La rundalla de Leopardino

Lu fotògrafo de l’agencia ”La làurea tua és la més bella”, com és just que sigui, anquadra lu laureando an primé pra i amics, cumpanyons i familiars que tengui afatu. Ara astà pusant a foc la bella fatxa rurona de Jàcomo Leopardi, Leo pels cumpanyons i pé tots, Mino, de Jacomino, pé la famíria; lu jova s’astà laureant de dutor a ma una tesi adamunt del cancro a la pròstata. Sa vol aspetxalitzà an urologia, i a ma’l téns vol ubrí una clínica tota d’él pé tratà sol aquel tipo de problema. S’ha fet dos contas i la maraltia del sècul sigarà la pròstata. Ja te l’aslògan: Tenta’l a conta! Una cosa direta i però elegante ont sa diu tot sentsa unfendra ningú. Tenta’l a conta. I co’? Lu deixò! A, eco. I com? Vés a la clínica de Leo Leopardi i a ma gentilesa, diricaresa i professionalitat ta ubriran lu pitx an dos. Mino – que quant pala a ma él mateix hi vé natural de s’avisà del mateix modu que fanan lu para i la mara – sa posa a rira de sol, pecò és cunvincit que això de la pròstata com a maraltia del sècul sigui una cullunara, però, com que no hi ha homa que no hi tengui al bé del pròpiu pitx, hi sigarà la fira a sa fé visità a la bella clínica d’él. I no, prova a hi pansà: él primàrio i tot lu restu del palsunal donas jovas, bellas, aslavas i totas a ma la quarta de regipetto, cabels biondus i lloncs, ancas de por, mans diricaras i uls txelestes. Diu-ma tu si no hi sigarà la fira.
Leo – que quant és él, és a dira an públic, és sempra Leo – astrinyi la mà de la jova que té acustat, i la mara, que té a l’altru custat, li astrinyi l’altra mà, ara toca a él. La cumissió de làurea s’astà ratirant pé dunà lu vot al que han acabata de esaminà, i lu president, primé de ixí, ha dit que sa prapari lu candidat Jàcomo Leopardi.
Leo-Mino s’aixeca i damana a la jova si la toga hi calgui bé i de assatia-li lu tocco al cap. Marcel.la, Lel.la o Ela sagons qui l’avisi, s’astà aixacant, ma primé d’ella fa sanyora Pàsqua, Pasqualina Mirotsinel.li an Leopardi, que diu al fíl que és bel com un sol i legu sa l’abraça astret-astret.
”Ma fas mal, ma’, deixa-ma”, hi diu Mino, lu fíl que de ara a mijhora sigarà dutor, lu primé dutor de tota la famíria, ansis, lu primé laureat, que ni ella ni lu marit havian pugut acabà l’universitat. Set esàmes havia dunat ella, i lu marit quasi tots; n’hi mancavan tres o quatra, la tesi i bo’, totus dos astudents de economia, eran, però.
Ela, qué és així que hi diu lu sogra, sa tóna a sera, pròpiu pecò lu sogra que és sagut acustat d’ella hi pren una mà i hi diu de daixà astà, qué quant Pàsqua diciri de fé la lloca no n’hi ha pé ningú. I legu, millor així, qué tantu. I no acaba la frase. I Ela, que però és El.la pé la cumpanyona sagura arrarera, sa tolca una llàgrima. ”Cosa tens, El.la”, hi fa la cumpanyona, ”mira que això de avui és una formalitat, Leo sa seu, diu quatra cosas i an cinc minutus lu diquiaran dutor”, acaba pusant-li una mà angiru del col i dunant-li una bas a la barra. Marcel.la lu sap perfetament, són cinc ans que ella és laureara an filosofia i és la prufassuressa Gastoni timira, amara i rispetara de tots, i difati no és per això que s’és cumuvira, ma pé un’altra cosa que a la cumpanyona no ha tangut ancara lu curaja de hi dira, però lu farà, folsis avui mateix, ansis, avui mateix.
Leo-Mino Leopardi, tra famíria i cumpanyons, n’ha carrat una trentena de palsonas. Para i mara. Lus quatra iàius. Tres txius i txias. Quatra cusins. La jova. Las tres cumpanyonas de la jova, lus set cumpanyons íntims de tota la vira i duas o tres de las jovas d’ellus. Però, si lus d’él pareixan assai, lus del tipo que ha discutit la tesi ara-ara són pijó de un asquadró de la molt, de una banda de triribcs abramits que no deixan arrés sancer ont passan. És antrara la cumissió i són tots rets an peus, pronts a l’aplàuso i a l’assalto quant lu president digui que an nom de l’astat italià lu diquiara dutor an meditxina i quirurgía i, tres o quatra, són ja ampustats pé agafà-lu de pés i tirà-lu an ària antant que altrus són pronts a dastapà las ampollas de aspumante. Mancu mal que no hi ha ningú de la gent d’él que sa pugui cumpultà així, la festa la faràn, naturalment, ma no a l’àula magna de la facultat, primé al bar, avui al maití, i legu an discoteca aquesta nit. Mino sa posa una mà an butxaca furrugant a sota de la toga i celca la crau USB ont té fotos i filmatos de proietà. Ha praparat tot una série de diapositivas a ma’ls efetas del ”Cancro a la pròstata, maraltía del sècul”, tesi de Jàcomo Leopardi, prufassols relarols i correlaros Pietro Valledibona i Marco Intesa.
La crau USB hi és, i Mino-Leo, pé avui Jàcomo i bo’, fa una cosa che no fa mai, pren aquella crau, sa la polta als morrus i la basa. Com a dira: polta-ma fultuna, tot dipén de tu, que ja’l sàs que iò no só bo a impruvisà i si no llig no sép lu de dira, que mancu tenc massa mamòria. I difati, és també per això que s’astà laureant ara, dasprés de vuit ans bons de universitats, no pecosa sigui tontu o la meditxina no li agrari, ansis, tot al cuntrari: pecò no té una gran mamòria, i quant no hi deixan mirà lus apunts ascrits él s’ampapina, i no tots lus prufassols són astats comprensivos a ma això.
Sigui com sa sia, avui acaba, a ma vint-i-quatra i mig com a vot de mèdia, que no és massa, ma mancu massa poc, i si vol arribà a cent i deu, és manasté que discuteixi una tesi brilant. I tot és arrinta de aquella crau.
Jàcomo és un tros de minyó, u i setanta-nou, tetxu i atlètic qué ancara fa rugby, però allò no sa l’agualdava. Com lu president ha dit ”noranta-vuit”, tots lus cumpanyons del nou dutor són saltats an ària de l’alagria i com a toros han currit pé agafà-lu i tirà-lu an alt sentsa mancu dunà-li lu téns de astrinyí la mà de la cumissió. Han ambistit a tots, també a él, que no sa l’agualdava, i ara és janols an terra çalcant la crau USB a ma tota la vira d’él arrinta. I qui la pot trubà aquella cuseta valmella i negra de poca txentímetros an tot aquel casí de sabatas que ja hi han asquitxants tots vint lus dits de las mans?
Jàcomo Leopardi sa posa a prurà com una criatura; com la pot discutí, la tesi, ara, sentsa la crau USB?
La mara astà tiquirriant que dinùncia a tots. Lu president de la cumissió diu que això és un ascàndul. Marcel.la no sap ni lu de fé ni lu de dira. Ma mancu mal que hi és Leopardi para que diu al fíl que és tot a postu, que va tot bé, de sa tulcà las llàgrimas, la gent an festa ha daixat an coro l’aula magna i ara toca a él, i aqueixa, és la crau USB de riserva, una còpia idèntica de la d’él que s’és paldura.
Leo pels cumpanyons, Mino pé la famíria, Jàcomo pé la cumissió va a sa serà pé discutí la tesi. Sa tramora com una fulla, ma ja hi farà. A vint-i-sis ans sigarà lu primé dutor de las famírias Leopardi i Mirotsinel.li.