La rundalla de la mullé

De jova Vivina era una ballesa rara, una que si t’havessin dit que astava girant un film a ma’l més bravu regista del món tu hi fóras cragut, ansis, ta digaré de més, la damana sigariva astara: com és que una ballesa rara ancara no s’és vista ni al txínema ni a la televisió?
Ma Vivina no era feta pé aquel món, ella era una que hi agrarava lu que hi agrarava ara i ananquí. Pé dira, vaieva un bél vistit: antrava i sa’l pusava. Vaieva una pasta: antrava i sa la manjava. Vaieva un bél jova: praniva i sa’l…
Era feta així, sentsa frenos, i que tanguessi o no tanguessi munera, que tanguessi o no tanguessi lu dirit de fé una cosa, ella la feva lu mateix, Vivina era la més bella de totas i com ella no n’hi havia altras. I era també antirigenta i astudiosa. Sa pot dira que dels quinza als vint-i-cinc ans Vivina s’ha gusat la vira com i quant ha vulgut. Ha lligit mil llibras, ha fet mil viaja, ha fet l’amor a ma mil homas. Una dona llibra. Legu, a l’època que s’astava laureant, fent la tesi a damunt de ”Famíria tribal vs famíria metropolitana”, ha ascumançat a cumprenda que la juvantut no dura pé sempra, i que la ballesa no és un fet ojetivu i mancu sujetivu ma lligat a las modas del téns. Quant ella era cunsiderara una ballesa rara, anavan ancara de moda las ”lolitas” magras, biondas i patitutxas, mentras que ara anavan de moda las negras de cabels, grevas i de titas grossas. I ella, Vivina de vint-i-quatr’ans fets de poc, no era més la dona que feva girà lu cap a caraú i que bastava que diguessi ”lu vul” i cara cosa la taniva de ragaru. Ara era sol una bella jova com n’hi ha tantas, graciuseta, ansis, bellutxa pròpiu, ma arrés an de més de això i, aspetxalment, ella taniva una bruta fama, que sa’n havia sunat de més ella a patita que Casanova a gran. Lus homas que puriva freqüentà no eran mai sèrius, a ma ella: una sunara, duas al màssim i qui t’ha vist i qui ta veu. Per això, quant havia antupat a Uccio Palmério, un homa de arrés, ni bél i ni fèu, ni proba i ni ric, ni antirigent i ni tontu, ni alt i ni baix, u que fins al dia primé ella no fóra mancu mirat, invetxe sa l’havia pres legu a jova, pecò Uccio la tratava com una dona tota sancera, no com un cos sents’ànima, com dieva la cançó.
No és que Uccio la cortegessi més bé o més mal dels altrus, Uccio la rispetava, si ella dieva que no, él no ansistiva. Si ella no vuriva fé arrés pé tota una samana sancera, él no sa llamantava. Uccio la vuriva de daveru com a jova, com a mullé i com a mara dels pròpius fíls. I al cap de un téns, dos, ans, folsis tres, s’eran casats. Él havia pusat casa i múbiria i ella la fedeltat. Pé quasi deu ans Vivina era anara al llit sol a ma’l marit. Quasi del tot, si astem al valor de la paraura llit, i quasi arrés si astem al valor matafòric, qué Palmério era pròpiu un txesso al llit i, a ma tota la bona voruntar, tots lus asfolçus que feva pé li éssar fedel, Vivina no hi feva a no astà sentsa sunà de daveru pé de mès de un mes, i per això, taniva sempra a dispusició calqui juvanot ben alenat, aspetxalment de aquellus de curó que no sa felman mai anlloc pé més de poca mesus.
Vivina sa dieva que fóra sagurament cambiara lu dia que fossi nat lu primé fíl, i no, un fíl no vaniva mai, qué aquel culló de Uccio no na puriva trenda. Per això és suçaït tot lu que és suçaït, i Vivina no sa’l paldona. Va ont és uno psicòlogo dos dias a la samana i, oltras a la daixà palà, hi diu que ella, lu que té de fé, és de amparà a sa vulgué bé, a pansà que ella és ella i que lus altrus són lus altrus. I ella és Vivina, una dona de corant’ans, tantu ancara jova i a ma tota un belíssima vira andavant. La mara és molta quant ella era minyuneta de tretza caltolz’ans? És una dasgràcia? Sissanyor, ma la vira va anvant lu mateix. Sí, però Vivina no hi ha dit que la mara és molta pé culpa d’ella, quasi sagurament, pecò havian ragallat, i la mara guidava ancatsara com una cutxu arraiurat i havia saltat un semàforo. Patacrash.
Lu para de Vivina s’era tunat a casà i l’havia daixarà a ma la iàia materna? Celt que una cosa així fa sufrí, ma Vivina no té culpa de arrés an tot això, ninguna culpa. Folsis sí, i folsis no, que lu para udiava a Vivina pecò era astara ella a hi dira que la mullé, folsis, i sol folsis, taniva un conta a ma un amic. I s’eran ragallats a murí, i la mullé hi dieva ”que si no ma creus vés-ta’n, ansis, vés-ta’n pròpiu sol pecò l’has pansat”! I legu hi era astat l’intxident de màquina, i lu para no la puriva véra més a Vivina, qué si no fossi astat per ella, pé aquell’idea maca que trenda cunfiança a ma un cumpanyó vuriva dira trenda un amante, no fóran ragallat i la mullé no fóra ambistit, qué guidava prurant.
Lu sendedamà Vivina tangariva de tastimunià al prutxés contra Palmério, i l’avucat li ha dit que millor si no hi va, si prasenta un txertíficato médico, un ful que lu psicòlogo li ha ja fet. Ha ascrivit que ella és ancara a sota aixoc. I és ver, qui no’l sigariva havent, quasi, molt a un homa? Però l’avucat, manaçat de Uccio, l’ha avaltira de no fé mancu mija paraura de això. I també ni Pietrino ni l’avucat d’él han mai tret la cosa, també si Pietrino a volla que ‘l sap qui li ha asparat lu primé cop. Ma Pietrino la umpri de rosas cara dia i sa diu sempra més anamurat, que ella és la dona que çalcava de tota la vira.
Vivina no sap cosa fé. Sagons l’avucat, també si sa autodinúncia, a Uccio no n’hi treun ni pena i ni cundena, si no hi racuneixan la legítima difesa, i si invetxe hi racunéixan, garera no na fa. Tantu que ella digui qui ha asparat pé primé com que no’l digui, la cosa no cambía.
Vivina no sap cosa pansà, no vol asballà un’altra volta, a ma qui’l té de fé aqueix fíl que agualda?
Lu para biològic és un criminal, lu para legal és un homa anútil, ni bél i ni fèu, ni tontu ni antirigent, completament falit economicament.
Legu hi és Mariolino, lu puritsotu, bél, diricat i gentíl, que és anat a trubà-la tantas voltas i assieme han ricostruït la dinàmica de la baralla tra Pietrino i Uccio a ma ella anmig, única véra vítima. Mariolino ha ricostruït tot com és anat: Uccio que na catxa a Pietrino, Pietrino que l’assacarra de bufatons i piaras i ella que aspara pé salvà ‘l marit i lu marit que sa pren la culpa. Ma això, diu Mariolino, no és pussibra, és una versió que no ixirà mai, sempra que ella vulgui éssar lu que él vol.
”Cosa vols, Mariolino?”
”Vul que siguis ma mullé, i iò lu para de tun fíl o de ta filla”.
”I Uccio? I Pietrino?” diu ella.
I Mariolino sa posa una mà al cor, acustat de la pistora. ”Hi pens iò”, diu.