La rundalla de Unullara

Ma’n só randit conta que era patit patit: iò cumpraneva lu que vuiriva dira la gent.
Folsis l’he dit mal: iò sép sempra lu que vol dira la gent també si no’l diu.
Iò llig lu pansament.
Eco, així és crar, ara.
Ma nimancu, pecò iò no ascolt lu que la gent pensa com sa veu an calqui telefilm de aquellus baratus, iò llig pròpiu. Basta que miri la gent als uls.
No sép com sigui pussibra, però és així; quant mir la gent als uls, és com si lu que pensin diventi ascritura que iò sép lligí. I com i pé co iò la sép lligí, això no’l sép i no l’he cumprés.
Pé dira, si fossi com un mecanismo lligat a l’ata del pansament que, con sa sap, dipén de la paraura, iò lligiriva pecò pansant la gent ascriu sentsa vulgué-lu, i lus uls ma rasultarivan com asquermus de karaoke que iò sol puc lligí.
Una bella teoria ampussibra, però, pecò iò he ascumançat a ”ligí” lu pansament de la le gent també quant iò ancara no sabiva lligí i, més talt, he cumprés que puc lligí lu pansament també de qui pala an llenguas divelsas de la mia i que ancara iò no he astudiat. Per això allò del karaoke dels uls crec que sigui just i no just. No just si pansem a un’ascritura alfabètica, pecò aquellas o las sàs o no las sàs, just si pansem a una ascritura pitogràfica, o ideogràfica, o, més facilment, intuitiva: lu que sép lligí iò són lus uls.
No sép com sigui pussibra, és així i bo’. Quant era patit ma dievan que iò era un gènio que cumpraneva las cosas al volo, ”quasi primé que ma las diguessin”. I és que era pròpiu així: fes això, pren allò, dona-ma ‘l deixò, agafa ‘l paltò, eran cosas que iò lligiva primé que a babbo, mamma, nonno, nonna ixissin de la boca, i ellus n’eran cuntents. També la mestra n’era cuntenta, a l’ascumençu. Legu no, què iò hi lligiva totas las frastumia que mus ”pansava” i, sensa que ellas havessi ubelt mai boca iò hi dieva que no era just que diguessi totas aquellas cosas a musaltrus criaturas, qué ella ja taniva raó a éssar afutara, ma ella taniva corant’ans i musaltrus sis, taniva de cumprenda que si una criatura pot asballà, un gran invetxe no.
No n’hi feva passà una proba mestra.
«No sa la pot prenda a ma musaltrus si sun marit té un’altra».
«…»
«Musaltrus no na tanim culpa si sun fíl gran no vol astudià».
I tantas altras cosas sempra pretxisas, pecò la mestra, essent palsona de ascoras, pansava sempra an manera crara i ”lligibra”, assai de més de la gent qual sa sia. I iò no ma’n astava mai de fé-li nutà tot allò que no fóra tangut de pansà de musaltrus. Fins a que un dia és vangura a ‘scora a ma las ulleras de sol i finalment he cumprés que tot dipaneva de’ls uls. Si iò no vaieva lus uls de la gent, iò mancu hi sabiva lligí lus pansaments. Taniva sis ans i mig, folsis, comúnqüe era an primera elementare, hi he cumprés que ma cunvaneva callà. Lu dia que no havia pugut ”lligí” lus uls de la mestra, iò era risultat lu tontu de la classe; no havia cumprés arrés del que mus damanava de fé, però arrés-arrés an tota la maitinara, i quant ma s’era acustara i, pé un mamentu, s’havia tret las ulleras, iò havia ”lligit” que pansava: ”Tantu no és ver que sés antirigint, bastaldu de minyó tirriós. Altru que Tonino, Tontisjino sés tu”. Taniva sis ans o poca cosa de més i ma só pusat a prurà: no m’agarava que la mestra ma udiessi.
Só astat an casa a ma la carantura pé una samana, i lu pediatra no na traieva peus. Iò lu lligiva (no)dient a la mamma que él havia fet tot lu pussibra i que per a mi hi vuriva un aspetxalista, un neuropsiquiatra infantil, dieva. I la mamma que no, que Tonino d’ella no era macu, que si mai-mai macu era lu dutor. Lu maquini que sa’l facessi txertificà él al cap, no lu fíl bél d’ella.
Fins a que nonno s’era sagut acustat meu i m’havia fet lligí als uls d’él tot lu que taniva de sabé: hi ha cosas que no és bo que la gent cumprengui, lu nostru és un dó que va sabut amprà, no sempra cunvé ”lligí” tot lu que la gent pensa.
Del dia ma só sempra cumpultat que això que iò tenc no fossi un problema, fins a quant no ma só anamurat, però anamurat de daveru de Miserina Podda. A l’època iò taniva vint ans i ma mancava poc a ma laureà de avucat, també si no havia mai ubelt un llibra, als esames ma bastava de ma sera an fatxa del prufassor i de lligí-li las raspostas que vuriva antrenda, i quant l’esame era ascrit de mirà lus uls dels qui sabiva que astudiavan sempra.
Miserina taniva vint ans com a mi i era arribara de poc trasferira de un’altra rejó i de un’altra universitat. A mi ma bastava mirà-la an fatxa pé sabé cosa vuriva i iò era sempra un pas andavant de cara dasig d’ella. Iò no hi daspraieva. Això: no hi daspraieva, pecò a ella li agrarava un altru: Pepinel.lo Degortes de vint-i-dos ans, bél i de famíria rica.
Com sa dieva a l’època, ella anava de cul per él, i él sa la fóra sunara com sa sunava totas las que hi dievan que sí.
Miserina, però, no hi vuriva crera i, essent arribara de poc, mancu puriva éssar sagura del que hi dievan: «Mira que Pepinel.lo ta futi». I Pepinel.lo l’havia futira. A la nutícia que ella era pranyara de dos mesus l’havia anviara a fanculo. Però iò li havia lligit an fatxa, a ella, que no fóra mai afullat i també que l’idea de l’ascàndul fóra molt de daspraié a la mara, així, sagur que tantu iò ”no hi daspraieva, ansis, si no hi fossi astat Degortes un pansament ja’l fóra fet”, ma só prasantat a ma un anel i ella m’ha dit que sí.
És anat tot bé pels primels ans, qué iò, dasprés de làurea, era antrat a un bon astúdiu i an casa eran tots pé Mondino, lu fil de Miserina i meu (pé modu de dira). Legu ella havia vulgut riprenda a ma l’universitat, qué la criatura era graneta i, fent-sa gran, sa vaieva que no s’assimijava arrés-arrés a mi. I això, oltras al véra, lu lligiva als uls de ma sogra i, aspetxalment, de mun sogra, que sa’n rieva del gendra culnut avucatutxu de res, quant él era duenyu de això i de allò i, gràcias a las cunaixenças políticas havia fet munera grossa alçant casas ont no sa fóra tangut. Mancu él ha mai cumprés com havessi fet lu juja a sabé així cara conta d’él quant l’han tancat an prasó pé sis mesus, cundanat a tres ans a ma’l patejameno i arratiraras totas las litxenças. Qui és lu cutxet, ara? Qui? Que si no hi fossi la munera mia a campà-lu a él i a la mullé fariva la fam.
Da que s’és laureara Miserina fóra pugura antrà al mateix astúdiu meu, pé fé ‘l praticantato, ma sa vuriva aspetxalitzà com a divorcista, mentras l’astúdio ont só iò és de penal. I un dia, que no ma l’ha pugut amagà, a l’astùdio d’ella és arribara Assuntina Masuddas in Degortes que vuriva sabé com divorcià de Pepinel.lo, i Pepinel.lo arrarera antrant com una fúria dient que la mullé era una maca, un’esaltara, i legu havia racunaixut a Miserina i s’era calmat.
Iò no l’he dit mai a Miserina això que llig lus uls de tots i també d’ella, i a un primé mamentu trubava també just que vulguessi fé cuneixar Mondino nostru a Pepinel.lo, ma així, coma a idea teòrica, i casu mai de fé efetiva quant Mondino tanguessi almancu divuit ans, no sis com na té ara.
Però pens que calqui cosa ella hagi cumprés, pecò és tot lu dia que té las ulleras de sol també an casa, ella i també Mondino. I iò no sép cosa fé, si agualdà que tóni de la passajara, com diu ella, opuru de hi dira dels frenos de la màquina d’ella, que vanan adubats, si no vol fé un intxident.
No sép cosa fé, si no sa’n treu la ulleras.