La rundalla de Lamostra

Hi havia dos cocodril.los… No, la veritat és que hi havia tota gent del postu i gent a postu i que no feva pròpiù arrés-arrés de mal, sol que sem fets així: celtas cosas no sa tenan de dira an giru. Las leis de l’hipocrisia són craras: fes tot lu que vulguis, basta que ‘l facis de amagat; i si ta bican, iò a tu no té mai vist ni cunaixut – mancari siguis mun jalmà.
Vabé, cosa tot astavan fent lus ”cocodril.los, orangutangos” i altrus dimonis? Pròpiu arrés, eran anats a una mostra d’arte contemporànea. Tot això?
Tot això sigariva si sa fossi tratat de una mostra de pitura, de ascultura, de mig i mig, i no de fotografia tipo autoscato fent lu que normalment la gent fa sentsa però legu gità lu bandu. I pé qui no hagi cumprés ancara: gent nu-nua fent cosas de gent nu-nua mija ampurraçara. Tantu roba porno, digarivu; i invetxe no: roba artística. Arte eròtica.
I no és la mateixa cosa, a la fi? No, a mancu que tu no siguis un cafó i no sabis distinguí la diferença tra porra i goig. No, no veig la diferença.
Mira, la porra és quant fas tot a la txega i l’altru que és a ma tu basta que raspiri, i lu goig és quant fas cara cosa a ma gustu, cura, atanció i mirant bé ont ta trobis. I aqueixa, siguint la raó, era una mostra de fotografia de goig i no de porra. També si…
També si?
La quistió és que la fotografa era la mateixa model.la.
Ah, com aquel film holandés que havíam vist assieme ans andrera; com sa dieva: Pipshow?
No, Snapshots. Ma és tot un altru conta, anallí era una dascunaixura que sa feva artista, ananquí, a la realtat del conta que astem dient, hi ha un truió que sa vol passà pé artista.
No ta cumprenc, diu-ma’l fàcil. Ascumença del princípiu.
Ta racoldas de Marina Lúpitx? Aquella que havia fet ascàndul que s’havia fet un’asquadra de fúbal.
An qui sensu ”fet”, com a presidenta?
No, com a truió. Als aspollatòios. Era antrara mentras sa fevan la dotxa i agafa u, agafa dos, l’homa no és de nyenya sa’ls havia passats a tots, a u a la volta, a dos a dos, a tres a tres, tots a l’hora, alenaró i riservas també. No astiguis a cuntà, una vintena de mascras an mancu de un’hureta. I ningú que diguessi de no, era astara ella a antrà tota nu-nua, i, andemés, qui ‘l puriva tastimunià? Ningú, qué era antrara de sora, oltras que nu-nua. Sol que lus aspollatòios eran astats umprits de telecamerinas i, diem així, de la performance post-caltxística Marina Lúpitx n’havia tret una cinquantena de vídeos porno i un çantanal de set fotogràfrics. I lus jugarols, naturalment, l’havian dinunciara. Al prutxés, però, no hi eran arribats que si ellus dinunciavan a ella ella dinunciava a ellus pé stupro. I al final sa tratava de un’asquadra de sèrie C i la cosa havia tucat sol al jugaró que a fi de campionato havia firmat pé antrà a una de A i, pé abaixà ‘l preu del cartel.lino, n’havian tret a piju ‘l conta.
A ta racoldas ara? Un poc. I difati Marina Lùpitx era mig dascumparira qué, dasprés de aquell’antrara de llaó, ansis, de pantera, tots na tanivan por, i així s’havia cambiat de nom i de agencia i, com a Mirta Unbeltròs, havia pres a fé la porno no massa diva, qué un conta és sunà pé sunà come era astat a ma’ls jugarols de sèrie C, i un altru és sunà a cumandu a ma qui ta toqui i astant als oldas de un regista que invetxe de puntà al goig – a l’erotismo – punt a la porra. Ella sa santiva un’obra de arte, no una bagassa.
Com sép tot això? Qué he lligit lu llibret de la mostra. I un poc qué ma só anfulmat de internet. De fet, Marina-Mirta era astara dimenticara, de jova amprumissa del porno (artístic o no que fossi), a dona bellutxa com tantas n’hi ha, pé tita o pé cuixa mustressi, fins al dia que és capitara a un set del gran Nino Niùton. Cunèixas, no? Nino Niùton, lu fotògrafo de guerra que, dasprés de ans de guerras africanas i guerras a ex Jugoslàvia ha dicirit de fé realitat allò de ”feu l’amor no feu la guerra”. Bo’ de mòlts i aió amóls. I s’és pusat a fotografà sol bellas donas, naturalment nu-nuas, de soras, an cumpanyia, feminil i/o masquil, a l’ubelt, al tancat i sempra, però sempra, a ma las llumeras justas, las locations justa, las pusicions esteticament ajustaras. A una paraura: arte – o goig artístic.
Bé, an u de aqueixus sets capita també Marina-Mirta, com a mija comparsa, d’ella sa tanguessin de véra sol las mans mentras fa finta de massajà un tros de minyona de metru i noranta a ma la fatxa de gaturina fulba i lus cabels de llaó mal pantinat. I avui las mans, damà un janols, dasprés de damà un codu Marina-Mirta diventa Martina L. i gràcias a las llums, lus obietivos i ‘l gustu estètic de Nino Niùton diventa una model.la de fotos de porra artística, ascusa, de goig artístic i, mentras totas las altras model.las vanan, venan, dascumpareixan, ella diventa assistenta ativa, s’apassiona de fotografia i ascumença a fotografà ella també las altras model.las – roba que Niùton ampra pé documentà lus backstage – fins al dia que fotografa a ella mateixa amprant lus grans mirals de un set muntat a un’ascora de dança. I és això, gràcias als mirals – dels txessos, de las palestras, dels almaris, de las vetrinas, dels rius, dels llacs, de las marinas an dia de calma – Mar(t)ina L. tóna a éssar Marina Lùpitx model.la de ella mateixa, i ha almat una mostra.
Tot això? Tu ma digaràs. Tot això sigariva si a la mostra hi fossin astaras panjaras quatra o coranta fotografias de Marina-Mirta-Martina mija nu-nua, nu-nua del tot an posas de porra o de goig que fossi, ma a la mostra no hi havia arrés de panjat aixì.
A l’antrara hi havia deu sàgomas de caltó an grandesa natural d’ella, tota vistira i, com al grata-e-vintxi, carau rascava al punt que vuriva pé pultà an sumu lu de sota. A la sagona apusentu no hi havia arrés, a palt de una mesa a ma una quinzena de caleidoscòpios. Na pranivas u i, invetxe de véra roba cururara, vaievas lus trossus dels cos nu-nú d’ella. A l’apusentu a fatu hi eran tres telescòpios puntats a tres ambientes divelsus: an u ella sa rantava, a un altru jugava tota nu-nua a ma una cumpanyona nu-nua ella també i al de tres ella era a ma un negra de por alt, tetxu i a ma almancu trenta txentímetros de deixò. I legu altras apusentus ancara, fins a l’ùltima on ella sa fotografava de sora o an cumpanyia, és a dira a ma tu públic, sempra que astiguessis dispostu a ta daspullà.
Roba folta, ma digaràs, ma arrés de mal, a la fi. Caraú fa lu que hi agrara an casa d’él/ella. Sol que aquella era una mostra pùblica, i anmig del pùblic hi havia, o hi purivan éssar, minols i, aspetxalment, gent que sa santissi ufesa de tanta ”pornografia”, i han tancat tot i ara lu juja astà aviriguant si sa tengui o no de arribà al prutxés i si la gent que hi era sigui de considerà còmplitxe o vítima.
I ràiu!
És lu mateix que ha dit l’avucat meu.