La rundalla de u que pugariva éssar també un altru

Sagons lu fotògrafo de l’agencia ”La làurea tua és la més bella”, de tots lus que són anallí a fatu del candidat Jàcomo Leopardi laureando an meditxina – i mi’ que n’hi ha almancu una trentena tra grans i patits, i homas i donas –, l’únic que paréix éssar capitat pé asballu i que fa de tot pé no antrà a l’inquadrarura és aquel jova aspirit i canu de ulleras grossas, baixotu i patxutedu ambratzatat, també si sagut, a la que tangariva de éssar la iàia de Leopardi.
I difati aquella és Maria Madarena – Mada pé qui la queneix – Pirombini, mullé de Jacomino Leopardi, mara de Lutxo Leopardi i iàia de Jàcomo Leopardi que avui sa laureeja. És una bella dona de casa de una setantena de ans, una que de l’aspeta pareix no tengui massa pratesas, ma és sol gràcias a ella si la famíria Leopardi asisti, qué lu marit és sempra astat un mandró mig delinqüent i lu fíl un dèbil, un jocàtolo an mans de cara gunella que sa li acosti. L’homa que té acustat és Maurino Pissel.li, u que a ella no hi tangariva de éssar pròpiu arrés, ansis, més poc de arrés, i invetxe sa l’ha crixit com un fíl, i Maurino, que de patit l’avisava sanyora Mada, i legu sanyora mamma Mada, i finalment mamma Mada, a ella hi vol bé com una fulla de èdera pot vulgué bé a la paret, com la paljaria a l’ascol, com lu cuc a la poma – no aqueixa no, que legu lu cuc sa fa mosca i sa’n vora.
Un dia de una corantena de ans ara, Jacomino Leopardi – Mino pé qui ‘l cuneix – n’era acurit an casa a m’aqueixa criatura patita, bruta, mucunosa, tximigosa que a él, al marit de Maria Madarena Pirombini in Leopardi, l’avisava papà Mino. I cosa papà Mino, cosa papà? I in efeti Jacomino Leopardi, tra una dasgràcia i l’altra que cumbinava çalcant de dunà futiruras a la gent invetxe de sa trubà un trabal sèriu, havia trubat lu téns de ampranyà una jova astudentessa de Aixenças de la comunicació fuòri sede i al primé àn fuòri corso. Naturalment l’havia anganyara fent-li créra quissap qui cosa, i aquella, que massa antirigenta no taniva de éssar, i mancu massa hunesta, cumpranent que ”il dotor” Mino Leopardi – dotor un ràiu que no ha mancu acabat las superiols – no la fóra casara mai, s’era dunara a la drugassa – opuru és lu cuntrari, sicom era drugara s’era amburicara a u dels contas de Mino i era arrastarà futira. Fatostà que l’astudentessa fuòri sede i fuòri corso no havia pugut o vulgut afullà i era nat Maurino, crixit fins als tres ans al txentro de recupero de don Orrofacesi i ont Mino anava a trubà-la almancu una volta al mes. Tratant-sa de una cosa massa de igrésia pé dira la veritat, Mino s’havia anvantat de éssar lu para putativu de la drugara, tantu lu iàiu putativu de Maurino, i que per això l’avisava Papà Mino, no pé altru. Vista l’habilitat de Jacomino Leopardi a ma las trufas, no hi havia vulgut arrés a fé un papé fals ont sa dimustrava que él era lu para adotivu de la drugara fuòri corso i tantu le parent més pròssim de Maurino quant ella sa’n era fugira a ma un sacristà i legu no s’és mai més sabut on sa siguin asparrumats. Tantu, don Orrofacesi an palsona l’havia fet avisà i li havia cunsanyat ”lu nipotino”, que anallì al txentro pé drugats, no essent-hi més la mara, no hi puriva més astà.
Un’altra dona, al postu de Mada, fóra anviat al cul marit i criatura, invetxe sa l’havia tangut an casa; tantu lu fíl, Lutxo, lu para de Lèo que sa laureeja ara, era ja antrat a l’universitat i ella havia sempra vulgut trenda un’altra criatura. Maurino era crixit an casa d’ella, a ma ella, sempra a ma la por que un dia o l’altru la drugara fuòri sede fuòri corso ixissi a pasquí, o calquiú per ella. Legu, a mal téns, s’era cumprés que Maurino era pròpiu un bon minyó ma no era just del tot, que era un mig ritardat, u que a ascora taniva sempra manasté de l’ajut de la mestra, i legu de la mestra aspetxal. Tot un giru burocràtic que ellus no purivan asvilupà fins an fondu qué a ma la paperaça anvantara de Jacomino, s’arribava sol fins a un celt punt.
I an primera mèdia Maurino ni li havian tret – allò del DNA pé dimostrà de éssar lu para i no lu iàiu putativu Mino lu fóra també pugut fé, ma Mada no vuriva que Lutxo tanguessi un altru jalmà véru, un mig adotat sí, ma un jalmà ufucialment bastaldu no –, pecò s’era cumprés que ellus no tanivan ningun lligam ni moral ni burocràtic a ma’l minyó, i legu pecò era ixit a pasquí lu sagristà viút de la fuori corso, molta un dia de over dose daixant al marit una lletra ont dieva que era hora que facessi las paus a ma’l passat i que tantu que él – l’ex sagristà – sa pranguessi lu fíl d’ella. I lu sagristà, essent formalment marit de la mara biològica de Maurino, havia tangut l’afidament de una criatura que no cunaixeva, a la qual no rasixiva a vulgué bé i que oltras a tot era a ma tota evidença un mig ritardat mental.
Així havia tunat Maurino a Mada i a Mino, lu quals, gràcias també a las amistats de Lutxo a travelus la famíria de la mullé, era rasixit a fé-lis utrenda un afidament formal.
Acabara l’ascora mèdia Maurino era antrat a un’ascora professional ma al sagon àn que ripitiva la primera l’havian ratirat i pusat de magaziné a una gran butiga de sabatas, i com arramuni Maurino no arramuni ningú; no hi diguis de palà a ma la clientela, ma digui-li de prenda las sabatas tals, del númuru tot, de la curó que vulguis i él ta las polta a l’àtimo.
I de la butiga Maurino corri an casa, ont és mamma Mada i papà Mino, també ara que té corant’ans i passa i és aspirit. Ma él és cuntent així, a él las donas l’assustan, a él no hi antaressa arrés al món, a palt de astà acustat dels dos véls que él considera lu para i la mara; i és que és ver, Mada i Mino li han fet de para i de mara de quant taniva tres ans i mig i Mino, també si és cosa que no sa té de dira, li és també para biològic.
Legu Mino ixi que astà sempra telefonant. Legu ancara arriba l’onda dels fìls de bagassa an festa i Maurino sa posa a tiquirria com una criatura que té fam, pecò Maurino fa així quant té por, i quant fa així mama Mada hi dóna lu txutxeto si són an casa, ma ara són a l’àula magna de la facultat de meditxina – qui valgonya – i Mada no sap com fé pé calmà-lu, i a l’hora celca de fé-lui aixacà i de na’l fé-lu ixí, ma él no sa mou, i a l’hora, no tanint altra manera, Maria Madarena Pirombini in Leopardi, Mada pé tots lus que la cunèixa, posa lu dit de l’ul de la mà asquerra an boca de Maurino i Maurino, homa de corant’ans i passa, sa posa a tuxutà-lu i legu a siguí aquella mà, i aquella dona que astà ixint de anallí pé la valgonya.