats que afitava a preus de por de otobre a jun a mestras i prufassols i l’istiu a preus de llarra als turistas. Naturalment tot an negra. Rasixiva també a prenda an afitu casas a preu de arrés que legu afitava al dobra.
I qui sa pusava a ragallà a m’aquel deixò fèu? Lu preu que ella pusava era sempra lu preu final, basta que sa’n ixissi de la vista. Mancu la veu taniva bella, qué paraixeva una curroga assarraiara.
Al cap tres quatra ans de la molt del para, qué la mara, diun, era molta de l’assustu quant l’hi havian pusat aquel deixò als braçus, Anutxeta havia radupiat lu capital. Oltras a l’apaltament divirit an dos que ja afitava, havia divirit an tres l’apaltamenn ont viviva, qué a ella li bastava un llit i una cuina, i cumprat un apaltament de duas i cuina a un parauret sentsa aixensor que però s’era feta pusà legu legu a aspesas del condomínio, qué ella no hi feva a muntà las ascaras.
Al cap de déu ans de la molt del para Anutxeta Ladeixò era una proba dona de una trentena de àns sentsa trabal i sentsa arrés que però era rica com pot éssar rica una palsona que viu de sora i acupia tres mil éuros nets cara mes, oltras a trenda casas; set o vuit almancu.
Quant la çalcavan, ella sa prasantava als uficis que tuquessi i dieva la “veritat”: «Aquella casa ma l’ha daixara ‘l babu i iò no tenc altru». I l’ampiegat de turno, pé sa la trera de la vista, i pé no antrenda més aquel fiàru de rató molt de una samana almancu, pusava quatra timbros i la daixava anà.
Mancu an banca sabivan que fossi prena de munera. Difati, quant an una banca o a la posta arribava als vint mil éuros, o na pusava una palt an dipòsits o cosas així, o ubriva un conta a un’altra banca. Cuntant aquella quintzena de bancas que hi eran al país d’ella i als que puriva arribà an mijora de pullman o de treno, sa pot cumprenda bé lu que taniva de munera contante i de capital an apaltaments.
Ma no és que Anutxeta fossi avara, és que no sabiva cosa na fé de la munera, a palt de amprà-la pé fé altra munera. Pé dira, de un vistit nou, qui manasté na taniva si ancara li astavan bé lus de l’àn passat i de l’àn primé i de l’àn primé ancara? I un viaja, de cosa hi puriva salví un viaja si ja vaieva cara cosa a la televisió? O una màquina, no anava bé an treno?
Lu que vuriva Anutxeta era una famíria normal, a ma un homa normal, u que sabent que a ma ella acustat no fóra mai tangut manasté de munera, i si no era bella pacència, qué si la munera no arriba a dunà la felitxitat, però dóna alagria. Legu, com sa cumprén facilment, hi era tot lu conta del “deixò”, qué si també era fèa com un daspraié an famíria, Anutxeta taniva cara cosa apostu; al sensu de las cosas de cara dona normal.
No hi havia nit que no sa culguessi sumiant de trenda acustat aquell’ator, aquel cantante, aquell’impiegat de banca, aquell’astudedent. La casa ont astava, la que havia divirit an tres, difati, l’afitava a astudents, i na vaieva de cara curó. Alts, baixus, magras, grassus, ma tots jovas i prents de grans intensions eròticas. No na taniva mai més poc de sis al mateix pra d’ella, i lus antaneva, lus santiva, lus ururava, sa’ls imaginava.
Anutxeta s’anvantava ascusas i contrascusas pé antrà-lis an casa i ascuvià-lus mig nu-nuns, i, a ma’ls ans i, diem així, l’astinent-sa, s’era feta sempra més atrivira, fins a la volta que un astudent qual sa sia, u ni bel i ni fèu, ni tontu ni antirigent, però sentsa un txit, qué havian tangut problemas an casa o li havian futit lu portafollo, era anat a hi dira si Anutxeta no puguessi agualdà a l’altru mes pé l’afitu.
I Anutxeta que no i que no, i que mancu de bula. I ‘l proba jova s’era pusat quasi a prurà i, com que era ja maig, s’havia tirat analt una vora de la malleta pé sa tulcà una llàgrima, i Anutxeta li havia vist lu llimbrígul, i lus músculs de por que taniva, que lu minyó feva palestra, i una pitorra. I Anutxeta, que ja taniva quasi trent’ans i mai no era astara a ma homa viu – sol an fantasia i sol de nit –, havia allungat una mà i havia carinyat aquel ventra jova.
«Si mus puguéssim pusà de acòldiu, sinyori’».
I Anutxeta, que de tots ellus sa feva avisà “sinyorina” havia dit que no sabiva, que folsis, i antant tucava. I ‘l jova: «toqui, toqui, sinyori’».
I la sinyorina Anutxeta Ludeixò havia trubat la manera de sa fé pagà, i l’astudent ni bel i ni feu la manera de pagà sentsa manasté de munera.
Dasprés d’él n’hi havia astat altrus de astudents momentaneament an dificultats econòmicas, ansis, almancu una volta a la samana hi havia sempra calquiú que o no taniva la munera de l’afitu, o la quota de la llumera, o la quota de l’àlgua, o la quota del condomínio.
A cara déuta pagat de aquella folma Anutxeta paldeva calqui cosa de fèu. Lus cabels sa li eran fets negras i arritxats, la boca havia pres una folma alegra, lus uls eran sempra cuntents, la pel sa li era feta llisa i branca, i lu cos sa muieva com sa mou lu cos de una bella dona.
A la fi de aquel primé àn de pagaments an natura Anutxeta taniva més poca munera i, dasprés de tanta ans, un’idea de cosa pugui éssar la felitxitat.
No és que fossi diventara bella, ma no era mancu més fèa, que sa vistiva i s’adubava pé cumpareixar una bella dona. I la volta que aquel de las tassas era anat a picà a la polta, qué aixó que ella tanguessi vuit “primeras casas” no era pòpiu pussibra. Anutxeta era més graciosa que mai, qué ‘l dia primé s’era feta pagà de tres astudents tots assieme. I quant l’impiegat més fèu de un mostru fèu li havia dit que no hi havia arrés de fé, que él pultava tots lus papels an tribunal, Anutxeta s’era pusara a prurà i pé sa tulca la llàgrima s’havia aixacat lu vurel de la brusa i, com que era ja quasi jun, assota era nu-nua i l’ampiegat, pé aquella volta ha daixat currí. Ansis, sagons lu col.legas de l’ufici, pareix que sa faci cara dia un poc més bellutxu i que folsis tengui la jova, una celta Anutxeta Ludeixó i que sigui una cosa pròpiu sèria.