lOro del mondo 1.

Primera palt

1.

La bagassa de la mestra! No hi va més a ascora. Qui sa’n futi si ‘l butxejan: tantu l’han ja butxat duas voltas. Ansis tres.
Paoleto és pròpiu ancatsat. Lu que li ha fet la mestra és massa. Porca bagassa. Li ha abaixat las murandas an fatxa de tots, li agafat lu pitx i ha ascumantsat a dira cos’és això, ma això un pitx és, lu del jova meu sí que és un pitx, això no és arrés. Mancu pé pixà és bo.
No hi va més a ascora, a él no li agrara que la gent sa’n rigui d’él.
Paoleto, desset ans fets al mes de maig, impenna la mountain bike. No hi va més a ascora, él. Di fati a ascora són tres ans que no hi va i, també quant hi anava, no és que freqüentessi assai. A ma l’anta que él viviva un poc a ma la mara a Cabususu i un poc a ma’l para a Sanbenat Vél, suvint no anava a ascora ni an un lloc ni a l’altru. Quant anavan a çalcà-lu a Cabususu dievan que era a Sanbenat, quant lu çalcavan a Sanbenat dievan que era a Cabususu. Sol quant la mara sa n’era asparrumara a Adebaras a ma un maranat de més d’ella l’ubrigavan de daveru; pecó Adebaras és un lloc patit patit ont sa cuneixan tots. Tantu, a sis ans no hi era anat a ascora, era antrat diretament a set. Però las mestras no eran bonas an arrés i a él no li amparavan ni a lligí ni a ascrira. No hi agrarava, prurava sempra, i la mara, Melina Sinigal.li, drugara paldura i bagassa part-time, na l’havia anviat ont el marit. Té, asbagassata-la tu a la criatura, que és més fil tou que meu. Fossi astat per ella, difati, fóra afullat legu legu, ma aquel catsu tontu del marit havia dit que no, que era un pecat, que ja hi fóra pansat él a la criatura i a ella. Però, dasprés de un poc de téns de txu txu e txi txi “siamo la còpia più bel.la del mondo”, na l’havia catxara de’n casa. Iò no la vul una drugara an casa mia! Com que no’l sabessi que ella era drugara: lu que no agrarava a él era de trenda un fil vurat de santit, que a l’àn i mig li havian dianyosticat un ritaldu. I cosa sigarà, dieva la sogra, lu que no fa un àn lu fa l’àn dasprés. Basta trenda pacència. Celtament, la pacència de trenda un fil que arribarà a asvilupà un çalvel de una criatura de set ans pé tota la vira.
Tra una putanara i l’altra Paoleto és astat a las elementares fins als catolz’ans. Un parel de ans palduts que no hi anava o que hi anava massa poc i legu butxat aposta pé no anà a las médias. La bagassa de la mestra. Ma pé co li ha fet allò del pitx? Ipuru Paoleto no és que ‘l tengui patit, ansis, lu té més llonc i més gros del para, qué és an casa del para que viu ara, ansis, de quant Melina Sinigal.li és molta de overdose o de un anju de un client, no s’és mai sabut bé pecò. L’han trubara molta an casa a un dabaix de Cabususu Etsa una volta que Paoleto no anava a ascora de una vintena de dias i la mestra, preocupara, era passara an casa a véra. I lus havian trubats, a Paoleto i la mara molta, culgats al mateix llit; él mancu s’aixacava pé manjà: al comodino taniva calqui pacu de patatinas i ampollas de Coca-cola i tirava anvant així, cagant-sa i pixant-sa adamunt. Si no s’aixeca la mamma, pé co ma tenc de aixacà iò?
De al.lora és sempra a Sanbenat Vél, al pais muntanya. Sagons lu para de Paoleto la muntanya de Sanbenat, an orígine, era una massirara de melda del dimoni. Un cagalló enorme ixit del cul del dimoni crixit de giru a giru. Difati, la muntanya, primé que la frabiquessin, era com una gran torra a aspiral. Legu lus homans, més mals del dimoni, al dimoni l’han pròpiu molt, i la muntanmya-torra-aspiral l’han trasfulmara an una tolta a prans. Ma sempra un lloc de melda és Sanbenat Vél, sagons lu para. I Paoleto hi creu.
Sia com sa sia, Paoleto ixi an britxiqueta an téns an téns i tóna an casa pé manjà, legu tóna a ixí fins a talt a talt, i com que casa del para és al penúltim gradó an alt, él primé munta fins al castel i legu, aspiral aspiral dabaixa fins al pont de Lisureta i de anallí tóna an casa però an muntara. I Paoleto és per això que té dos pulpatxus i un cul que pareixan de ferru.
La bagassa de la mestra.
De quant no va més a ascora, pé Paoleto és sempra istiu, sempra an giru a conta d’él o anant de un lloc a l’altru pé conta del para o de la iàia. Lu para astà sempra tancat a la butigueta que té, i la iàia no ixi mai de’n casa que quasi no hi veu i andemés li doran massan las ancas. Él és sempra an giru i quant té de fé una cosa per ellus, l’avisan al telefonino. Una asguiterrara elétrica i és babbo, una bateria i és nonna.
Tititiiitititita. Tititiiitititita. Tititiiitititita. – Sí babbo?
Té de passà legu a l’orefitxeria, qué li salveix una cumissió. I Paoleto corri legu a la butiga. Tres gradons més andamunt. Pé u qualsiasi sigariva ampussibra de hi arribà sagut an britxiqueta. Ma no pé Paoleto, qué té un bagassa de alenament. Ma de ont sa l’ha tret allò de la mestra? No és mai suçaïra aquella cosa! I legu, com era vistira aquella mestra? Mija nu-nua i a ma cara tita. És manasté que astigui atentu a no fé confusió. No l’ha mai tangura aquella mestra. I allò té de éssar que sa l’ha sumiat. L’única cosa vera és que cara dia s’aixeca a pitx arretu i que no sa li abaixa fins a dasprés que astà an britxiqueta horas i horas.