La rundalla de Lamostrina

… un rató una gata un elefante … Aspeltxament elefantes hi havia, i ella, Marina Lùpitx, àlias Mirta Unbeltròs, àlias Martina L. atrítxe i model.la osée, pel dira a la francesa, i ara gran fotografa de arte eròtica – que sigariva mustrà gent nu-nua no pé porra ma pé goig, sempre que u sabi cumprenda la diferença, naturalment.
És pre de fotògrafos, de jornalistas, de gent curiosa i de avucats, de prufassols, de aspetxalistas de setor: registas, atols, produrols, informàtics, editors. De una palt la gent an sara sagura o reta i de l’altra, arrarera de la mesa, ella al mig, Marina la diva i a mà reta i a mà asquerra lus avucats, lus dutols, lus registas i tuti-quanti, dotza an tot, i la cosa no és casual.
La sara és una palestra pusara a dispusició del litxeo astatal Pepino Isitzu-Portas pansant que sa tratessi de una gran iniciativa artìstica, essent que a la conferença-stampa fóran astats presents lu regista Lucino Bertoncelli i lu musitxista quasi Oscar Marioto Astaquiet. Sol dasprés lu dirigent ha cumprés de cosa sa tratava verament, hi ha també avisat carabinels i polizia, ma horamai lu casí era astat almat i Marina i las cumpanyonas havian ja ascumançat a fé lu que tanivan de fé amprant lus bancs com a palcoscènico. Com difati, quant són arribats, han pres las generalitats a tots, i a calquiú duas voltas, una de un carabiné i una de un puritsotu.
Ma anant pé olda, dasprés del tancament urgent uldanat del juja, cunsiderant aspesas, quistions de principi i lu conta de la tigre – allò de cavalcà la tigre que o si no ta menja –, Marina i tot l’entourage d’ella havia dicirit de prufità de la situació pé trasfulmà un dan an una gran prumució publitxitària. Tantu avisa cumpanyons famosus, jornalistas famosus, televisons, ràdios i tot lu que salveix.
L’idea era de un gran convenyo de tipo acadèmic adamunt del tema: L’erotismo és arte? L’arte, no és sempra i comúnqüe sexy? Doncas un prufassor, ansis dos, un fotògrafo de fama, ansis dos, un regista, ansis dos, u de teatro i u de txínema, i atols i atrítxes de cara varia, i fotògrafos, i musitxistas i, naturalment, dutols aspetxalistas de maraltias contajosas, de quirurgía plàstica, de psicología, de psiquiatría i de un muntó de altrus ràius. Tot organitzat an una nit, de las onza de nit que havian pusat lus sigilus a la mostra a las onza del maití; tot an pocas horas, com si fossi ja tot pansat, com si tota aquella gent tanguessi ja fet lu billet de l’àereo o del treno per arribà a la palestra de litxeo Isitzu-Portas an téns pel convenyo-conferença astampa.
Pala lu gran acadèmic de hastòria de l’arte del neanderthal al dia del sendedamà. Cos’és la nu-nuesa a l’arte? Arrés, és la normalitat. La veritat és nu-nua, la mantira és vistira. Pecò qui anganya sempra s’amaga. I aiò diapositivas de donas i de homas nu-nuns fent guerra, ballant, i fent l’amor. Ont és l’ascàndul an tot això que fem astudià a las ascoras?
Legu lu prufassor de txinematografia comparata. I él també asbarança aixenas de gent nu-nua. Pé cosa lu gladiaró guerrant a mal toro sí que pot astà nu-nú, i la dona banyant-sa no? I legu de Méliès a Bergman, de Fellini a Pironti mustrant titas i perras de cul. No és arte tot això? Sí que és.
I legu lus registas a dira que teatro i txìnema no són sol paraura, ma també imàgine i muviment, i que lus autols no ascriun sol veus, ma també gestus, i que lus atols non retxitan amparant a mamòria frases ma també i ansis, aspetxalment dunant lu pròpiu cos a l’arte. Fent-sa alts, o baixos, o magras, o grassus, o fèus, fent-sa homa, o dona, o al ravés. I no és arte, tot això?
Legu ha palat l’esperto de arte-porno. Sissanyor, Albert Deprimit, acadèmic de la Sóbona de Parí. Lu qual ha ja publicat set llibras, tots lligits i astudiats an França, adamunt del l’arte eròtica que sa fa pornogràfica i de la pornògrafia que sa fa arte. Qui diu que una mà pot tucà un’altra mà, o una barra, o la caballera pé no ufendra qui mira? Qui diciri las palts del cos que poran o no poran éssar tucaras an pùblic? Si ma toc un peu a un jaldí, ufenc a calquiú? No! I si ma toc una tita? No si la donc a txutxà a una criatura, sí si la donc a txutxà al jova meu. Ma pé cosa, qui ‘l diciri això? Un capallà? Un juja? No, l’idea que avui tanim de llibaltat, i aqueixa idea avui és divelça de la que tanívam ahir.
I legu dutols que diun que fé l’amor no polta maraltias si u astà atentu a ma las més elementares normas higiènicas i que, aspetxalment, ni lu deixò ni la deixò sa cunsumin amprant-lus suvint. Ansis, a ma la pràtica milloran, essent musculs i, és pruvat astatísticament, lu deixò de l’homa, si amprat assai, diem una volta al dia, sa irrobusteix i crixi an llalgària i llungària també de tres txentímetros.
I legu atols, i atrítxes i a la fi ella, Marina, que n’és ixira de arrinta del vistit i, nunueda-nunueda, és muntara adamunt de la mesa i ha ascumançat a sa fotografà atravelsu mirals que lus culaburarols an primera fira, ma també an última, aguantavan. I a cara ascato las fotos era proietaras multiplicaras a totas la parets.
No és arte això? A que no? Qui valgonya hi ha a mustrà una tita, una perra de cul, un tros de txuna?
I an aquel mamentu és arribara la polizia, poc dasprés lus carabinels i acabat l’aspetàcul.
Acabat? Mancari no, que n’astanan palant televisions i junals de mig món.