La rundalla de Mariutxeta

U fa l’ampreu que hi capita i magari na cambía dos, tres, deu an una vira, i un altru fa sempra lu mateix ampreu de patit a gran i fins a anà an pinsió. Lu conta és si ta toca l’ampreu que vurivas opuru no, qué fé pé trenta o corant’ans un ampreu que no t’agrara és una cosa, i fé un ampreu que invetxe t’agrara és tot un altru conta.
Mariutxeta Ràius feva la comessa de quant taniva setz’ans, i cuntant que ara na té cinquanta-tres, són trenta-set que fa sempra lu mateix ampreu. Sempra a la mateixa butiga, sempra als mateixus lucals. Cosa que però és vera i no és vera al mateix téns, pecò és ver que de quasi corant’ans cara dia ella va a traballà al carré Bisba Manca, ma an als ans és cambiat lu númuru, qué primé era catolza i ara és vint-i-vuit i vint-i-vuit A, B, C i D, u pé cara vetrina que primé eran altras butigas que a ma’l téns han tancat i són astaras assulbiras de la carena MIGdeCaCo (Mercats Itarians Generals de Cara Cosa) i que, an quasi corant’ans, ha cambiat de nom i de duenyus cara cinc o sis ans: MEQ, MAC, MALÇ i ara MiCaC, que mancu ella sap més cosa vulgui dira.
Lu que sí que sap és que quant ha ascumançat, quant taniva setz’ans, cara dia amparava una cosa, mentras que ara cara dia té de fé finta de no sabé més un ràiu.
A l’ascumençu vaneva de tot, ma poc de cara cosa, ara també ven de tot, ma massa de cara cosa. Primé vaneva sol cosas que de daveru salvivan a la gent, ara ven cosas que la gent no sap a cosa hi puguin salví.
Primé, oltras a ella, hi eran lu duenyu, la mullé del duenyu i una comessa de esperiença que però sa’n fóra anara lu dia dasprés de sa casà, qué ella traballava sol pé sa fé la dot. Ara mancu ella sap pé cosa traballi ancara. Mariutxa no té famíria, té casa pròpia, té màquina, té munera an banca sufacient pé campà cinc ans sentsa tangué de traballà mai mancu un dia. Pé co no sa’n va an pinsió? Qué no té l’idat. Ma cosa fa, si sa hi posa pot campà beníssim sentsa munera pé set o vuit ans, lu téns de trenda l’idat justa de la pinsió, i si pròpiu pròpiu no hi bastessi sa pugariva vendra la casa, tantu a ella no hi fariva arrés de sa’n anà a víura a un ospítsio de véls; deixa la pinsió a ellus i sa preocupeja sol de matà ‘l téns, tantu no té a ningú.
An teoria tangariva una jalmana i un nabot, ma no’ls veu de un muntó de ans, que la jalmana viu an Nuova Zelanda i no té ninguna intensió de sa’n tunà. Celt, hi pugariva anà Maiutxeta a trubà-la, ma la veritat és que quasi no sa tratan. La jalmana és nara quant Mariutxeta taniva dotz’ans, i da que és antrara a comessa no l’ha praticament més vista, qué la mara era molta l’àn dasprés i ‘l para n’havia fet una maraltia. Ella era massa patita pé atuajà la criatura, i a la patita l’havian pusara a un orfanotrofio. A vint ans, quant n’era ixira, havia antupat a u, s’eran anamurats i s’eran casats an Austràlia, i de anallí an Nuova Zelanda.
També Mariutxeta sa fóra tangura de casà, a vint-i-dos ans, quant hi era astara la primera gran ristruturació i la butigutxa era diventaran una super butiga de la carena MIGdeCaCo i de Milano era arribat un jova comertxalista sempra elegante, educat, profumat i generós. Amprumitiva tot a tots, ansis, a totas, i havia amprumés un bel matrimioni sigui a Mariutxeta que a altras sis comessas “capo-negótsio” de tota la rejó. A altras cinc de altrus cinc païsots havia amprumés lu matrimoni an càmbiu de “la prova d’amore”, i al final n’havia casat una sora, la que s’era feta ampranyà pé primera.
També Mariutxeta era pranyara, ma ella no’l vuriva casà un homa així, i mancu lu fíl d’él havia vulgut. S’havia pres un dia de permesso, era anara an casa de una brava dona, i lu sendedamà era tóna al trabal, tóna com a primé, ma més arrés com a primé.
Era astat a l’hora que havia cumprés que fé la comessa no hi agrarava; ma qui altru ampreu fóra pugut fé, i així havia continuat a éssar sempra ella, la comessa model.lo, la que sabiva sempra on fossi cara cosa, la que arribava primera i sa’n anava pé última, la que no sa llamantava mai dels turnos, la que traballava també a Pasqua i a Naral, la que antant que las altras cambiavan de ampreu o cambiavan de nagoci ella era sempra anallí, sempra a la butiga de carré Bisba Manca mancari cambiessi de númuru i crixissi de vetrinas.
Tot bé, mai una llamenta, fins a l’altru dia, fins a quant l’última gestió no ha dicirit de cambià la política de l’azienda: pultà las pèrditas generals de deu a cinc pel cent.
Com sa cumprén, hi ha sempra roba que no sa ven i que guastant-sa sa té de gità, i roba que, vulguis que no, la gent sa futi.
Sa tratava per això de cumprenda si lu deu pel cent fossi de més pé culpa de roba no vanura o pé culpa de roba futira. Al primè cas bastava cumprà de mancu, lu tantu dasijat del client, al sagon pagà un vigilante i bicà lus dirinqüents. Mariutxeta, que era astara avisara del nou diretor havia dit que la primera cosa no taniva sensu, essent que a m’això de la concorrença de nagoci a nagoci no sàs mai cosa la gent dasigi i que, tantu, fóra abastat de abaixà lus preus de la roba an ascadença, pé dira del trenta pel cent una samana primé i del cinquanta dos dias primé, i del vigilante no sa’n fevan un ràiu pecò tantu tanivan las telecàmeras a txircúito quiuso, sol que no hi havia ningú a mirà-las.
I lu diretor, un homa de una corantena de ans que na vaniva de Bèrgamo, s’era dit que aqueixa dona així tota de un petsu na sabiva un tros més d’él, i que si sa fossi adubara un poqueredutxu, invetxe de cumparí dona de sixant’ans, fóra pugut cumpareixar dona de trenta: hi fóra bastat una bella permanente, un poc de truco, calqui massaja, i un bel vistit; alta, magra, fatxa antirigenta, trista, però antirigenta.
I Nicola Verdimarte de Bèrgamo s’era pusat a astudià las registracions, de un dia, de una samana, de un mes. I havia cunvucat Mariutxeta.
«He cumprés tot», li dieva él, i ella ja sa vaieva al junals: arrastara vella comessa.
«I no sé lu que fé, Mariutxeta, no ta dasprau que ta dongui de tu?»
I ella feva de no a ma’l cap, vaient-sa al prutxés i legu cundanara.
«He vist lus vídeos, i t’he vist pusà la cal a la bossa de una vella proba, quatra bananas a una rom a ma la criatura, mija peça de frumaju a un pinsiunat. T’he vist, Mariutxeta, i …»
«Faci lu que hi pareixi més just, sanyor Nicola, iò no digaré de no», ha fet Mariutxeta randira.
«No ma digaràs de no?»
«No, atsataré lu que vusté digui».
«Mariutxeta: casé-mus».