La rundalla del ministeri

Lu públic ministeri s’astà fent la balba. Ancara és un bell’homa. Ansis, és més bél ara que de jova. La front sa li és feta més alta paldent quasi un txentímetro de cabels de l’atacarura, i lu pitseto negra puntirinat de branc que s’ha fet crixí li astà massa bé, lu fa pareixar ancara més antirigent del que no sigui. Pecò él és antirigent, lu primé an tot. An qual sa sia cosa él sa posi, és sempra astat lu primé. L’únic que no té és l’altària. Però a ma’l téns ha pusat còlpura i, la veritat sa digui, ningú pugarà mai dira que lu públic ministeri no sigui un bell’homa de una corantena de ans. És que él no és pròpiu lu tipo, o si no fóras vist las donas. Ma él no, él és sis ans casat a ma la farmatixista i, an deu ans de fidantsament i sis de matrimoni él no l’ha traïra mai. Quasi mai. Ma cosa pot fé un homa quant una dona sa hi tira adamunt mija nu-nua? Eco, tret de aquella volta al convenyo de Magistratura a pas de granc, él mai que sa digui mai, també si…
Lu públic ministeri sa posa lu dopo-barba, sa posa camisa, gulbata i jaqueta i va a sa sera a l’astúdio d’él un mamentu. Ara són las set i deu, al tribunal hi té de éssar a las nou, lu dibatiment és a las deu i un qualt i, primé de ixí de casa pé daixà la minyona a l’ascola de l’infància, vol rapassà lus punts fundamentels de l’arraunament que vol fé. Purem no cundanà un homitxtídio o un tentato homitxídio grave quant la vítima no és palsona simpàtica? Ansis, ancara de més, quant la vítima és ogetivament un criminal? No, assolutament no! Si atxetéssim aqueixa lògica, tangarívam de considerà ata de heroismo l’atentat contra ‘l polític aversari i ata de terrorismo lu mateix atentat contra ‘l polític amic nostru.
Lu que tanim de cunsiderà i valutà, sempra, és l’ata per allò que és: l’homitxídio és homitxídio sempra, i va tratat jurídicament per allò que és indipendentement de las qualitats morals de la vítima. Com és just i com és natural, la lei diu que cara cas va cunsiderat per él, i tantu que vanan cumpresas las muntivacions del gestu, i és lu que sem cunsiderant ara: l’homa que de l’opinió pública és cunsiderat un pistolero an bancarota, és realment un pistolero, és realment un homa mal? Iò pens de no, francament iò pens de no, ma això no hi polta ninguna atenuante, ansis, tot al cuntrari.
Astem als fets: un homa, la vítima, insídia ta mullé – tantu tangarivas un’atenuante –, a l’hora tu guerras contra él – agravante, pecò fóra bastara una difida – i, durant la col.lutació, vist que ‘l rival és un mig delinqüent, ansis, un avançu de garera i té una pistora an butxaca – atenuante –, palteix un cop. Dasgràcia. Qui ha dato ha dato, qui ha avuto ha avuto. Eh no! No és així que són anaras las cosas, no és aqueixa la justa ricostrució de las cosas. I iò puc cumprenda l’avucat de la difesa, és l’ampreu d’él justificà l’imputat, ma lu meu és la ricostrució de la veritat per allò que és, dolça o malganta que sigui.
La vítima no insidiava la mullé de l’imputat, la vítima taniva una relació amurosa a ma la mullé de l’imputat, i sa vurivan bé, així bé que ella és pranyara d’él i, per això, pensavan de anà a víura assieme. La vítima, lu dia dels fets, no era a la casa d’ella a ma la pistora, ma a ma l’anel de fidançament. I l’imputat, sabiva ja de téns que la mullé era pranyara de l’altru i que ‘l vuriva daixà. La col.lutació no és astara casual, ma intenciunal i, si purem acusà, i acusem la vítima de porto d’armi abusivu, no purem però no cumprenda que ningú, cunaixent la situació, és a dira la ràbia de l’imputat pé pelda tot an una volta trabal, mullé i fatxa, ningú sa fóra prasantat andavant d’él dasalmat.
La veritat és una sora: un homa ferit, arrabiat i villacu prufita de una situació trista, però del tot casual – ta mullé que s’anamora de un altru, fa un fíl a m’aquell’altru i diu que ta daixarà – pé matà lu pròpiu rival com si fóssim al sècul passat i ancara asistissi lu delito d’honore. Màssim de la pena.
A l’astúdio del públic ministeri és antrara currints una minyuneta valmella de cabels prena de lentígines. Papà, paà, hi diu, iò só pronta. Té quatra ans i calqui més la criatura i és la joia de casa. Arrarera d’ella hi és la tata que astà ancara çalcant de pantinà-la.
I la mullé, la farmatxista, no s’és aixacara ancara? Lu públic ministeri damana a la tata – una dona de cinquant’ans que ha astudiat de educatritxe fins a la làurea i que no fa la mestra pecò no ha ”mai pres la patenta”, així diu ella –, ont sigui la mullé. I aquella hi fa lu gestu del telèfono.
Lu públic ministeri s’aixeca ret, pren la filla al braç, hi dóna dos basus a vent – és a dira a ma una patita pernàquias – i legu ixi al curriró. Va a çalcà la mullé farmatxista i la troba an vestalla a la cuina, tota daspantinara, fumant com una danara i ragallant al telèfono – tu no ma’l fas això, iò no ta’l pilmit, iò mor sentsa de tu –, a ma qui astà palant? La mullé hi fa un txau-txau a ma la mà com si astiguessi jaragant una mosca.
És ancara una bella dona la mullé. És més bella ara de quant eran fidançats.
Lu públic ministeri avisa ‘l capo scorta que astà dabaixant. Entra a l’aixensor a mans agantxaras a la criatura i sa veu al miral; pensa que tambè si és baixotu és més bél ara de quant, desset ans ara, públic ministeri al tribunal dels minors, havia fet cundanà un juvanot de quinz’ans pé un conta de corrus sol pecosa era massa més alt d’él.