La rundalla de Mimmina i Asteva

A las voltas u diu: això no és pussibra! I ‘l dia dasprès tè que capita. I així era capitat a Asteva: no és pussibra que iò antopi una dona bella, jova, gentil i antirigenta, massa cosas an una palsona sora! I tè que ‘l dia dasprés cuneix a Mimmina: bella, jova, gentil, antirigenta i anamurara de Asteva a primera vista. I així él com ella.
Era bastat dira praié Asteva, praié Mimmina i tucà las puntas dels dits de las duas mans retas pecò sabessin de éssar u de l’altra. L’amor de la vira, la cumbinació perfeta. Vint-i-set ans él, vint-i-cinc ella, eletritxista él, mestra de ‘scora ella. Casat de un àn a ma un’astrunsa pranyara grossa él, casara de quatra a ma un antipàtic i a ma dos fíls patits ella, u de tres ans i u de sis mesus.
La vira és un casí, quant sa hi posa; no puriva anà Miquelino a cuntrulà l’impianto de casa de Mimmina? Opuru, no puriva éssar Mimina traballant i lu marit an casa? Bastava això, i l’eletritxista i la mestra no sa fóran mai vistus an vira d’ellus, o folsis també sí, ma qui sap quant i sentsa que ascatessi la magía. Ma la vira fa ‘l que vol. Miquelino havia fet talt i havia avisat an butiga: Aste’, vés tu que iò no puc. I lu marit de Mimina havia avisat la mullé a ‘scora: ma sés fet massa talt, no és que pots ixí un’hora primé de ‘scora. I com que a Asteva no hi agrarava l’idea de fé figura que la butiga de eletritxista del para taniva un nom, i la classe de Mimina de aquell’hora era an vísita didàtica al mueseo de no sé quantos, a las onza i mija s’eran trubats de sols an casa d’ella, un fíl a l’asilo i l’altru ont és la sogra.
Bonjorno so de la dita “Un Wat a la Volta”, bon dia só la mullé de mu marit. I s’éran dunats la mà. Ont és lu dan? Vengui que hi faç véra. No arriba currenta ni al frigo i ni a l’ascaldaban, ma a la televisió i al fol a micro-onde sí. Vol un thè, un cafè, un biquierirno? Vul a tu. Iò també ta vul.
Ara no és lu cas de antrà an detals, ma la mestra i l’eletritxista eran com duas criaturas que pé la primera volta an vira d’ellus havessin racivit un jocàtolo. No. Així. Funciona. Mira com camina. I pala també. Ma si tir així a sa tronca? No que no sa tronca, tira, tira. I si aspin de més a l’aguantarà? I tu prova aspinyí, aió, prova que ja l’aguanta.
S’eran cunaixuts a las onza i mija i a misdia i un qualt sa santivan con lu príncip i la bella arrumiscara un mamentu dasprés del primé bas. Una cosa que ella havia agualdat cent ans i pé la qual él s’era praparat ja de patit patit.
I ara com sa fa? Iò só casara. Iò també só casat. Ma mun marit és un sant. També ma mullé és una santa. Verament ma mullé és una dona ansupultabra. I mun marit és un egoista finit. A abril ma naix lu primé fíl. Iò na tenc dos patits. I ara com fem? Ara com fem?
I antant que hi pansavan l’havian tunat a fé, pecò la química, quant troba la via, fa legu reació. I ellus eran dos elements divelsus i distants que una volta cumbinats assieme divantavan una cosa nova, única, bella, inscindibra.
Finalment lus telefoninos lus han tunats a la realtat. Per ella era la sogra que vuriva sabé qui dunava la “papa” a la criatura, val a dira: véns a dunà-li la tita o dascal la llet an pols? I pé él era Miquelino: no véns a tancà la butiga?
I ara com fem, iò mor sentsa de tu.
Damà fugim.
No puc, tenc fíls patits.
Damà fugim, pranim lu primé aèreo pé ont sa sia i mun anem. Tu i iò, de sols.
No puc.
Sí que pots, da que arribem lus telefonem i diem la veritat…
… a l’amor no sa cumana.
Va bé, havia dit ella, primé, però, millor si Asteva havessi adubat ‘l dan, de modu que ningú puguessi trenda un suspeta. Qué tu ta’l tengarivas sol de pansà al marit de Mimina i a l’ascàndul que fariva: ma com, tot lu maití an casa i no han adubat lu deixò del frigorífero i de l’àlgua carenta? Ma iò lus dinunç, ma iò hi faç un ascàndul, ma iò lus faç tancà.
I Asteva, pansant a la valgonya del para a l’idea de un client no acuntantat, qué la dita “Un Wat a la Volta”, an corant’ans de ativitat, no havia mai tangut una lamentela de palt de ningú, s’era pusat a ubrí txentralinas, daspurigà fils i pruvà cuntatas.
I la vira ès així, és un casí pròpiu. Un mamentu primé sés Asteva, marit disgustat del matrimoni, i un mamentu dasprés sés Asteva l’amante més fultunat de la Terra; un mamentu primé sés Asteva, eletrixista fíl de eletritxista que no hi ha ningú bravu i de ascrúpul com a tu, i un mamentu dasprés sés Asteva aquel culló que ha tucat un fíl elètric dascalç.
Al maraixal dels carabinels Mimina ha dit que ella no s’és abijara pròpiu de arrés, qué s’astava tirant la llet pel fíl patit, qué no havia fet a téns a anà ont és la sogra pé dunà-li la tita.