La rundalla de Pàsqua mara de Mino
Rundallas del dia de la làurea
Dipanguessi del fotògrafo, él fografariva sola aquella dona a ma un sorriso que pareix fabricat an mabra. Sa veu pròpiu que no hi fa a fé la fatxa sèria, pecò élla és cuntenta, és pròpiu cuntenta que lu fotògrafo de l’agencia ”La làurea tua és la més bella”, astigui fotografant a tot fotografà lu dia de la làurea del fíl d’ella massa bel, Jàcomo Leopardi, Mino an casa i Leo foras de casa.
Ella és sanyora Pàsqua, batiara Pasqualina Mirotsinel.li i casara Leopardi. Proba minyona, sanyora Pàsqua, i poc ha sufelt, an vira d’ella. I sufelt de cosa? Pugariva dira u, mirant-sa-la. Pecò Pasqualina, Pàsqua pé tots lus que la cunèixan, és una dona de cinquanta-cinc ans pultats com sa usava una volta, rica a puals i duenya també del que no té. Tot hi toca a ella, i tot hi toca pecò ella és Pàsqua Mirotsinel.li de ”La butíc de l’àlgua”, rica ja primé de nàixar, també si un poc asfultunara.
I avui, aqueixa làuera del fíl sa la gosa pròpiu. Ih ma, lu nagoci de famíria així a qui va, ara que lu fíl sa fa dutor? Sa fossi almancu laureat an economia, an giurisprudença o cosas així, ma dutor, espetxalitzat an cancro a la pròstata, qui la polta anvant l’impresa de famíria? Ningú, ningú. Pàsqua té ja tot lu prujeta al cap. Mino bel d’ella avui sa laureeja i damà mateix palteix pé l’Amèrica a s’aspetxalitzà i, quant toni, ella, sanyora Pàsqua duenya de tot, havarà trasfulmat la vil.la de famíria an una clínica aspetxalitzara an cura i riabilitació de la pròstata i l’impresa de rajoras i rubinetus sigarà passara an mans de una gran multinaciunal an càmbiu de un muntó de munera. Mi’ que no!
A Mino, però, no li ha dit arrés, ancara, vol éssar lu gran ragaru d’ella. És massa cuntenta, sanyora Pàsqua, alta un metru i setanta a ma las sabatas de set txentímetros de tacó, un sic de matrona, una còlpura de dona de deu, ma també quinza, si no vint quirons an de més del conta – pé no dira mija obesa – una caballera arritxara de cabels valmels tinyits a sanc de uvella, un tallerino atil.lat que pareix un ascàndul velt fulla de prèssac, sabatutxas de tacó a agulla curó amaranto i cullanas, braçals, anels i altrus dimonis que mancu la madonna santíssima de Nostrusanyora de Basapeus té tot aquell’or. La tanguessin de vendrà a pes; gitats cal, ossus i vistits, tra or, cural i perras de cara varia sanyora Pàsqua no val més poc de cent-vint cent-coranta mil euros, sagons lu valor de l’or del dia que la vulguis vendra. És un’ascavanara a la prubaltat, sanyora Pàsqua, ma ella és feta així, i ella ha sufelt massa pé sa preocupà de lu que pugui pansà la gent. Quant taniva cinc ans, a la mara d’ella, una bella dona gentíl, antirigenta i elegante li havian diagnòsticat la sclerosi múltipla, i al giru de poc ans, de filla patita s’era trubara a éssar anfalmera patita, qué la mara no vuriva a ningú, lu para era sempra an butiga aquipint de una palt a l’altra i lu iàiu, que an teoria fòra tangut de éssar lu duenyu de tot, n’era ixit foras de cap pel daspraié de la molt pé intxident del fìl gran que, fins al dia primé, era qui realment pultava anvant tota la barraca. Així, tot an una, als cinc sis ans, Pasqualina, de Lina, Linutxa, Lineta, era diventara Pàsqua: anfalmera de la mara, duenya de tota la vil.la i amiga, cusina, jalmana i a la fi amante de Faustino, lu fíl del txiu molt de intxident. Faustino era més gran d’ella de calqui àn, ma era més anviciat, prasumit i tontu de un murendu fìl de un llaó i una pívara. De Pàsqua na feva lu que vuriva, i ella sa daixava fé. La mara d’ella, proba dona, cumpraneva tot, ma no puriva fé arrés, a ma la maraltia fèa que taniva, i quant havia trubat foça i modu de dira a la filla de sa dallibrà de Faustino, Pàsqua n’havia palat a ma Faustino pròpiu; lu qual, de homa dasgraciat sentsa valgonya i sentsa cor, com a rasposta sa l’havia amprara pròpiu davant de la mara, proba dona maralta i baldara; i la filla, maca de amor, s’era daixara fé cara cosa, qué ella era anamurara txega del cusí així alt, bél, elegante, rafinat, pretxís-pretxís, però ancara més alt i més bél, a Jacques Perrin, aquel del Deserto dei Tartari, que ella al txínema s’era rumira i no hi havia cumprés arrés, però l’ator pretxís-pretxís al cusí era massa bél a ma la divisa de uficial.
Legu era arrastara pranyara del cusí, i l’havia dit a la mara, la qual, ja an agunia, era rasixira a hi dira ”no ma facis això, no ma facis això”. I Pàsqua havia afullat, i Faustino, que an aquella criatura vaieva la pussibilitat de pagà lu deuta que taniva a ma la molt – pecò lu para i la mara eran molts al mateix intxident que él, invetxe, no s’havia fet arrés; él mancu un pèl i ellus fets a troçus –, sabent que la cusina havia afullat havia dicirit de daixà vil.la, nagoci, tot i sa’n era anat a currí món. Fins a tunà pé poca téns, ans a fatu, a ma una filla bolda, Laureta la peruviana. Pàsqua, de aquella hastòria, n’éra ixira divelsa, dona feta. Havia daixat la vil.la, qué tantu la mara no hi era més a la ubrigà-la a sa hi falmà, i havia pratés de trenda un postu a l’mpresa de famíria antant que fóra astudiat economia a l’universitat.
An poca ans Pàsqua era diventara lu perno de l’impresa de rajoras i rubinetus i havia fet an modu de angrandí i millurà cara setor. A l’universitat hi anava quant puriva i quant li cunvaneva, pé dira quant sabiva que hi era un bon prufassor trasferit pé un àn o dos aspetxalista de matèrias no teòricas tipo ”Elusió fiscal” , ”Déutas sentsa antaressus”, ”Pagaments a noranta cent-vuitanta dias sentsa penals”. Dunava u, màssim un esàme i mig a l’àn i als vint-i-quatra vint-i-cinc ans havia cunaixut a Lutxo, una crabatura que li havian sugerit pé dunà esames sentsa astudià. An pràtiga, Lutxo ta vaneva tots lus apuntos d’él i tots lus asquemas i invetxe de astudià un mes astudiavas un parel de dias i tanivas lu vint-i-set mínimu assagurat. Ella però vuriva lu ”servítzio completo”, és a dira Lutxo a custat que hi ripitiva la llició antant que ella traballava, qué no taniva un minutu de pelda. I él havia dit que sí, criatureta, i, com que él era sempra anmig dels peus antant que ella anava de una palt a l’altra, txumba ara, i txumba daspés – i a l’època Pàsqua taniva sempra l’atxa que té ara, ma també un cos que Monica Bellucci, al custat d’ella, fóra paraixura la cusina fèa – Lutxo, quissàp cosa s’havia pansat, s’era trubat a ma una tita d’ella a mans i… lu restu un’altra volta.
Mesus dasprés era nat Jàcomino bél i Lutxo havia daixat l’universitat pé antrà a traballà a l’impresa de famíria.
No és pantira de arrés, Pàsqua, també si tunant arrarera sa fóra daixat la criatura de Faustino també sentsa Faustino, i Jàcomo també sentsa Lutxo, ansis millor assai-assai sentsa Lutxo.
Ma avui tot això no té ampultança, avui lu fíl d’ella del cor i de l’ànima diventa dutor, i si hi ha vulgut tot lu que hi ha vulgut, si és custat tot lu que és custat, tot això no conta. De avui ara ella sigarà sanyora Pàsqua, la mara del dutor Leopardi. Mì’lu, ja l’ha avisat lu president de cumissió. Sa prapari lu candidat Jàcomo Leopardi. I Pàsqua riu, riu com una maca, riu de la felitxitat i legu prora, prora com una criatura, prora totas las llàgrimas de felitxitat que pot.