La rundalla de Laministra

Hi havia dos cocos. I bo’, dos cocos i basta, qué no sa’n pot més del conta de Marina Lúpitx. I cosa havarà fet mai? Quatra fotografias cagaras de cuixas, culs, pits i naturas. Ah, ma ella s’és fotografara de sora. Ih, capirai, arrassa de asfolçu. I cosa hi vol? A ma’ls metzus de avui és del tot ampussibra de fé fotografias feas. Una volta sí, qué lu que era fet era fet i acabat un rul.lino tanivas de passà a un altru i si la pel.lícola era vella, o difetosa, o mal astampara, o ‘l ràiu que l’aspaqui tanivas de gità tot. Avui, a ma’l sistema digital, invetxe de cuntà las fotografias de u rul.lino, fas duas, tres, quatracentas fotografias an poca minutus i no tens ni de astampà ni de frastumà si ta són vanguras mal. Dascarregas tot al computer i tonas a ascumançà i, an deu minutus has fet las fotografias que a l’epòca de la pel.lícula fevas an una samana. I lu mateix pels filminos: an pocas horas has fet lu trabal que primé ta praniva samanas.
Ma lu que de més dóna futa, és que primé, pé éssar bella an fotografia i més ancara al txínema, tanivas de éssar bella tu, mentras que ara, pots éssar un txesso i però ta fanan rasultà un pixitó, gràcias a las lutxes, al truco, a las lentes que allongan i anculçan i, aspetxalment, als computer que modifiquejan las cosas així com vols que siguin i no com són a la realtat. La foto té curols feas? Sa cambian. L’anca risulta culta? S’allonga. La txicatritxe de l’apenditxite sa veu massa? Sa dascantxella. I així pé cara cosa.
An tot això astà pansant Lutxeta Simonini, un téns Lutxi Simsex, pioniera de l’hard fet an casa, i ara, vint ans dasprés – quasi trenta, pé éssar pretxisus –, opinionista asportiva an una trasmissió de caltxo an una televisió rejonal: ” Pecò Lutxeta de botxas na cumprén”. Difati, també que tengui quasi cinquant’ans – més sixanta que coranta –, Lutxeta té ancara un bél cos i duas titas i duas perras de cul que pareixan tres botxas de fúbal: duas al pit i una al trasé – també si la del trasé és més una botxa de basket que de fúbal.
Lutxeta ha fet hard – que a ella la paraura porno no hi agrara pròpiu – dels trenta al cinquant’ans. Primé a ma’l marit i fent tot de sols, legu a ma un regista i un altru, assieme a ma’l marit – primé una dona, legu un homa – i a la fi a ma qui capitessi basta que fossi un bon professionista. Havian ascumançat pé jugà, pé goig palsunal, legu pé fé munera, i a la fi pé ràbia. Que Mirko era molt lu mateix, mancari l’havéssin fet operà al millor haspital de França. Mirko, lu fíl bél d’ella era nat a ma una disfunció càrdio-respiratòria que no era astara diagnósticara ni a la nàixita ni a ninguna vísita pediàtrica. És asma infantil que a ma l’asvilupu passa, fins a que, a vuit ans, jugant a caltxo, quasi no muriva proba fíl bél de Lutxeta. Era l’època que havian ascumançat a fé txilcurà lus vídeos amatorials i ella i lu marit sunavan mascarats. Él a ma un passamontanya i ella a ma una veleta. La dama i ‘l bandit hi lis dievan. Sol que no havian calcurat que lus cumpressin també gent de famíria i cumpanyons de marina que lus havian racunaixuts del cos, aspetxalment al marit, magra com un corru i llonc-llonc.
Lu dutor havia dit que pé Mirko sa taniva de fé una cura llonga i custosa i, als dotza ans, quant lu cos l’aguantessi millor, fé l’uperació, difícil i diricara que ja fevan també ont és musaltrus, ma an França fóra astat tot més sagur. I allò de l’hard, de joc s’era fet ampreu. Vídeos, fotografias, aspetàculs de spollarel.lo, festivals eròtics naciunals i internaciunals. Tot pé acupià munera i salvà a Mirko. Legu de la dasgràcia eran calguts an depressió, ella i ‘l marit. Ella n’era ixira fent-sa més jova i més bona – titas novas, cul nou, morrus més grossu, nas més ret, uls a l’oriental, barras de poma valmella – i sunant an públic a ma qui fossi, i él fent-sa quatra paquets de sigaretas al dia i duas ampollas de vi negra de litru, una a misdia i una a la nit. An u dels aspetàculs ont ella sa sunava tres jovas dascunaixuts del públic a la volta – an realtat atols professionias o semiprofessionistas que havia fet visità dels millols dutols, qué no sa sap mai –, Lutxeta era astara dascubelta – sa fa pé dira – de un jova regista que l’havia vulgura al primé film que astava girant pé fa la palt de la Madalena – an aquel film la Madalena taniva més aixenas i més rilièvo de Jesucrits, qué difati lu sotatítul era: ”lus primels cristians, eran ja feministas?”
Legu havia fet altras duas o tres cosas al txínema, i legu hospitaras televisivas, opinionista, havia també ascrivit – sa fa pé dira – un llibra de mamòrias i un llibra de poesias, i del llibra de poesias n’havia tret un aspetàcul que ancara gira: ”La boca callara. Contas de donas que palan a ma’l cos”. Mancu sa racolda qui havessi ascrivit realment aquellus llibras, però palavan de allò que era ella a l’hora, i lus havia firmats. Quasi no sa racolda més ningú d’ella, ara. Això de internet a ella i lus de la generació d’ella lus ha fets diventà com dinosàuros. Vintage, na diun. Fultuna que no té manasté de traballà, qué l’assaguració del marit – l’ha pusat a sota una màquina l’unica nit que no havia ni bagut i ni fumat – hi basta pé campà sentsa fé arrés altrus deu ans. Però, al dia de avui, de daveru, u astant an casa i sentas aspendra un sisé, veu totas la donas i tots lus homas nu-nuns que vulgui: béls, fèus, alts, baixus; de cara curó i fent cosas que mancu ella sap de ont sa las hagin pansaras.
An tot això astà pansant Lutxeta lligint las damanas del jornalista. Quant l’ha çalcara una, duas, coranta voltas, ella sa pansava que fossi pé arrauna de ”porno-vintage” – cosa que ella udieja – i invetxe era pé arraunà del conta de Marina Lúpitx, pecò la gran artista no rilaixa intervistas i él vol cumprenda, de la palt de rinta, com funcioni lu món del porno. Lutxeta primé ha dit que no, legu ha dit que ni, i a la fi ha dit que hi anviessi las damanas ascriviras i que ella fóra raspost a ma calma. Ma salveix pé damà a la talda, havia ansistit él. I Lutxeta lligi i tóna lligi aquellas damanas que no cumprén i que no sap cumprenda. Cosa ràiu na sap ella de Digital Divide, de Hacker, de Blog i de tots lus altrus ràius que t’aspaquin. Ella anviava lus vhs pé posta i pagament a la consenya.