La rundalla del cumpanyó de Leo

Lu fotògrafo és ascatenat. Lu para del laureando hi ha dit de esagerà, com més fotografias faci millor. I ara sés cuntxentrat a ma u que pareix la tristó feta palsona, també si an cara poc lu laureando sa gira pé hi fé l’ullet. És Carlo Dilullano, i Carlo i Leo Leopardi sa cunèixan de patits. Carlo té un àn de més, que és antrat a ‘scora al téns just, i Leo u àn de mancu que havia fet la primina. Per aixó són farals sentsa l’éssar de daveru. Assieme elementares, assieme mèdias, assieme litxeo, assieme universitat.
Fins a la cuinta elementare eran sempra al mateix banc, i també quasi tota la primera média. Legu Leo sa saieva a ma él o no sa saieva a ma él a sagons de la cunvaniença. Pé dira, fins a la talcera média, Carlo era sempra lu més alt i lu més gros dels dos – com és normal, éssent més gran de un àn –, legu, a catolza quinz’ans, Carlo s’era falmat a u i sixanta-vuit i no er més crixit de altària, mentras que Leo, a quinza setz’ans era arribata a quasi u i vuitanta. Però Carlo era un campiontxino a fúbal, un atacante que no hi havia paltira que no facessi un gol o que almancu salvissi un cumpanyó pé fé-lu, i era sempra alenat, sempra pront a atacà un bufató; aspetxalment quant sa tratava de difendra a Leo, lu cumpanyó del cor.
Pecó Leo, ascusant la frase, és sempra astat un culló; també de patit. Anviciat a murí, de patit prurava pé cara cosa i taniva por de cara cosa, i Carlo s’era autoproclamat lu dinfensor del minyó més patit i més dèbil de tota la classe: ”Qui toca Leo legu fa lus contas a ma mi!”
I això an primera elementare, i també an sagona i legu, anant anvant, de cosa aspontànea s’era trasfulmara an abitúdine in legu an cosa pratesa i, al litxeo, an un trabal pròpiu. La quistió és que mentras Leo és de famíria rica assai, Carlo és de famíria proba assai, ansis, assai de més de assai. Lu para, quant Carlo era ancara patit, n’era calgut del pont de un parau a mig frabicà i, sagons las leis de l’època, no hi era tucat quasi arrés de assaguració i, com que era arrastat invàlido al setanta-cinc pel cent, hi havian racunaixut una pinsiuneta de arrés i, l’únic que puriva fé, eran trabullutxus de arrés i an negra. La mara s’era tangura de anginyà rastant ascaras i salvirora a horas a las casas de qui la pranguessi, i tot an negra, quasi pel de més. La munera que antrava an casa salviva sol pé no murí de fam. Per això, acabaras las médias, Carlo fóra tangut de daixà l’ascora, també si era sempra astat lu primé de la classe i lu príncipal mutivu dels bons risultats de Leo – qué sentsa de Carlo fóra astat cara dia trumantat dels bul.los pecò, oltras a éssar mig culló i calqui volta culló i mig, Leo era presentuós, ragalletu i antipàtic i l’única cosa que ta feva vaní era del prenda a ascavanaras. Així, quant lu para i la mara de Leo l’havian sabut, havian pratés de palà a ma’l para i la mara de de Carlo i havian ascubelt la situació que – de bons probas valgunyosos – havian sempra çalcat de amagà. Ma ara, a las superiols, al litxeo, a ma tota aquella gent de sanyuriu, com fóran fet a amagà la prubaltat de Carlo. Vistit de astràtxus l’anviavan a ‘scora? I lus llibras, qui ‘ls fóra mai puguts pagà? Tantu, si lu conta era aquel, és a dira un conta de munera, la solució ellus ja la tanivan: lu para de Carlo custode de nit als matzems de rajoras i rubinetus del diposit de ”La butíc de l’àlgua Mirotsinel.li”, i la mara de Carlo governante tutto fare an casa Leopardi-Mirotsinel.li lus set dias de la samana las vint-i-quatr’horas del dia, si és que salviva. Però assagurats i treditxèsima i tot lu restu. A pata que Carlo continuessi las ascoras i siguissi pas pé pas a Leo; an pràtiga que hi facessi de goril.la i de mestra de sostenyo pé tots lus cinc ans del litxeo. Naturalment havian dit que sí, que l’alternativa era txacà a Carlo de manial de mestra de pareta an calqui cantier an negra.
Pé Leo aquella cosa no havia raprasantat ningun càmbiu, qué per él tot era natural, tot hi tucava, qué él era Mino Leopardi fil i nét de sanyols, mentras que pé Carlo era cambiat tot. Celtament, a m’aquella ascusa ara puriva anà al litxeo, ma no al clàssic com él fóra vulgut, al Scientífic, com havia pratés la famíria de Leo. Puriva cuntinuà a trenda amics i cumpanyons i cumpanyonas, ma no lus que agraressin a él, lus que agraravan a Leo, simpàtics o antipàtics que hi fossin. I legu taniva de astudià pé dos, per él i pé Leo, que era sempra més evident que no cumpraneva tot lu que lligiva. Carlo hi taniva de fé lus riassuntos, lus asquemas, i legu lus taniva de lligí a veu alta fins a que Leo no sa’ls amparava de mamòria. I an de més de això lu taniva de difendra de qui ‘l vulguessi ascurí, i hi taniva de buscà las jovas. Però, a ma’l téns, cumpranent que Leo era sempra pront a pagà a bera a qui fossi i a fé ragarus a Naral, Pàsqua i Mig-agost a qui hi fossi minimament simpàtic, aspetxalment si bella minyona, lu trabal véru de Carlo era diventat lu de difendrà Leo de él mateix, de çalcà de limità-lu, a palt de fé-li trenda bons vots a ‘scora ascrivint per él sempra un tema an de més i passant-li lus risultats de cara còmpito. Tot bé fins a la maturitat. Beníssim als ascrits i de mig asquifu als orales. Carlo 95 adamnut de cent i Leo sixanta-quatra adamunt de cent. Una cosa que sanyora Pàsqua, la mara de Leo, no havia pugut supultà i per això havia daspatxat la mara de Carlo i lu mateix fóra vulgut fé a ma’l para, ma sa hi eran pusats de mig lus sindacats. Carlo i Leo no s’eran palats pé mesus, qué la mara hi havia fet cumprenda que era culpa d’él si havia pres així poc a la maturitat. Carlo, a l’universitat no vuriva rinuntxà, així s’havia trubat un post de camaré a una pizzeria i havia passat l’amissió a scièntse infermierístique, mentras que a Leo, naturalment, l’havian butxat a l’amissió de meditxina. Lu para de Leo, sanyor Lutxo l’havia çalcat, li havia aspiegat la situació, li havia dit que taniva un postu pé la mara a una dita séria que nateja lus uficis, sa traballa de las sis del maití a la nou del maití i de la vuit de talda a las onza màssim, i tot lu restu del dia llibra. Bastava que él, Carlo, pasessi a meditxina, ajuressi Leo a passà l’amissió i legu a dunà tots lus esàmes. I de no pansà ni a traballà pé sa mantrenda ni altru, que totas las aspesas fóran anaras a càrric de la famíria Leopardi. I així havian fet.
Carlo sa fóra pugut laureà ja de dos ans, però no puriva. Lu para eran ja cinc ans que havia daixat lu trabal pé las massa durols, i l’únic astipèndiu sèriu que antrava an casa era lu de la mara. Però, ara, dasprés de la làurea de Leo, él també acaba, a la pròssima sessió, que no vol risquià cunfrontas com a la volta de la maturitat. La tesi d’él era adamunt de la pròstata, ma l’havia tangura de fé, acabà, currigí i passà a Leo. La que prasantarà él, invetxe, és un’altra, adamunt del cancro al fetja. Per això, ara que veu a Leo anjunullat a cul analt çalcant la crau USB a ma totas las diapositivas que él ha aprivinit, hi vangariva la gana de anvià-lu a fanculo. Invetxe veu la fatxa de sanyor Lutxo, i Carlo sa li acosta i li passa la crau USB a ma la còpia original de la tesi i totas las diapositivas. L’homa lu rangràcia, hi fa un sorriso i, an veu baixa hi diu que l’utilitària és la d’él.
L’utilitària sigariva la Fiesta del noranta-dos que ampran pé anà a caça i té lus sedils de arrarera cundanats pels cutxus. Carlo, si no fossi la palsona bona que és, la truncariva aquella crau USB.