La rundalla de Leopardone

Clic clic clic. Lu fotògrafo aspetxalitzat an fotografias de làureas astà anquadrant un bel vél que pareix lu més cuntent de tots, és Giacomino Leopardi, Jàcomone pé qui ‘l cuneix de patit i Mino pé tots lus altrus; és un tros de homa de u i sentana-cinc que, a ma la caballera arritxara que té, pareix més alt de almancu cinc o sis txentímetos i, gros i robustu com és, a setantun ans paereix ancara un juvanot de cinquanta i, si no fossi pels quatra caixals que hi mancan i la dent de anvant negra que té, paraixariva ancara més jova. És lu para de Lutxo que és para de Jàcomo que avui s’astà laureant de dutor – bél de nonno. Hi pareix ahir que ‘l ninava, proba criatura, que la mara, al primé àn de vira de Jàcomo, no era astarà bé pé tot un àn sancer i era astat de més an casa d’él que an casa pròpia. Lutxo era sempra corri-corri de un haspital a l’altru, Pàsqua era sempra a durols, i él i la mullé sempra afatu de la criatura. Era també per això que havian atsatat de hi pusà-li Jàcomo i no Andrea, com havian pansat a un primé mamentu. Era astara una rivíntxita palsunal, él no’l puriva sufrí que l’havéssin registrat a l’anàgrafe Giacomino i no Jàcomo. Però ara sa’n traieva una bella sudisfaciò: Jàcomo Leporadi mèdico chirurgo. Mun nét. Lu fíl de mun fíl. I mun fillol, també, que l’havem tangut de batià de pressa i així, oltras de iàiu, hi só també parrí.
És un conta que Mino – Mino Nonno de quant a famíria no sa cumpraneva més si sa palessi de iàiu o nét – ha racuntat cent i una volta, i avui, agualdant que tuquessi al nét, l’havarà dit a tots, cunaixuts i dascunaixuts, almancu duas voltas a palsona. La mullé na tanguessi la fatxa an terra si no hi fossi abituara. Però, una proba dona de sixanta-set ans, cosa té de fé, dasprés de cinquant’ans de matrimoni: anvià-lu a fanculo? Quantas voltas que hi ha pansat. Ja de quant era rastara pranyara a desset ans, i legu a vint, a vint-i-u, vint-i-dos. Sempra, cara dia de la vira d’ella hi ha pansat fins a fé vint-i-cinc ans de matrimoni, legu hi ha pansat sempra de mancu, i ara diu que millor de daixà-lu hi cunvé agualdà que mori aquel bastaldu, mallarró fíl de bagassa de Giacomino Leopardi que no ha traballat un dia an vira d’él i que s’ha passat més téns an casa als arrestus domitxiliares que al bar a ma’ls cumpanyons, ambriagoni com és.
I lu conta és que Mino, a ma l’anta que s’era tangut de casà a criatura – a vint-i-un ans ancara a fé – s’era anginyat pé fé munera grossa i legu, qué él no vuriva que la ballesa divina de la mullé i l’anjaret del cel del fíl sufríssin la fam mancu pé un dia. Així s’era dunat de que fé i havia ascumançat a vendra lu que no taniva. Entxiclopedias. Ollas. Aspirapòlveres. An pràtiga anava a las casas de la gent que ‘l daixessi antrà a ma calquiú dels pinyus dels ragarus pel matrimoni i lus vaneva a la paraura: firma ananquí, dóna-ma lu mig i téns deu quinza dias t’arriba la mertxe an casa. Naturalment no arribava arrés. I no éssent mai massa la munera andicipara ningú anava a dinuncià-lu a la justícia. Així s’era pusat an gros i anava a vendra arredaments pé bars, ristorantes i albergos sentsa trenda la rapresentança de arrés, a palt de la fatxa polca d’él. I hi eran antratas mirions an aquel periòdo, tantu que havia cumprat casa i màquinas totas pusaras an cap del fíl i de la mullé casalinga casara an regime de separació dels bens. Naturalment, tratant-sa de munera grossa, l’havian dinunciat i cundanata s tres ans a ma la cundiciunal i tantu a un àn i vuit mesus de domitxiliares. Era a l’hora que Mino havia pres la passió pels super alcòlicos i pé las caltas. Lu d’él era diventat lu poker ambriac. An tres horas sa futiva un’ampolla de Johnny Walker i ta futiva tot lu que tanguessis an butxaca i també calqui cosa an de més. Lu truco era: ”A fem una paltira?” ”Éia!” ”Però pusem una fi”. ”Duas horas, tres horas?” ”No, un’ampolla de Johnny Walker”. Un’ampolla, una tassa pé cara jugaró i, acabara l’ampolla acabara la paltira. Sol que, lu que no sabivan lus altrus, era que él un’ampolla sancera, an aquellus quasi dos ans de prasó casalinga, sa la futiva de sol mancu que fossi arantxata. I així, com més baievan més él antrava al joc i més lus altrus s’ambriagavan. A ma’l téns era diventat un jugaró professionista Mino Leopardi i sa puriva pilmití una vira de gran sanyor, tantu, tot lu que taniva era an cap de la mullé.
Ara, de un tres quatr’ans a avui, havia dicirit de no jugà més, un poc pé l’idat i un poc de més assai pel fetja: ”Si no vols murí de txirrosi”, li havia dit lu dutor.
Però avui és cuntent Mino Leopardi Nonno. Lutxo lu fíl és assatiat a ma un bon trabal i una mullé rica de famíria. Mada, la mullé d’él bel.líssima casara que era ancara criatura, avui, a sixanta-set ans, és sempra més bella: un fìsic de minyuneta, una fatxa de atrítxe de txínema, un caràtere de mel. Fossi astat él, al postu d’ella, sa fóra anviat a fànculo ja de la primera volta que l’havia bicat vanent entxiclopèdias invisibras. Però avui és un’altra hastòria, avui Jàcomo, lu nét bé d’ellus dos, sigarà dutor. Ancara calqui minutu i tucarà a él de sa sera davant de la cumissió. Lu president l’astà dient: ”Sa prapari lu candidat Jàcomo Leopardi”.
”Cosa tens?” hi diu la mullé, ”que sés sempra telefonant”.
I ja és ver, Mino Nonno és sempra atacat al telefonino anviant missajas o çalcant de telefonà a calquiú. Així la mullé hi diu de ixí a foras i de avisà una volta pé totas, però de fé de pressa, que ara toca a Jàcomo, i ”a mancu que no ta’l vulguis pelda”.
I Mino Nonno no sa’l vol pelda, ma mancu sa vol pelda lu ragaru que ha fet al nét pé la làurea: un SUV dos mil i tres pre de ràius i de raiòrus que li és cusatat cinquanta mil èuros i un mes de paltiras a duas ampollas de Johnny Walker a la volta. I pacència pel fetja.
Lu de la contxessionària astà arribant, sol que no troba parquejo i Mino Leopardi iàiu la vulguessi fé trubà ret a l’ixira, aquella màquina de ricatxus que ha cumprat al nét. I així sa posa an fatxa del pultó de l’universitat, que lu de la contxessionària li ha dit aque astà arribar ara-ara.
I Mino Nonno raguella a ma u que astà arribant, i legu a ma un altru. ”Ma no’l vaieu que astà arribant la màquina de mun net?”
I no sa sap si la vegin o no la vegin. Fatostà que del pultó de l’universitat ixi un fiotu de gent andimuniara tiquirriant hip-hip hurrà pel dutor de li bal.li i a Mino Nonno l’aspinyin sentsa vulgué-lu, i él cau, a fatxa an terra. Pròpiu quant arriba lu SUV del nét que té roras així grossas que pareixan de càmion.