La rundalla de la jalmana del cusí

Nastúrtsio és un bon jova de una trentena de ans, u que no ha mai fet mal a ningú i que pensa sol als afets d’él i a traballà.
Ha daixat l’ascora a quintz’ans i de alhora no ha mai paldut una junara. A trenta té una patita impresa de costrució i riparació, dos operàios fissus i altrus cinc que avisa quant n’hi ha manasté. S’adata a fé de tot, ambranquinà, pavimentà, alçà mijans, ubrí poltas, crixí prans, ajuní apusentus, fé fundacions. Tot, també casetas an campanya de un pra ha fet.
No sa la passa mal, ansis, no hi manca arrés, a palt una dona pé sa fé una famíria. Calqui marallengua n’ha també tret la raó que sigui u de aquellus, que hi agrarin lus minyunets, qué no l’han vist mai a ma una dona que sigui una del dia mateix que ha ascumançat a traballà.
Nastúrtsio no és ver que no hi agrarin las donas, ansis, hi agraran massa, una aspetxalment, Nil.la.
Nil.la era arribara una taldeta de abril, taniva dotza ans i era vistira de branc, de rosa i de groc.
Branc lu vistirutxu i las sabatas, rosa la cintura de roba i las calças, i groc era ‘l biondu dels cabels.
Per él Nil.la era astara una visió, una pitura perfeta que sa dastacava de un quadru bel.líssim; él taniva catolz’ans i també una mija jova, una minyuneta faral que viviva al mateix carré.
Nil.la era l’amor fantàstic que cara minyó fóra vulgut. Ma Nil.la taniva dos problemas, lu primé moral, lu sagons físic.
Era la jalmana bolda del cusí i era txega.
Lu conta era que ‘l txiu, lu para de Milo, lu cusí faral d’él a ma’l qual sa tratavan com a jalmans, oltras a la mullé, la jalmana del para de Nastúrtsio, taniva un’altra dona, una que havia cunaixut primé de sa casà i que havia daixat pé contas de interés i que legu havia tunat a freqüentà, dasprés de haver casat la txia de Nastúrtsio. Lu para de Milo, doncas, oltras a la famíria legal i de fatxara, na taniva també una il.legal i amagara. Lu sabivan tots i tots fevan finta de arrés, tantu Nil.la i la mara astavan a un viraja pasturant quatra vacas i ningú las vaieva. Fins als dotz’ans de Nil.la, quant un llarra bastaldu és antrat de nit al cuïli pé sa futí las bèstias, i la mara de Nil.la l’ha ascuviat, i aquel, invetxe de fugí, ha asparat dos cops de fusil. A ma u ha molt la dona i a ma l’altru ha pres Nil.la al cap, però sentsa matal.la; la bal.la l’havia tucara apena apena tra l’ul ret i l’urella. Lu tantu de li atrufià lu nèlviu de la vista.
Així, molta la mara, feta la filla natural txega, cosa taniva de fé lu para del cusí, lu marit de la txia que Nastúrtsio no rasixiva a avisà tzio mancu asfulçant-sa? La cosa justa, pulta Nil.la an casa.
Ma Nil.la era la prova de una valgonya; així, també si bella com un quadru i txega, no feva pena a ningú i tots la udiavan; tots francu que Nastúrtsio, naturalment, ma lu proba minyó com fóra mai pugut fé a dira al cusí jalmà que s’era anamurat de “aquella bagassa tròia de una txega”, com l’avisava sempra Milo. Com fóra fet al dira an casa d’él, qué pé tots no era lu txiu, lu para de Milo i de Nil.la, lu bastaldu, ma Nil.la mateixa, que taniva la gran culpa primé de éssar nara, sagon de no éssar molta a ma la mara i talcé de éssar txega, qué així mancu de salvirora puriva fé.
Nastúrtsio taniva de fé com tots, a Nil.la hi taniva de amustrà òdiu.
De nit i de dia sa la sumiava murint de amor per ella i, quant capitava de na palà o de sa la trubà an fatxa, na taniva de palà mal i hi taniva de fé santí tota l’antipatia pussibra. I antant Nil.la sa feva cara dia més gran, més diricara, més dolça i més bella. Nastúrtsio no sabiva com fé, sufriva sentsa pugué dira pé cosa i, de més de tot, pé qui. Per això no havia vulgut més anà a ascora i s’era gitat al trabal. No taniva horaris, no taniva dias llibras, traballava sempra, sentsa mai rapós i, tunant an casa, tunava a sufrí pé l’amor d’él ampussibra.
Nil.la era la valgonya de tota la famíria.
Nil.la era la jalmana bolda del cusí.
Nil.la era txega.
Nil.la era l’amor d’él.
Arribat a vint ans, Nastúrtsio taniva ja impresa pròpia i puriva anà a víura de sol, puriva dicirí de sol, puriva palà a ma Nil.la i hi dira lu que santiva. «Nil.la, ta vul bé, sés la vira mia».
I sa póra pugut fé, Ni.la taniva divuit ans, puriva ella també dicirí de sora; celt, era txega, ma era més bella de la Vènere de Boticelli.
Però, pròpiu alhora, era molt lu txiu, lu para de Milo i de Nil.la la bolda, qué mancu tanivan lu mateix conyom. I, molt lu para, Nil.la no hi feva arrés anaquella casa.
I aixó, si Nastúrtsio no fossi astat lu cretí que era, fóra astat un bé: Nil.la no era més una de famíria, tantu era una dona llibra. I invetxe no, havia agualdat massa, i “la bagassa txega” de Nil.la era astara catxara puguent trià una de las duas cosas: lu casí o lu cunvent.
Mil voltas millor lu casí, no hi ha dúbiu, almancu un dia sa fóra pugura dallibrà, i invetxe ella havia triat lu cunvent. Novítzia de l’olda de las Barracuquinas del Cor de Jésus.
A ma’l téns Nil.la era passara a monja efetiva i, també si txega, era ben vulgura de tots i no hi havia ningú com ella a cantà i a fé vurels. Nastúrtsio, pròpiu per això, cumprava calçons i jaquetas més grans de masura, pròpiu pé trenda l’ascusa de la véra, de hi palà, de carinyà-li una mà, de sa fé tucà un gambutxu o bultxu de aquellas mans brancas així diricaras.
Però ella era monja, també si no de gran vucació, i una talda, pranint las masuras de las mànigas i de las gamberas de una vistimenta estiva, él s’era diquiarat, i ella li havia dit de no frastumà, no la taniva de anganyà una proba minyona txega.
Minyona! A vint-i-cinc ans, a l’època de la diquiració, Nil.la era un asplendor de dona, una que fóra fet pelda ‘l cap a príncips i reis.
«I si tu vaiessis, Nil.la?»
«Si iò vaiessi cosa?»
«Si iò ta tunessi la vista, Nil.la».
I Nil.la li havia astrinyit la mà com a dira: «Tu tóna-ma-la, i legu mirem». Pròpiu, mirem dasprés de tants ans de ascurigó.
Així, Nastúrtsio ha acupiat mumeras i contra muneras pé pagà visitas i viajas fins a trubà lu prufassor capaç de uperà-la. I l’ha trubat, an Japó, ara que Nastúrtsio té trent’ans i Nil.la vint-i-vuit.
Acabant lu conta vus tangariva de dira com és anara l’uperació, si Nil.la hagi o no recuperat la vista i si hagi preferit o no Nastúrtsio a l’olda del la Barracuquinas del Cor de Jésus.
I invetxe no vus dic arrés, damanau an giru si és ver o no que hi ha una monja an demancu i un Nastúrtsio que no és tunat del Japó.