La rundalla de Lutxo ‘l para

An teòria lu fotògrafo de l’agencia ”La làurea tua és la més bella” tangariva de fotografà lu laureando que astà acabant de dira la d’él adamunt de ”L’ungra arrunjara dels véls”, ma s’és pusat de acòldiu a ma l’operatore: càmera fissa adamunt de laureando i comissió i antant fotografa a él i al restu, qué la famíria Leopardi, la famíria del pròssim candidat s’és racumanara assai, ma assai-assai, de fé pròpiu un bel salvici, costi lu que costi. I és astat pròpiu él, Lutxo Leopardi, sagut an primera fira al custat de la jova del fíl laureando, a vaní an butiga, a sa racumanà, i a dunà un andicipu que bastava pé dos salvicis de làurea. És una cosa massa ampultant, dieva, única.
Més passan las horas, més passan lus minutus i més Lutxo sa santeix cuntent i cunvincit del que astà fent. Ansis, massa ha agualdat. Vint-i-set ans quasi justus, sagons de ont ascumenci a cuntà; si del dia que ha cunaixut al truió de Pasqualina Mirotsinel.li, del dia que li ha dit de éssar pranyara, o del dia que sa l’ha casara. Sigui com sa sia, vint-i-set ans de infèl.
No que Lutxo sigui pantit, ansis, de proba fíl de mallarró proba i pullós, però massa antirigent, s’és trasfulmat an homa de afets, un aministraró de grans capacitats, un diretor general que no’l futi ningú, i andemés un homa antirigent, colto, de bona cumpanyia i de bella presença. A ma’l téns, lus ans i l’esperiènça, a cinquanta-i-un àn Luxto Leopardi pareix més jova ara que a vint i calqui cosa quant ha antupat la primera volta a Pàsqua, a la facultat de economia. Ella més gran d’él de quasi cinc ans i ja dona i ja duenya de cara cosa, també si tonta pé tot, a palt que pé fé munera, i él crabatura afamara de llibaltat, de normalitat i de riquesa. Lu para que cara dia puriva éssar futit a una prasó, la mara que era una sagra permanent de l’hipocrisia, i ara aquel jalmanastras mucunós i tontu ixit del sac de las maganyas del para, lu futibossas de Jacomino Leopardi. Com feva, lu jova Lutxo, a dira que no a la bagassa de Pasqualina Mirotsinel.li? També si li havessi dit que la criatura que agualdava no era d’él ma de un altru i com que él – Lutxino Leopardino – era lu minyó més culló que taniva a pultara de mà, però a ma un gran conyom, i sol per això sa’l casava , él – també sabent que lu d’él era sol lu d’éssar un ”prestanome”, i an sensu letaral, que lu que dunava era sol lu gran conyom –, él sa la fóra casara lu mateix, a pata que ‘l pranguessin a traballà an dita com a jova dirigent.
Eran astats ans béls, qué a la fí, natural o no natural, de patit Mino – no ancara Leo com havian ascumançat a avisà-lu a las elementares – era una jòja de fíl, ma també fèus, qué ‘l sogra, sanyor Màuro, o sanyor diretor, com sa feva avisà, era sagur que fossi astat él – Lutxo – a anganyà i ampranyà la santa de la filla d’él Pasqualina, i no tot lu cuntrari. Ma Lutxo era, i és, un homa de gran antirigença i de bona traça, i de fé afets n’havia sempra cumprés an via teòrica i an via pràtica, qué, dasprés de tot, éssar fil de un mallarró de gran categòria i de una ministra de l’hipocrisia a calqui cosa li era salvit. I Lutxo havia amparat i cumprés com fé més munera del conta i com pusà-la de palt sol an cap d’él, qué no sa sap mai a la vira. Fins al dia que era rasixit a anganyà – ascusau – tancà lu pata a ma la famíria Pistidda i diventà, de fet, duenyu de la dita de tubus ”Pista que ta pistis”. Del dia lu sogra era diventat sol Màuro, i Lutxo lu futur diretor general in pèctore, que a l’època la mullé s’era pusara al cap de fé aspetxalment la mara de Mino patit bél d’ella. Legu, una volta que la criatura era antrara a las elementares i que no era més conta de jugà-lu ma de li astà acustat pé fé-lu diventà gran, sa n’era astracara i havia pratés lu ruòlo dirigencial a la dita de famíria, il ‘l para, qué era sempra més an Romania que an Itàlia, havia daixat fé. Legu hi era astat allò de l’ictus de sanyor Màuro i las cosas eran cambiaras ancara, an pijor, i també an millor. Pecò Pàsqua Mirotsinel.li és capaça de trera munera – leteralment – de las rajoras, ma no és bona a cuntà-la, i Lutxo, an vint-i-set ans de vira assieme ha pusat de palt un capital; vulguent sa puguessi arratirà de cara cosa i víura lus pròssims cinquant’ans de vira que ancara hi tocan sentsa fé un ràiu del maití a la nit. Però él no és així, Lutxo és un homa veru, que vol una vira vera, a ma una dona que sigui a l’altària i que astigui a ma él no pé la munera, no pé la marícia, ma pel que Lutxo té arrinta de l’ànima: ”Un Món de amor”, com dieva la cançó. I aqueix món sa li és ubelt lu dia que ha vist an casa d’él – d’él pé modu de dira, qué vil.la Mirotsinel.li no sigarà mai d’él ma del fil, de aquel idiota de Mino patit que avui diventarà dutor an meditxina i qui por pels pacients que hi capitaran a sota –, que ha vist a Ela, una minyuneta de arrés tot pél i os però a ma dos uls que ancantavan: grans, antirigents, brilants, velts canjant a cel an dia de núvuras. Lus trubava a la vil.la duas tres voltas a la samana, a ella i a Carlo, i, sempra que capitava, sa ufriva de pultà-lus an casa qué no era conta de tunà a peu, o an tram, o an britxiqueta an aquellas horas de la nit. I sempra feva an modu de deixà primé a Carlo i legu a Ela. I ella li astrinyiva la mà, i él hi dunava un bas a cara barra. I Ela havia ascumançat a sa fé dona, a sa fé més bella del que aquellus uls daixessin dasijà. I una volta taniva manasté de una hostess pé una manifestació de tubus, rajoras i rubinetus de quaritat. I ella s’era mustrara palsona de gran capacitat i cunfiançà qué l’stand de la ”Nova Pista que ta pistis” era astat visitats de més de tots lus altrus. I així, an cara tant, Ela anava a ma él an cuntinent i a l’éstero, pé cumprà i vendra aixetas i tubus. I cara volta antravan més an cunfiança i cara volta él cumpraneva que aquella minyona no puriva éssar la banal aventura de una nit, allò que ta’n ixis a ma un ragaru i a mus véra mai més. I una volta – cos’eran, an Bulgaria? – él s’era així ampurrassat, astant ja de tres dias sempra a ma Ela al custat, maití, talda i nit també, pecò lus de l’organització lus havian pusats a la mateixa apusentu, també si gran i a ma dos llits separats, qué no s’era més pugut aguantà i l’última nit era dabaixat a la reception i, sentsa ninguna discreció, havia damanat una escort. I Ela, que s’era abijara de tot, s’era aixacara, l’havia siguit i, quant lu portiere astava fent lu númuru, sa li era prasantara de arrarera i, tucant-hi un codu, li havia dit: no ta salveix una escort, si tens ja a mi.
Ara són quatr’ans, quasi cinc que l’amor gran, bél i segret de Lutxo i Ela va anvant. Ella s’és laureara, és passara de ruólo com a prufassuressa de filosofia i s’és feta indipendenta. Ara, a ma la làurea de Jàcomo Leopardi, Mino an famíria, Leo pels cumpanyons, fidançat uficial ja dels vint ans – és a dira vuit ans ara – tot s’acaba: a ma la làurea an meditxina d’él Martxel.la ”Ela” Gastoni tanca ‘l dèuta a ma’ls Mirotsinel.li i atseta lu trasferiment a Ravenna allunt tota una vira. Leo anigarà an Amèrica i sa ulvirarà d’ella i de cara cosa. Él, Lutxo, que facis lu que vol. Que continui a éssar ascrau dels Mirotsinel.li, i però a ma ella ha tancat pé sempra, opuru que tanqui a ma la mullé i tota la famíria d’ella i que ascumenci a víura com a l’homa anamurat que és. I Lutxo ha ja dicirit. Sentsa ‘l dira a ningú, dos ans ara s’és laureat an economia – de fet és sempra astat astudent fuóri corso i no havia daixat que li ascalguessin lus esames – i, sentsa ‘l dira a Ela ha ja dunat caparras pé una bella casa a Ravenna i ha ja palat a ma l’astúdiu de un gran comertxalista pè véra qui pussibiritats hi sigarivan de antrà an sotxetat. I hi ha bonas, ansis, boníssimas pussibiritats, qué tot és quistió de munera.
Han anunciat que ara és lu turno de Mino de sa sera andavant de la cumissió, i Lutxo té sol de dicirí si dira a Ela ”anem” ara mateix o dasprés de la discussió de la tesi. I arriba l’onda de dasgraciats an festa a tirà tot a l’ària. Gent que cau a cul an terra, com aquella defitxenta de Laureta, gent que tiquírria com aquella maca de Pàsqua, gent que sa dasmàia. Gent com aquel culló del fíl que pelt la crau USB a ma las diapositivas de la tesi. Gent que tanca ‘ls uls pé sa pelda cara cosa com fa Ela. I Lutxo, homa fet a marícia an palsona, mira legu a Carlo, l’autor de la tesi del fíl que Lutxo mateix ha pagat a bon preu (qué una màquina vella és pròpiu un preu baix) i sa fa dunà la còpia de la crau USB, i la passa al fíl que mancu hi diu gràtsie. I al mateix mentras astrinyi la mà de Ela i dient-li ”anem”.