La rundalla del paramèdico

La veritat sa digui, a Tino (Agostino Condotieri), de fé volontariato a La Misericòrdiadivina no n’hi li ampolta pròpiù arrés, sol que li han dit que si sa hi posa, si fa almancu un parel de turnos a la samana, al cap de un téns – sis mesus, màssim un àn –, lu president de l’associació hi troba un postu a l’haspital, o al comune, o a la províntxa, o a la rejó – déuvulgui qué anallà pagan bé. Al sàs assai pren un usciere an rejó? I diu una txifra! De més del dobra del que has dit.
Tino té trent’ans, la passió d’él és lu ténis, quasi primé de las donas. An quinz’ans, de quant ha ascumançat a fé torneos de professionista i a sunà, s’ha fet dos tornèos al mes i duas donas a la samana. Per això fes-ta ‘l conta. I sempra és astat fidançat, també a ma tres a la volta, i una sabiva de l’altra, i una çalcava de rasistí i de supultà un mamentu de més de l’altra, fins a quant él no s’astraquessi. Ma él no s’astracava i viviva com si la juvantut no tanguessi de acabà mai.
Torneos provintxal, rejonals, naciunal, internaciunals. Qui bella vira que ha fet. Així que na té de copas i de marallas an casa. Celt, lus grans torneos que diun a la televisió no’ls ha guanyats mai, que no és mai arribat a éssar de més de númuru tres-cents coranta-set a livel mundial, ma diem a livel mundial! Que vé a éssar que lu numúru tres-cents al món és com a mínimu cinquanta voltas més folt del més folt a livel lucal. I difati, Tino Condotieri, a livel lucal no sa’n daixava ascapà ni u i ni una de torneos i de donas.
Això dels quinza als vint-i-vuit ans, legu hi és astat allò de l’intxident de màquina, de la cura que ha tangut de fé pé sa riprenda, i aquellus bastaldus l’han asqualificat a vira pé una pixarara. Positivo a l’esame antidòping, i asqualificat a vira. An sis mesus de inativitat s’és angraixat de deu quirons i la front sa hi és fat alta ‘l dobra, qué ha paldut lus cabels a ambostas. Mancu él pareix més.
Però, la veritat sa digui, Tino és sempra lu més bél an cara lloc sa trobi. Alt, grevu, elegante, simpàtic, un sanyor. Lu que no té és: 1. una jova, ma aqueix no ès un problema qué basta que él trobi aquella justa que ‘l sap cumprenda i veus si no posa legu lu cap a postu; 2. la munera, qué tot allò que ha guaranyat an torneos i campanyas publitxitàrias sa l’ha gastat fent la bella vira, ma, mancu això és un problema, qué si lu president de ”La divina” hi troba la situació justa, an poca téns él també tangarà l’astipéndio fissu; 3. la còlpura, i aqueix sí que és un problema, pecò Tino no hi fa més a ma’l conta de anà a prenda vellus bavosus, ambriacs astrampats a fatxa an terra, gent matxul.lar a sota de un càmion. Sa tratessi sol de guidà l’ambulança, ja pugariva anà també bé, ma té de muntà ascaras, dabaixà ascaras, acullí gent de an terra bruta de sanc. I són ja cinc mesus que sa troba anallí, i lu president hi ha fet cumprenda que pel mamentu, que anaqueix período, que un ràiu, que de trabal no n’hi ha, per això que Tino faci lu que vol, que s’astigui, que no s’astigui, ma un trabal, a mancu que no vengui un terremoto i mati sol a impiegats astatals, de trabals que ta puguin ixí gràcias a l’apòju polític no n’hi ha.
I Tino, la veritat sa digui, no fossi astat pé l’asqualífica a vira de tot allò que és ténis, fóra daixat cara cosa, ansis, no sa hi fóra mancu pusat. Però ara hi és, lu para i la mara hi diun rasisti, troba-ta una bona jova, una de l’ambient, i vauràs que a ma’l téns calqui cosa ja ixi, qué, prímaopòi, vutant a la palsona justa, la política paga.
No hi fa més Tino, la veritat sa digui, no fossi astat pecò ha cunvirat a Mistrel.la Pericotsu a manjà una pizza aqueix dissata i ella hi ha dit ”vaiem com ta cumpoltas aqueix samana”, él fóra ja trubat un’ascusa i no hi fóra passat més an aqueix dasasperu de gent maca, maralta i prena de sanc.
I, la veritat sa digui, dasprés del de avui, Tino no ‘l sap si hi fa a rasistí fins a dissata. Tres ambulanças assieme han avisat, i pé poc no sa barallava tra dutols, anfalmels i puritsotus. I aquellus tres, an terra, prens de sanc, mig murint. Fossi astat per él, fóra anat legu a ajurà la dona, una bella dona pròpiu, també si presa de una crisi histèrica. ”És culpa mia, és culpa mia, iò sora tenc de murí, iò sora”. Ma era la mateixa idea que havian tangut també lus de las altras duas ambulanças arribaras de dos divelsus haspitals i a ma dos divelsus dutols. ”Fés-l’hi una punxara de calmante i vina a m’ajurà que aqueixus dos són graves. Corri, déixa-la astà!”
Ma l’altru dutor no era de acòldiu, la vuriva calmà a ma las bonas, fins a qué l’altru no s’és aixacat i l’hi ha feta él una puntxara de rumitori. ”Carragau-la vusaltrus”, ha dit a Tino al que era ma él qué, no dipanent de un haspital i essent volontaris, a ma ellus no hi havia un dutor i ella no paraixeva farira ma sol assustara. Sol que legu s’és pansat i ha dit: ”Carragau aqueix, que és molt, l’ascur”.
I Tino i l’altru han pres la letiga i han carragat un jova de l’idat de Tino, u ma’l qual calqui volta li era capitat de bera assieme an calqui festa, un tros de homa de u i noranta tatuat com un mahori. Tino, la veritat sa digui sa n’és massa daspragut i ha dit a l’altru de guidà él, tantu no hi havia manasté de currí. Com sa dieva? Pierino, Pietrino, él lu cunaixeva com Fafa, ascrit Phapha. No ha mai sabut si era un txistu o un conyom. Cumuvit de la situació, Tino ha pres la mà del molt i l’ha astrinyira, i així com ha astrinyit, també lu molt ha astrinyit, pecò no era molt, bastaldu de un dutor i maraïta la pressa. I Tino ha tiquirriat al cumpanyó autista de pusà la sirena al màssim i de currí com un danat, que folsis lu salvem qué no és molt. I Tino s’és pusat a prurà de l’alagria i s’és vist com a un txínema dient com era anat tot a Mistrel.la. I legu diu-ma tu si nom hi fóra ascapat calqui cosa i també de més.