La rundalla del jova poeta

Iò primé ascriviva sempra, cara dia, almancu mija junara, almancu un parel de horas, almancu una riga. M’agrarava pròpiu, no na puriva fé a mancu. Ascriviva sempra, i quant no ascriviva pansava al que taniva de ascriví.
És astat així dels vuit als catolz’ans, legu no he ascrivit més, mancu mija riga, mancu una vírgola. Bo’, acabat. Basta pennas, matitas, computers, bo’. Sol lu telefonino ampr ancara, ma no tenc mancu un nom an rubrica, sol númurus.
A l’ascumenmçu era bél. Lu mestra mus havia amparat a ascriví poesias. I era bél. Pé dira, feva una poesia adamunt de la gallina i ‘ls pullets.
La gallina bella bella
balla llestras a ma’ls pullets…
I així que ascriviva, iò la vaieva, com un txínema, a la gallina ballant a ma’ls pullets.
Una tolta al txicorate
ma ragara…
I així que l’ascriviva ma ixiva adamunt de la mesa la tolta al txicorate i, antant que buscava la rima, vaieva las fatxas de qui ma la puguessi haver ragarara.
Tot bél, tot just, tot fruit de la imaginació. I invetxe no. Pecosa com só diventat més llestr a trubà las rimas, invetxe de las véra, las cosa sa fevan veras.
Una gata a la finestra
és vangura a ma trubà
tota negra i tota llestra.
”Toreee, qui l’ha feta antrà la gata, Toreee!” ma tiquirriava la mamma, i Tore só iò, i la gata negra que astava cataxant a cops de ‘scomrbra era pretxisa-pretxisa a la que havia pansat iò a la poesia.
L’àn an fatu, dasprés de las poesias, lu mestra mus havia amparat a ascriví contas, patitas rundalletas, cusetas.
Una volta hi havia una gata a ma’ls astivals… Un dia Pol.litxino… I la bella s’era rumira pé cent ans de fira.
M’agrarava, era com si ‘ls vaiessi tots aquellus contas, ma més de això no suçaïva, pecò no rasixiva a éssar original, i difati lu mestra ma’l dieva: ”Tore, no hi ha arrés que ja no sa sabi arrinta dels contas tous, celca de éssar més original, deixa anà la fantasia”. I aixì he fet.
Lu príntxipe Txenerèntolo, Lu feutxu rumit al divano… I aqueixus no sol lus visualitzava, ma lus palsunajas ma sa trasfulmavan primé an figurinas i legu an astàtuinas tipo presèpio.
”Com fas, To’, ont lus compras aqueixus albums i aqueixas astàtuinas, diu-ma l’edícola que hi vaig iò també”, ma dievan lus cumpanyons. I a l’hora ma feva pagà, anvantava contas que sabiva que a ellus puguessin agrarà i, sagons lu cas, lis vaneva las figurinas o las astàtuinas.
A las médias, però, aquellas cosas no agraravan més, dievan que iò era rastat massa criatura, que ma taniva de daspaltà, que viviva al ”mòndodeisógni”.
I ès també per això que he pruvat a ascriví cosas de grans.
Prou
al meu cor
a la mia
casa…
I mancu acabat lu velsu que mamma sa posa a tiquirrià: ”Gio’, Giòva, corri que mus astà pruient an casa”. I babbo era currit i, efetivament caieva àlgua del sostra, qué lus de damunt tanivan una pèldita a las tubaruras.
Avui iò sé
que tu m’àvisaras
Rita…
”To’, Toreee, vina que hi és Rita que ta vol al telèfono”. Ma Rita qui? Iò na cunaixeva tres de minyonas de nom Rita, i no ma n’hi agrarava mancuna. I difati al telèfono no hi havia ningú.
Pé cumprenda i pé pruvà si fossi veritat o impressió, havia ascrivit un conta patit patit, de fantasia aventurosa, tipo dragos que voran, cavaliers, bruixas i donas bel.líssimas. I no sa trasfulmavan an palsonas o animals de veritat, ma an jornalinos ben disenyats, primé an branc i negra i legu a curols, quant lu conta taniva un poc de més originalitat.
Legu ma’ls vaneva als cumpanyons, ansis, ma feva dira com lus vurivan, qui tipo de palsunajas, qui tipo de contas. Iò dieva a tots que m’arribavan de una fumetoteca aspetxal de Milano.
Legu també això havia astracat, dievan que tots s’assimijavan massa. Aspetxalment Mario, ma’l dieva, que él ma cumpraneva assai, qué ‘l para taniva tota la col.leció original de Tex i de Linus.
An casa, un poc pres de la futa, m’era divaltit a imaginà un conta completament divelsu dels que feva. Havia pansat que Tex Willer n’era ixit de arrinta dels jornalinos i, pansant que ‘l para de Mario fossi un criminal, l’havia assacarrat de bufatons.
I difati lu sendedamà Mario no era vangut a ‘scora i la prufassuressa de matemàtica havia lligit l’àlticul del junal que dieva que un llarra vistit esatament com a Txe Willer era antrat an casa d’ellus i havia daixat mig molt an terra al para de Mario que ara an coma a l’haspital i lus dutols dubitavan que sa salvessi.
Una cointxidença. Ma folsis no, així, sabent que tanívam lu còmpito de ingrés, he ascrivit un conta ont la prufassuressa taniva un intxident de màquina: felma al semàforo, invetxe de paltí s’astava pusant lu rosseto i, havent paldut lu velt duas voltas, u de rarrera l’havia txumbara i, pel cop, la màquina d’ella n’era ixira al txentro de l’incrotxo hi era astara presa an pre de una i de un’altra màquina que vanivan una muntant i l’altra davallant. No era molta ma era tota anguixara. I sagons lus junals era pròpiu això que li era suçaït a la prufassuressa.
Pé sabé i pé no sabé, de a l’hora he ascrivit sol de cosas ja antesas, an modu que al màssim sa facessin figurinas o, tot al demés, astauinas, i si pròpiu taniva de éssar un conta original, o era la crònaca de una cosa ja suçaïra, ora una cosa sol bella pé tots lus palsunajas, i tots eran cuntents.
Però an talcera, al final del primé quadrimestre, lus prufassols han manaçat de no m’amití a l’esame si no ramariava an ingrés, an matemàtica, an itarià, an hastòria i an ginnàstica. I babbo i mamma m’han arrunçat mal, però pròpiu mal. I iò, pres del raioru, he ascrivit un conta sentsa ma cuntrulà, sentsa pansà a las pussibras cunsagüenças. Lu conta era de un para, una mara i un fíl que eran an guerra i un dia, lu fíl, astrac de tot allò que hi fevan, havia dicirit de la finí-la una volta pé totas, i havia ubelt la bòmbola del gas. Buuuuum!
Legu, no sép mancu iò pé co l’hagi fet, he pusat lus noms verus de mamma i de babbo: ”Marianina i Giovanni molts brusjats i lu fíl Tore no s’ha fet arrés, l’ascòpiu no l’ha mancu daspantinat. Buuuuuum!