La rundalla Deltallat

No és mai com al txínema. La realtat és sempra divelsa. Pé dira, al txínema sa veu que u cumpren legu qui siguin lus molts i qui siguin lus vius, a la realtat no és mai així, pé cumprenda qui sigui viu i qui sigui molt lu tens de tallà an dos, si treu sanc és (era) viu i si no ixi arrés era (és) molt. Al final lu rasultat és sempra lu mateix, ma iò no ma hi sép habituà.
An fondu pens que m’agarariva de éssar molt iò també, de modu de no trenda més lu pansament; molt anmig de molts invetxe de viu anmig de gent que no pots sabé mai si sigui viva opuru molta.
Però no és sempra astat així. De patit lus molts m’agraravan, ansis, m’agraravan demés dels vius.
Quant anava a ‘scora tots pansavan que iò fossi de sol al banc, que ma pusessi an fondu a posta pé fé asquelçus, dievan que rieva de sol, que era macu. Invetxe iò rieva i ascalçava a ma las criaturas moltas al noranta-set, quant a la mateixa ascora n’era calgut lu sostra i eran molts an set; difati, l’ascora, quant havian rafet tot i l’havian tunara a ubrí, l’havian antiturara a ellus: ”Ànjals anucents del 97”. Tots set sa saievan acustat meu a turno i, lus que no trubavan postu, giravan pé l’àula fent asquelçus als cumpanyons. Un cop a l’urella de u, una penna an terra tirara a un altru, un’astiratxara de cabels, un ful asgarrat, tot cusetas de criaturas. I tots a dira que era iò: Totino m’ha fet això, Totino m’ha fet allò, Totino ananquí, Totino anallí. I la mestra:
«Totino, ara basta!»
«No he fet arrés iò, la me’, és astat Pietro», o Giovanni, o Frantxesco, o Margherita, o qui fossi dels set minyons molts que però vaieva iò sol. No ma creiva ningú, i iò no cumpraneva pé co. Fins al dia que ma só ancatsat i a ma l’astisora he ubelt lu braç de.
Éram an sagona elementare, folsis era frabé, comúnqüe téns de caraixari; la mestra vuriva que facessin un trabal dedicat a las màscaras itarianas i havia dicirit que facessím caraú un Arlequino de collage, és a dira que talléssim bucinets de papé cururat i que legu l’ancutxéssim a ma’l vinavil a la fotocòpia de un Arlequino que ella mateixa havia aprivinit. Pietro era sempa balziga balziga i a mi ma feva rira que ma bufessi als bicinets meus de papé i que ma facessi pelda téns, però als altrus no. Aspetxalment a Nicureta, qué ella era minyona massa pretxisa i l’Arlequino d’ella taniva de éssar lu més bel de tots. I Pietro hi amagava la col.la, hi aspustava las astisoras, hi txumpullava lus bucinets de papé, i ella: «Me’, mi’ a Totino. Me’, Totino m’astà dunant aguèiu…» i cosas així. La mestra però, no hi dunava massa ampultança, i a l’hora, aquella ”Nomitoquete Quemirompete” s’ha tret lu txel.lulare i ha avisat an casa i legu, ha pultat lu telefonino a la mestra i li ha dit: «Hi és mamma que ta vol palà».
La mestra s’és feta an cent i una curó – ella sí que paraixeva un Arlequino – i legu, invetxe de arrunçà a Nuicureta o a Pietro, ha arrunçat a mi. I Pietro m’ha també bafat. A l’hora, pres de la futa, só currit de l’últim banc al primé i l’hi he ampitsat las astisoras mias al braç, i él rieva, i de la cal tallara d’él no ixiva arrés, a l’hora he pruvata a ma’l braç de Nicureta, i del braç d’ella a volla que n’hi ha ixit de sanc. És astat de a l’hora que he ascumançat a cumprenda.
Naturalment no m’ha cragut ningú i lu dutor ma ubrigava a prenda pastillas tres voltas al dia, o folsis era la mamma que ma las dunava tres voltas invetxe du una sora, no ma racolt, era massa patit. Lu risultat era que m’havian cambiat de ascora i de molts an aula no na vaieva més, pecò anaquell’àula no hi havia mai molt ningú. Pecò, aixó l’he cumprés dasprés, lus molts sufrin de nostalgia, i més ancara de por, i, quant no cumprenan pé co siguin molts, sa felman al lloc de l’últim dia d’ellus i, quant tenan por, s’ancotxan a la palsona que han vulgut més bé.
Això, però, l’he cumprés an cuinta, quant també lus dutols sa pansavan que ma’n fossi tot passat i m’havian tret las pastillas; la mamma ma’n pusava lu mateix una al cafè de llet. Una de las mestras non era vangura a scora pé un parel de samanas i caraú dels minyons dieva la d’él; un muntó de fantasias assurdas: que s’havia tret l’amante i sa n’era anara an Austràlia, que l’havian presa com atritxe a Hollywood, que s’era feta monja, que això, que allò. Invetxe havia tangut un’intxident de màquina. Pareix que guidessi ella, de nit, tunant de una festa a un país de muntanya, lu marit era rumit a fiancu. A palt de l’assutu ella no s’havia fet arrés i él era molt al cop. Lu cap asfrundat al finestrino que no taniva la cintura.
La mestra era antrara tota trista i vistira de negra, s’era sagura, tots anavan a abraçà-la i ningú feva cas a anaquell’homa tot vistit elegante acustat d’ella que no vuriva éssar tucat de ningú. Lu vaieva iò sol, i quant sa n’és abijat és vangut ont és mi i m’ha damant cosa hi facessi él anallí, cos’és que hi havia suçaït. Ha cumprés tot quant li he fet véra lu junal a ma la nutícia del trigésimo. Del dia s’és pusat a dunà aguèiu a tots i, naturalment, tots han dit que era iò.
La mamma, també sentsa olda del dutor, havia tunat a ma dunà tres de aquellas pastillas al dia.
Puguessi dira que legu és anat bé fins a la talcera média, quant han fet la gita de abril. A mi no m’han anviat, l’ascusa era la munera. Al de tres dias, tunant, lu pullman s’era cabussat i, dels minyons de las duas classes sa n’hi havia salvat m’és poc del mig. No sa sap com lu serbatòio del diesel era ascupiat i adiós Nineta.
Però la vira contínua, dievan lus prufassols que no eran anats an gita, i a poc a poc lus vius eran tunats a ‘scora, i també calqui molt i calqui molta, que però vaieva iò sol i ningú ma craieva. Tunavan assieme lus que an vira sa cunsideravan amics del cor, lus que an gita s’havian dunat lu primé bas. Ma ningú ma craieva, i iò no sabiva mai si palessi a ma cumpanyó viu o cumpanyona molta i és astat a l’hora que he ascumançat als ubrí. Un’astucajara a u, i un’astucajara a l’altra, i si ‘l cop arribava al cor o a la gora legu també ma rangraciavan; lus vius diventant molts: «No puriva astà sentsa Pierina mia, gràtzie Totino».
«Gràtsie, Totino, ara ma veu», dieva Pierina.
Dievan que no era ver arrés, que m’anvantava tot, i ma’n tancat a un lloc pé ma curà, dievan ellus. Ma curà de cosa, que sa curessin ellus, lu Món és pre de molts que caminan!
M’han daixat tancat i pranint fins a quinza tra puntxaras i pastillas al dia. Fins a quant no és molt lu que rumiva a la mateixa apusenteta mia i, de molt, s’és fet amic meu i ha pusat foc a la casa ont astàvam totus dos. I al buldel de pumpiels, de carabinels i altrus casins iò i él mu’n sem anats pé conta nostru.
L’únic, ma diu, és que moris tu també, així ningú ta veu i ningú ta dóna més aguèiu. Ma iò no só de acòldiu. Pé ara só an casa de mamma, qué tanim una casa gran a ma una cantina més gran ancara ont no dabaixa mai ningú si no pé prenda la roba de manjà dels parastajas del frumaju, de la saltitxa i del vi, i del gran freezer que hi tanim. Dabaixa sol la badante, que mamma és txega, mura, solda i baldara del dia que m’ha vist. La badante és una que no sa cumprén cosa digui, qué na ve de no sép ont de las palts de la Rússia, i dabaixa sempra a ma babbo, que però ja ‘l sép que és molt, pecò s’ha tirat un cop al cap a ma una coranta-cinc dasprés de allò de la talcera média. Ma diu de m’amagà i ma fa véra ont posa la roba de manjà que la badante aprivini pé ella mateixa. Iò, però, no só massa sagur que sigui viva o molta, i un dia de aqueixus prof a ubrí-la.