La rundalla de l’apel.lant

A Santo Palmèrio que ‘l fíl no fossi vulgut diventà anginyé i que sa fossi vulgut pusà un’impresa a conta d’él no hi era mai agrarat. I astem a véra si duras, astem a véra si no tónas a bomba: ”babbo, babbo tenc masté de ajut”. I Andreuccio no era mai tunat, ni a peu i ni a bomba. Havia pusat un’impresa a ma poca operàios i, an dos ans era passat de las restauracions condominials a sumà parau de quatra i de sis prans. Legu havia cunaixut aquella bagassa de Vivina i sa l’havia casara també si havia pres més paldals ella an un mes que un caçaró an tota una vira. Però, dur lu fíl i dur lu para, i ni u i ni l’altru havia damanat ascusa. Sol quant las cosas havian ascumançat a anà mal, qué la crisi a l’edilítsia ha tallat impresas grans i patitas i sol las que tanivan grans apojus han pugut rasistí, sol a l’hora Uccio i Santo sa són tunats a palà. Santo de dirigent an pinsió de la Ca.Po.pT (Casas Popolares pé Tots) i Uccio de impresa fal.lira acusara de banca-rota. Quant era massa talt pé cara cosa. Legu alló. Aquel bagassó de Vivina que alma un casí de tots lus dimonis i, no cuntenta de fé-lu quasi matà a piaras, lu fa arrastà i legu cundanà al màssim de la pena. Ergàstolo, també si no sa diu més així.
Santo no s’ha paldut un mamentu del dibatiment, i, pel que ha cumprés, si ‘l fíl és an garera la culpa és de Vivina que no ha dit la veritat i de l’avucat que no ha sabut o – pijó – vulgut difendra a Uccio. Ma era tot contra, també si sa cumpraneva que no era així com dievan que eran anaras las cosas. Lu fíl pareix un nano an fatxa de aquel mostru tatuat, qui sa’l pot crera que l’hagi primé ascuri i legu dasalmat i que l’hagi asparat a sanc frera, quant lu fíl n’astava murint pé tots lus tràumas internos pruvucats dels cops del mostru. Era del tot evident que Uccio s’era pusat anmig pé salvà la mullé, ma puritsotus, peritos, avucats, públic ministeri, jornalistas paraixevan tots de acòldiu pé dunà la versió que de més puguessi arruïnà lu fíl. Trent’ans i quatra mesus, a ma la bona condota i tot lu que pugui arribà, si va bé ixirà de ara a vint-i-cinc ans. Un téns infinit pé Santo palmério que de ans na té setanta ja fets i mal pultats.
Mancu anà a trubà.lu an prasó totas las voltas que vuriva ha pugut, qué l’han tancat a un banyo penal que pé hi arribà té de prenda un aèreo opuru vuit horas de treno, i, de las poca volta que hi és pugut anà, mai l’ha trubat an sarut an aquel proba fíl. No pareix un homa de coranta i poc ans ma un muribundu an agunia. Tu no menjas, fíl meu, tu astàs mal, cosa diu lu dutor? I lu dutor diu que va tot bé, ma no és ver, Andreuccio s’astà daixant murí pé culpa de aquella bagassa de Vivina.
”Com astà Vivina?” damana Uccio apena lu para sa seu an parlatório, i aquel prob’homa no sap cosa dira, qué dasprés que ha afullat pé culpa de l’anju que li ha dunat lu mostru – que a l’infel sigui, qué un culló de puritsotu l’ha molt a cops de pistora ixint de un night –, lus dutols a Vivina ni li han tangut de trera l’útero i ella, pé l’alagria de aquella fultuna, és tunara a fé la bagasseta i s’astà sunant u arrarera de l’altru cara juvanot que antopa, que no hi ha night o discoteca ont no s’hagi passat a tots, basta que tenguin més poc de vint-i-tres ans li han dit a Santo. I cosa hi diu al fíl, que va tot bé, que Vivina no veu l’hora que él ixi. Éia, que prasenti l’apel.lo, que aqueixa volta vincin.
I ara Santo, dasprés de un’hora i mija de aeropolt, duas horas de vol i altras duas horas de taxi és al parlatòrio assieme a ma’l fíl, pé çalcà de cunvincí-lu a prasantà apel.lu.
”Mira”, hi diu lu para, ”he palat a ma un avucat nou, u angamba de daveru, no com aquel cretí que tanivas. S’ha astudiat lu cas, ha damanat una contra-pirícia, ha anterrugat tots lus tastimonis i diu que aqueixa volta hi fem, basta que tu no ansistis a tapà a Vivina i diguis la veritat, que és astara ella a asparà a Pietrino. Tu ixis legu legu i ella no farà mancu un dia de garera. Mira lu que ha ascrivit l’avucat, tè, lligi”.
Ma Uccio no diu arrés. Uccio ha paldut una vintena de quirons de quant és antrat an garera. No hi fa a manjà, hi doran las dents quant mastiga i lu poc que asquitxa legu no rasixi a angurí-lu. Pensa a la mullé que astà crixint una criatura de sora, pensa a las famírias de las casas que no ha pugut acabà, a las caparras que no ha pugut tunà, als operàios que ha tangut de litxencià, pensa a l’anútil que és astara la vira d’él, qué no ha sabut acuntatà a ningú. Ni la mara, molta a tres esàmes de la làurea, ni ‘l para, qué no’l vaurà mai anginyé, ni Vivina, qué no tangarà mai un fíl d’él, ni lu cap cantier, litxenciat a cinquant’ans a deu ans de la pinsió i quatra fíls patits. No hi rasixi a manjà, i mancu a pansà, mancu a rumí. Cosa hi tangariva de dira al para, que ja va bé, que ja sa’l lligi tot allò que ha ascrivit l’avucat nou?
”Cosa dius, Uccio, lu firmas ara?”
I Uccio no diu arrés, ma és hora, l’horàrio de las visitas és acabat. S’aixeca i mira lu fíl, a ma’ls uls hi astà dient ”ta deix tot, ma racuman, firma i anvia’l a l’avucat”, i legu, sempra a ma’ls uls, mira la guàldia cartxerària com a dira que sa racumana a ma él, i aquel, sempra a ma’ls uls, és com si hi diguessi de astà tranqüil.lu que ja hi pensa él.
Legu Santo gira l’asquena, sa tolca una llàgrima pé cara ul i ixi. També Uccio s’aixeca a ma l’ajut de la guàldia, i sa’n va, a poc a poc, un’altra volta a l’infermeria de la prasó. Lus papels de l’avucat sempra a la mesa.