La rundalla de Miquel Lànjalmeu

Hi ha cosas que no cumprenc, mancu quant ma las diun deu voltas i an deu maneras divelsas. Pé dira: pé co ma tenc de crera que só iò a girà i no lu sol? Pé co no tenc de pansà que si iò ma moc de nit la lluna ma posa a fatu? Pé co l’ànjal custore meu és sempra rumit i no ma’n treu dels casins?
Ja’l sé que pé las primeras duas cosas hi sigariva una aspiegació astronòmica, ma pé la de tres, qui aspiegació hi ha?
Pé co tots tenan un ànjal que ‘ls prutigi i iò tenc un cretí altruista que no s’abija mai del que ma capita cara dia de l’àn a cara hora del dia?
Ja’l sép que hi és qui no hi creu, i mancu iò hi crauriva si no l’havessi vist – i tantas voltas, cara dia sa pot dira.
Las primeras voltas no ma’n randiva conta de qui fossi i cosa fossi. I és natural, iò era patit, cosa na sabiva que aquella fatxeta sempra acustat de la mamma, de la iàia, del babbu, i de tota la gent del la famíria mia no fossi un mun jalmà gran o almancu u de casa? Era u que vaieva sempra i bo’. Legu, crixint, da que ma n’han tret del braçol i m’han pusat a caminà an quatra, vaient que taniva las aras, ma pansava que fossi u dels animals de’n casa, com la gata de ma iàia, lu cutxu de mun cusí. Ellus lus tanivan de quatra peus i a ma la cua, iò a dos peus, biondu arritxat i a ma las aras.
Sol antrant a l’asilo ma só abijat que ‘l vaieva iò sol a l’ànjal meu, i sol a las elementares he cumprés que era iò l’únic a hi crera: val a dira al véra, a tucà-lu i al palà-lu.
“Ma pé co iò ta veig i lus altrus no?” hi damanava.
“Pecò tu ma creus”.
“Pé co, tu qui sigarivas?”
“L’ànjal tou palsunal, anviat del Cel a t’ajurà i a ta prutigí”.
“I pé co lus altrus també no na tenan u?”
“Això no l’he cumprés ancara, ma tanguessi de anfulmà”.
I és astat a l’hora que l’ànjal meu s’és fet altruista més del que ja era. Ma iò un poc ja l’havia cumprés que més que de mi sa preocupava dels altrus. La primera volta era astat a tres ans, quant m’havia truncat lu bultxu del braç asquerra i só astat anguixat quasi dos mesus. Astàvam jugant iò i mun cusí patit i, a un cel punt, na sem astrambucats de un gradí que hi ha pé passà de casa al cultil: él no s’ha fet arrés, iò baldat pé mesus. I l’he vist, l’he vist pròpiu l’ànjal meu que vurava i agafava mun cusì a sota del braçus i ‘l pusava ret an peus primé que sa tallessi ‘l cap. Él arrés, “un miràcul” dieva ma iàia que era ma musaltrus, i iò tot truncat.
Legu tot un contínuo de situacions patitas, de cosas de res, “eh, tu sés massa bistònquinu”, ma dievan, i invetxe, era que l’ànjal meu pansava a salvà primé qui era acustat meu i legu a mi; quant era massa talt, però. Ma la cunfelma del que astic dient, l’he tangura definitivament an sagona elementare. Astàvam tunant de ‘scora iò i altrus dos cumpanyons i, atravalsant a ma’l velt, no havem nutat una màquina que vaniva abrivara. A mi m’ha pres an pre, sis mesus de haspital a ma las ancas darrutas que legu m’és tucat de pusà tutores i caminà a ma’l bastó, i lus que eran a ma mi “il.lesos”.
“Un miracra, ta dic, un miracra”, dieva la gent que havia vist tot. “Lus dos que no s’han fet arrés és astat com si una mà anvisibra lus pranguessi an vol i lus facessi saltà an salvu”. I ja hi crec, qué l’havia vist iò també! Tanguent duas mans i no tres, havia pansat als dos cumpanyons meus i no a mi: ellus salvus i iò tot truncat.
A l’haspital, quant era an coma – quinza dias m’han dit dasprés – ma só asfugat prò piu bé: “Ma tu de qui sés l’ànjal, meu o de ‘ls cumpanyons meus?”
“Tou”, ma feva él, “tou, ma celca de cumprenda, lus altrus no na tenan de ànjals a prutigí-lus, qué no hi creun, i tu invetxe tens a mi”.
“Que cara volta ma fas matà, però!”
“No diguis així”.
“I si mancu iò ta craguessi més, cosa farivas, passarivas a un altru i ma salvarivas a mi?”
“No, això no, passariva an aspetativa”.
“A co’?”
“Aspetativa: agualdariva que naixessi al Món un’altra criatura com a tu”.
Pugariva astà dias racuntant totas las voltas que l’ànjal meu ha salvat a qui iò taniva acustat i no a mi. La volta de l’ul, la volta del nas, la volta de la mà, la volta del braç, la volta del cap.
“Pé co no ma matas?” li he damanat una volta, “així almancu l’acabas de ma fé sufrí”.
“Cosa dius, iò só ananquí pé ta salvà, pé ta prutigí”.
Ràiu, arrassa de pruteció que ma dóna l’ànial meu!
No, de daveru, mirau-ma, vus pareix que m’hagi mai salvat, a mi: paralitzat de cap a peus a mancu de trent’ans i que puc móra sol un ul?
Él diu que no és així, que tenc de astà cuntent, que així só sempra curat i rasalvat; i qui ma mata a mi, homa de mancu trent’ans ja molt an vira.