La rundalla de Gino

La primera volta que só calgut maralt era pròpiu patit. Pé duas samanas no hi vaieva més. Però ningú ma feva cas. Pens que no tanguessi més de dos ans, màssim tres. Gino, ma dievan, ma bistònquinu astàs diventant? Legu babbo és tunat de aquel viaja an Brasil i tot a postu.
Legu m’és tunat a capità quant han trasferit la mestra mia de l’ascora materna, tantu havaré tangut cinc ans, só astat solt pé un mes, ma mancu a l’hora ma fevan cas. Gino, ma solt sés? Ma dievan. Legu, un dia, la mestra nova, ha cantat aquella cançó de Framartino din-don-dan i iò he cantat a ma ella com si la sabessi de tota la vira.
Quant és molt nonno, i iò era an quarta elementare – ma’n racolt pecò havia fet lu tema i la mestra m’havia pusat diètxi: Pala de la palsona que vols més bé –, no he més caminat, pé quasi dos mesus. Babbo ma pultava a ‘scora al braç, i quant no puriva él ma pultava mamma, al mè. Legu lu dutor havia dit que la mia puriva éssar cosa llonga i que millor si ma pusavan an carrotsel.la. Dos dias dasprés de hi astà sagut he tunat a antrenda las frumíguras a las ancas i ma só aixacat.
An sagona média, pròpiu l’àn que babbo i mamma sa són separats, só tunat a diventà txegu. Babbo o mamma m’acumpanyavan a ‘scora i m’ajuravan sigui a lligí que ascriví. Só astat tres mesus completament txegu, aquella volta. Legu mamma m’ha dit que iò agualdava una ”sorelina”.
Mirina era pròpiu una bella criatura, babbo i mamma eran cuntents, tots eran cuntents, també la nonna viúra. Ella crixiva i iò ma santiva sempra més mal, sempra més dèbils, sempra més astrac. Fins a que a Mirina no l’han tangura de dunà als paras de mamma, pecò iò astava massa mal i mamma o m’atuajava a mi o atuajava la minyona, i si a mi no m’atuajava iò puriva murí. A l’època rasixiva a morà sol lu dit manuvel de la mà asquerra, era com paralitzat del col als peus. Mancu puriva tiquirrià pé damanà ajut, i per això m’havian lligat una culdeta al dit i cara volta que la tirava sunava un campanel.lo i mamma vaniva. Fóra pugut vaní també un altru, un’anfalmera, pé dira, ma mamma era la sora que ma cumpraneva qué iò taniva també la llengua ambrullara.
Aquella volta hi he pusat quasi un àn pé ma recuperà. Ma racolt bé pecò havia cüintxidit a ma’l divòrcio de babbo i de mamma i Mirina era astara afidara a babbo. Una filla a u i un fíl a l’altra.
Legu no he tangut maraltias pé un muntó de téns. Havia paldut un àn de ascora ma no feva arrés, primé de tot la sarut.
A setz’ans, ma racolt beníssim, taniva ja la balba, vist de allunt paraixeva ja un homa. Sicom anava de moda m’havia també fet crixí ‘ls cabels lloncs. Pareixava més gran del que realment era i calqui volta ma capitava de antrà an calqui lucal ont an teoria no fóra tangut de antrà, i l’he vista a ma u.
Primé m’havia dit de no, que no era pussibra, que no era ella, que ella era sempra an casa, i legu s’era arrandira. Ella era ancara jova, qué no taniva corant’ans, i no era just que tanguessi de víura com una monja quant ancara ella sa santiva una dona an tots lus santits. I això cosa vol dira? Havia damanat iò. I lu sendedamà l’havia pultat an casa. Un viut de trenta-cinc ans a ma una filla patita de cinc, era anginyé, dieva él, i mamma era la dona justa, dieva.
M’és antrara legu la carantura i, an vint-i-quatr’horas só diventat llis com una taronja. An una nit havia paldut cabels i pèls de tot lu cos, i, an de més, butava l’ànima com sa diu. Lus dutols no na traievan peus; pruvavan de tot i ma fevan anàlisis i contra anàlisis. A mamma li havian pusat un llitutxu acustat meu a l’haspital i hi sem astats tot un mes sancer, fins a quant l’anginyé no s’és astracat de telefonà.
Al final he paldut un altru àn de ascora, ma cosa fa, lu que conta no és sabé las capitals de Europa o las declinacions de llatí, lu que conta és cumprenda cosa vol dira éssar un homa, un para de famíria, un marit.
A l’últim àn de ascora, iò taniva ja vint ans, ma só fidançat a ma Pitilina que a l’època taniva desset ans. A ella hi agrarava que iò fossi llis com lu cul de una criatura. Així ma dieva.
Acabara l’ascora m’han almat una fruta e verdura. Nonna taniva un matzem, babbo era ragioniere de un grossista i mamma vaniva a m’ajurà; iò astava a la caixa i ella feva tot lu que tucava.
És a l’hora que ma só dasculbet alèrgic a tot: a la caltxofa, al bísul, al preba, a la valginya, a la carabasseta, a la cariasa, al rava, al prèssac, al barracoc, a la taronja, a la pruna, a la figa. Sol si era fruita o valdura an bòtul o surgelara no ma feva arrés. És astat quant Pitilina ha ascumançat l’universitat i ha cunaixut a Roderigo Pinipípari, que m’he dascubelt las alergías.
Quant és vangura a l’haspital, qué mamma l’ha avisara legu legu, Pitilana m’ha vist, culgat al llit, branc com la sal i raspirant com un sarrà ancutxat a l’am, Pitilina ma s’és acustara i ma palat a l’urella.
Vafanculo, Gino, ma dit, a mi no ma futis. Si sés maralt cura-ta, si no futi-ta. Vafanculo, Gi’.
Ara tenc corant’ans, i tantu són quasi vint que só així, baldat de las urellas a las ungras dels peus, sagut a una carrotsel.la, un plaid que ma tapa. No puc mancu mastigà ma sol txutxà de una canutxa. Mamma sempra acustat meu que ma tolca la bava. Va tot bé, no tenc arrés de pelda iò. Pitilina lu cumprangarà, un dia o l’altru, que iò só maralt d’ella.