La rundalla de Rino i Pino

Rino i Pino no eran jalmans, però era de més que ‘l fossin de daveru, i, legalment, eran jalmans i tot, també si eran nats de divelsus para i mara i totus dos a la mateixa samana.
Era capitat que Gino Rustalla, casat a ma Mina Capallà, fossi vangut viút al mamentu mateix de la naixita del fil i Gròria Bunetu fossi divantara viúra branca lu dia mateix que era nat lu fil.
Tantu, Gino viút i Gròria formalment bagassa – qué a l’època la dona no casara no puriva éssar racunaixura mara de ningun fil, qué a posta sa dieva “pàtria potesta”, o si no sa fóra dit “màtria” – eran astats casats pé procura de las duas famírias d’él i d’ella, i calquiú pé conta de Gino Rustalla era anat a dinuncià lu mateix dia la nàixita de Rino i Pino Rustalla fils de Gino i de Gròria Bunetu. I qui era fil de u, i qui era fil de l’altra?
Lus probas de Gino i de Gròria, pé tot lu primé mes no havian fet altru que prurà; u la proba mullé d’él bella, una minyona de setz’ans diricara diricara com un ànjal, i Gròria al marit no marit d’ella financié que, essent del mateix país, si sa fóran casats primé del trasferiment definitivu, lu fóran catxat de l’alma, i invetxe, “l’alma” l’havia molt siguint de nit una banda de cuntrabandiels an un país del sud de l’Itàlia. Pé sa casà paris havian tangut sol de fè que sí a ma’l cap, què eran més que astuntunats de la duró, i Rino i Pino eran astats dunats a una mamatita i ningú sabiva més qui era u i qui era l’altru.
Dasprés del mes de duró i cunfusió, lus dos marit i mullé pé un’asballu del destí eran anats a víura a la mateixa casa paris a las duas criaturas. A la fi, tot era astat fet pel bé d’ellus quatra i, la veritat sa digui, s’eran també trubats bé. Gino Rustalla no era així bell’homa com lu financié molt, Gròria no era així jova i diricara com l’ànjaret vurat al cel, ma ellus dos eran vius i tanivan lu dovere de crixí las duas criaturas com si la d’ellus fossi una famíria normal.
I fóra també astara una famíria normal si la gent sa facessi lus afets de casa pròpia i no lus de casa d’altri. Lu conta és que la quistió de Rino i Pino la sabivan tots. I qui sigarà de de daveru Pino, i qui sigarà de daveru Rino? Lu para i la mara, pé culpa de aquel primé mes de llàgrimas no havian fet a téns a distinguí-lus, i la mamatita que sa’ls havia tanguts an casa, o qué no li havian dit bé com eran las cosas, o qué no l’havia vulgut sabé, mancu ella sabiva qui fossi Rino i qui fossi Pino. Això l’havian dicirit Gino i Gròria al cap de un àn, quant havian vist que avisant Rino sa girava de més u i avisant Pino sa girava de més l’altru, tantu no pé una raó, diem així de sanc, ma pé una raó sentsa raó. Pé tot lu restu, essent astats dinunciats de un mateix para legalment casat a ma una sola dona, las duas criaturas, també no essent gemel.lus, burocraticament eran nats lu mateix dia de una mateixa mara i un mateix para.
Com s’és dit, però, la gent sa txaca ont no tangariva, i una paraura avui, una batura damà, una frase puntxosa lu dia dasprés, velsu lus cinc sis ans Rino i Pino havian ja cumprés cara cosa i, de una primera fase ont “sem jalmans lu mateix, ansis”, eran passats a una fase: “no sem jalmans mancu pel catsu i lu del babu ma toca a mi i no a tu”.
La cosa era astara que velsu lus dotza tretza ans de Rino i Pino, quant Rino paraixeva pretxís al para i Pino prétxís al para de la mara, eran ixits a pasquí lus iàius naturals de palt de la mullé molta de palt. Aqueixus dos, pel daspraié de la filla, no havian vulgut sabé arrés pé ans del nét, ansis, essent gent rica a ma casas i afets an giru pé tota l’Itàlia, havian dicirit de vendra tot lu que tanivan al país del nét, sol que ara, al cap de tanta téns i essent més a prop a la txena de la tomba que al prantzu de la juvantut, havian dicirit de daixà tot al nét que no havian mai vulgut cunèixar. I no és que s’astigui palant de quatra sous, ananquí sa tratava de prupietats, de bonus de rispàrmiu, de riquesas que mancu Gino Rustalla sabiva, que él s’era casat pé amor i, la veritat sa digui, contra lu parèixar dels sogras, qué l’anjaret era massa patita.
Fossi astat pé Gino, fóra daixat pelda tot, qué un conta era essar sempra arrastats an cuntata, i un altru fé la sorpresa dasprés de quasi tretz’ans. Però, pròpiu anaquellus mesus, las cosas no anavan bé econòmicament, qué Gino, patit ampresari, havia andicipat cinc o sis trabals i no ni l’hi havian ancara pagat mancú. Per això, aquella riquesa fóra astara un ragaru del Cel, anaquel mamentu. Ma com fé a dicirí qui era Pino i qui era Rino: a l’assimiju?
Ampussibra, de un àn a l’altru u paraixeva pretxís al para i l’altru a la mara i legu al ravés. I legu u era pretxís pretxís a un cusí gran de la mara, i legu al jalmà patit del para. No sa n’hi traieva peus, i allò del DNA no l’havian anvantat ancara, i mancu lu deixò de la sang, que ja hi era, rasulviva arrés, pecò sigui u que sigui l’altru dels minyons eran perfetament cumpatibras a ma para i mara.
La cosa, però, s’astava pusant fèa, pecò u dels dos sa fóra fet ric, mentras l’altru no.
Gino havia fet la pruposta de fé a creus i crastus, qui vinciva sa praniva l’hereditat itariana i qui paldeva sa daixava totu lu patrimoni Rustalla, que però al mamentu era fet de déutas i bo’!
Gròria dieva de no, lus dos minyons eran crixits com dos jalmans i com dos jalmans sa tanivan de divirí cara cosa.
No hi havia arrés de fé, sa taniva de trubà una sorució que acuntantessi tots i, no sa sap a qui, era vangut al cap de damanà a la molta. Éia, de anvucà l’ànima del proba anjaret i de fé dicirí a ella qui fossi lu fil.
I així s’és fet. Han pusat tota la famíria an giru an giru de una mesa – lus dos minyons, lus dos iàius del cuntinent, Gino i Gròria – i lu médium anmig del dos minyons i tots a mans agantxaras.
«Ànima que sés al Cel, ànima que sés al Cel…»
Tots eran presus, i l’ànima del Cel s’és també prasantara anmig animig de la mesa sota folma de llumera groga i fent velsus coms si diguessi: «Mun fil és… mun fil és…».
I pròpiu al més bel és antrat lu bisba an palsona dient que allò era pecat multal, i que lus ascuminigava a tots i l’ànimutxa groga és dascumparira.
Gino, Pino, Rino i Gròria sa són mirats i sa són abraçats prurant. «Cosa astàvam fent, cosa astàvam fent, astàvam arruïnant la bella famíria nostra. Gràtsie bisba».
I així sa’n són anats Rino i Pino, com dos jalmans probas – qué l’impresa del para era fal.lira pròpiu al mes de allò del fantasma –, però cuntents de sa vulgué bé; i tot gràcias al bisba que havia sabut la nutícia de calqui bona palsona que li havia raculdat que si sa trubava lu fil natural de l’anjaret, l’hereditat tucava al minyó invetxe que a “l’episcopato”.