La rundalla de Luquelasveus

A mi no ma cumprén ningú. Diun que no sa sap mai cosa tengui. Ma veun rira, ma veu prurà, ma veun astà mut, i no saban mai pé co.
Diun que só sempra astat així, ja de la nàixita. Sagons calquiú pé un tràuma prenatal, sagons calquialtru pé un tràuma postnatal, pé calquialtru ancara pé un tàuma in-natal, legu hi és que diu que sa trata de un enzima asballat, altrus que és culpa de una cura asballara, opuru de la dieta asballara, i també hi és qui diu que si ma troban lu dutor just iò tunaré a éssar com a primé… asballat: com las altras criaturas. Sigariva viciós, futibossas, marantranyat, antipàtic, bastaldu, brutotu, mantirer, brucal, fèu, tontu i, com diu babbo, culló.
Pé éssar així, si asisti, millor que no ma la trobin mai la cura. Iò só cuntent de éssar com só, i ampar tantas cosas cara dia. Iò ascolt las veus i això m’agrara. No palan mai a ma mi, palan de soras, i és per això que m’agrara, pecò las puc ascultà i tunà ascultà com vul; i són veus de gent bella, de gent fea, de gent cuntenta, de gent trista, de gent de cara curó.
He ascumançat de patit-patit, folsis ancara primé, quant era a la ”pantxa” de mamma com diu ella, qué ma palava sempra, tot lu dia.
Però, quant só nat, ascultava veus sentsa cumprenda cosa diguessin. I això no m’agrarava. Hi he pusat ans pé cumprenda lu que diguéssin i pé aprecià baturas, asquelçus i dasprés lus dramas palsunals de caraú.
Pé dira, quant vanivan a ma fé ”cu-cu”, cosa dimoni era aqueuix ”cu-cu”, cosa taniva de fé iò, dasprés de haver antés cu-cu? I no feva arrés. O quant ma dievan diu ma-ma, diu pa-pa, diu na-na… ma pé co taniva de dira aquellas parauras sentsa sensu, no era millor dira Maria, semolino, tenc són, ma só cagat i pixat? No: pu-pu, pi-pi… Quant iò ja scultava, sentsa ‘ls cumprenda, lus arraunaments de qui havia vivit an casa nostra.
A l’hora vivívam an un parau vél, una casa que legu he sabut taniva almancu cent i cinquant’ans. Hi era passat de tot, gent de cara manera, i iò antaneva las veus de tots: arraunaments de gent gran, de criaturas, de marits i mullels, de jalmans, paras i fíls. Veus alegras, veus tristas, veus sèrias, veus de befa. M’arribavan totas assieme i iò çalcava de las cumprenda, de las distinguí, de las separà: la veu de la gent gran de la veu de la gent patita, la veu de las donas de la veu dels homas, las veus alegras de las veus tristas… Ascultava, ascultava i no cumpraneva arrés: massa veus totas assieme. No puriva sabé, a l’hora, que la gent palà a l’altra gent i que un arraunament és fet de gent que pala u a ma l’altru, i a voltas tres, quatra, cinc palsonas que palan tots assieme de la mateixa raó. Iò çalcava dels cumprenda u a la volta, i lu téns que hi pusava pé agafà lu sensu general de una frase no ma feva cumprenda lu que ja hi astava raspunent l’altru.
Legu, quant ancara no anava a ‘scora però ja caminava i ja m’havian visitat una mija dutzena de dutols divelsus, mus sem murats a la casa nova, una vil.leta an un bucí de campanya de nonno, una casa ont no hi havia mai vivit ningú primé, i las pocas veus que antaneva, ma això l’he cumprés dasprés, eran de manials i de mestras de pareta: polta ‘l txamentu, agafa la caldarel.la, apurri-ma la pareta, ixi a fumà, munta l’àlgua…
Mamma astava a ma mi i no palava, ningú més palava a casa nostra, i iò taniva tot lu téns de riflití adamunt de totas aquellas mirials de veus que havia antés a la casa de primé.
Legu m’han anviat a ‘scora i he tangut la cunfilmació: lus arraunaments de sols lus fanan sol las mestras, tots lus altrus palan sempra an dos, an tres, an quatra, mancari caraú a conta d’él, però tots assieme. Així he amparat a ascultà i a cumprenda tot. Però no és fàcil. Pecò u diu branc, però vuriva dira negra, un’altru diu bél, però vuriva dira fèu. Un’altra diu massa bél, i vuriva dira ma fa butà.
I tot això no l’he cumprés legu, hi he pusat téns assai. Las primeras volta m’arrabiava i ma pranivan pé macu.
An aquella classe de minyons, vint-i-dos a ma mi, iò antaneva las veus d’ellus i las veus de tots lus çantanals de minyons que eran astats anaquella mateixa àula an tots lus cinquant’ans de vira de aquella ascora. Rieva si antaneva que rievan, prurava si anteneva que pruravan, m’arrabiava si cumpraneva que eran arrabiats.
Ma hi ha vulgut quasi tot un àn sancer pé cumprenda lu que eran veus antigas i veus de ara i legu tot un altru àn de ascora pé cumprenda lu falsus, marantranyats, mantirels i mals de ànimu que eran lus cumpanyons i las mestras del téns. Hi pusava lu que hi pusava pé cumprenda com fossin verament; a ma’l cap amburrussat de veus antigas i de veus novas, de arraunaments atacats a las vellas parets de l’àula i arraunaments fets diretament a mi ma hi vuriva téns pé separà lu vél del nou, lu de ara del de primé.
Així, pé dira, si ma damanavan una cosa, també fàcil-fàcil, sagons ellus, iò çalcava de cumprenda de qui i de ont vanguessi aquella veu i aquella damana: era una veu antiga que antaneva iò sol, era una veu de ara, i si era de ara, a qui astavan dient, a mi, a ellus mateixus, a un altru divelsu de mi, i si era a mi, cosa vurivan, que raspunguessi, que riguessi, que astiguessi mut, que diguessi de sí, que diguessi de no. De qui curó és això? Valmel, ma no hi ha manasté que ta’l digui, o és que sés tonta?
Així he ascumançat a cumprenda que lu meu era millor de tots: puriva ascultà tot, las veus antigas i las veus novas i ascumençà a catalogà séries de arraunaments. An cuinta taniva a dispusició çantanals de çantanals de quistions i no feva altru que rira. Aspetxalment m’ascultava la discussió de duas criaturas antigas que ragallavan adamunt de ”lomonero”, una vuriva dira que taniva por de l’homa negra que assusta las criaturas de nit, i l’altra que la mara havia tangunt de cumprà ”l’Omo pé la roba negra” que tota la roba de la iàia víura s’astava dasculurint.
Legu m’han anviat a las mèdias i he tangut de ascumançà de cap i de nou, ma m’és astat més fàcil, ja sabiva com fé, i an talcera taniva un bél catàlogo de arraunaments, aspetxalment de com sa tenan de tucà las palts baixas del cos dels homas i de las donas.
A las superiols m’han arratirat qué han dit que ma tucava massa.
Però millor així; mamma ma deixa tot lu dia a l’apusenteta mia i mentras ella pala a ma la tassa i l’ampolla iò m’ascolt tots lus arraunaments que tenc al cap, qué són mirials i mirials. Lus tenc tots divirits pé categorias: homas a ma homas, donas a ma donas, donas i homas, que palan an tres, que palan an quatra… que diun cosas de rira, que diun cosas tristas, que raguellan… i també monòlogos.