lOro del mondo 11.

11.

Rosa s’és daspaltara que sa santeix tota una duró, però sa santeix més bé de ahir, i cumprén que lu que li és sucçait an aqueixas vint-i-quatra horas li cambiarà la vira. Lu bastaldu del jova és dascantxel.lat pé sempra, i qualsiasi cosa pugui dira o fé la mara d’ella, Rosa riprangarà a astudià, sa çalcarà un trabal qual sa sia i, cosa principal, sa’n anigarà a víura pé conta d’ella. I a ma qui munera? La munera la trubarà, basta no éssar ingénua.
Té de éssar ancara assai an téns, pecò sa santeix poc muviment; però ella té fam, que no menja del caputxino del dia primé, i té manasté de anà an banyo. Prova de s’aixacà de sora i mira de la palt de Paoleto, que astà ancara runcant. Tros de minyó! No fossi que és distulbat – pecó sents’altru té una calqui folma de distulbu mental, qué no és pussibra que una palsona normal faci tot aquel casí –, sigariva pròpiu un bel minyó. I tros de pitx! Si no fossi que és ella, una palsona que sa sap aguantà, aixecariva apena apena lu llançol pé mirà-la de acustat aquella bèstia que rasixi a sumà-lu així assai. És com que tengui un fantasma a l’atac de las cuixas. Rient i prurant, que té durols an cara lloc, Rosa s‘aixeca del llitutxu i va a çalcà ‘l banyo.
Ixint de l’apusentu la felma un’anfalmera que ‘i damana a véra si ella sigui Rosa. I ella diu de sí. I al.lora que sa prepari psicològicament, pecó hi és la mara que vol antrà a trubà-la també que no sigui horàrio de visita.
– No, no la feu passà, dieu-li que só rumira, que no puc riciví visitas. No la feu passà.
Da que és ixira del banyo troba Paoleto daspelt que astà fent curació al llit.
– Txau Rosa, mira quantas cosas bonas de manjà que mus han pultat?
Rosa sa seu ella també al llit i pren café i pà turrat; té fam, ma no na vol de roba dolça.
– No vols marmel.lata, Rosa?
– No, gràtsie Paoleto, no tenc massa fam.
Él, invetxe, menja tot, lu d’él, lu d’ella, i lu que hi ha an de més. Rosa celca de fé-lu palà, de cumprenda qui sigui aquel minyó, com és pussibra que sigui així gran i així patit al mateix téns. Paoleto és un jova sà i folt, i diu cosas de criatura patita. Que sigui l’shock? Difícil. Un poc s’arracolda dels esames de psicologia i de pedagogia que havia dunat sigarà un cinc ans ara. Aqueix Paoleto pareix més ritaldat que aixocat; l’ampultant és de no fé-lu diventà nervós, qué folt com és, ja s’és vist lu casí que pot fé.
Entra l’anfalmera i damana si vagi tot bé. Paoleto ‘i damana com sa digui, qué no sa l’arracolda, ella diu Anna, i al.lora Paoleto ‘i diu: – Anna, sàs que iò só un suldat de Déu almat de aspada i mitra i que Rosa astigarà sempra a ma mi, pecó iò la tenc de prutigí de tota la gent que li vol mal?
– Bravo Paoleto, així sa fa – diu Anna arratirant sofatas.
Rosa damana a Paoleto si no tengui manasté de anà an banyo, i él diu que sí, però no sap ont sigui; ella al.lora avisa l’anfalmera, la qual polta Paoleto al banyo, fent-na fugí maras i criaturas que no sa fian de aquel tros de macu pusat al mateix reparto dels fils.
Quant és de sora Rosa pensa a ella mateixa, al fet que tengui sol vint-i-set ans i ja la vira arruinara. Fins als denou tot era sempra anat bé; una vira de minyona de bona famíria ni fulba ni tonta, ni maca ni antirigenta, que era arribara a acabà rajoneria. I ara cosa pots fé, l’impiegara? Havia preferit anà a l’universitat. Economia. I havia cunaixut lu jova, ella al primé i él al primé fuori corso. Ma havia cumprés que economia no era per ella. Si no hi faç iò que só així antirigent, ‘i feva cumprenda ‘l jova, com hi pots rasixí tu que, oltras a tot, sés també dona? I difati l’àn dasprés havia cambiat an Pedagogia. Quant ella era a punt de dunà tots lus esames de sagons àn, éll era antrat com astagista a l’astúdio de un gran comertxalista de Cabususu i l’havia cunvincira a s’arratirà. Tantu no m’agraran las donas que traballan, i a ma l’astipéndio que ma tucarà, no na tangaràs manasté. Qui dona fultunara, que sés, filla mia, ‘i dieva la mara. I ja s’és vist com és anara a finí.
Rosa tancà lus uls çalcant de rumí, de no pansà an arrés, tantu avui tot això acabarà, calquiú sa farà càrric de Paoleto i ella filmarà pe sa fé dimití; an fondu no té arrés, no té més arrés al ventra. Ma del curriró arriban ramols. Déu no vulgui que Paoleto hagi paldut la pacència. Ma no és Paoleto, és la mara. La mara de Rosa. Una dona de metru i cinquanta pé quasi cent quirons de pes, tota vistira de negra de quant, deu ans primé, és molt de intxident astradal l’altru fil mascra; Miquelànjal, que an glòria sigui, lu jalmanutxu de Rosa, més patit de un àn. I no purivas murí tu, invetxe d’él, li havia tiquirriat la mara sabent que ella, sagura anvant, no s’havia fet arrés, mentras lu cumpanyó de totus dos que güidava era farit grave i ‘l fil bel d’ella era molt dasprés de set hores de uperació al pit i al cap.
– I ont’és aquella dasgraciara de la filla mia? Ont és, que si no és molta la mat iò a ma las mans mias!
Aqueixas bellas cosas tiquirriava txa Carlotta assustant las criaturas de un’apusentu a l’altra. Primé li havian telefonat de l’assotxació Mara Divina dient que la filla no la vurivan més, qué havia cumbinat un casí de aquellus grossus i, si pel cas l’assiguracció no pagava, tots lus dans de l’ambulança lus fóran carragats a ella, pé no dira dels dans morals i materials de l’autista de l’ambulança que era ancara a sota shock. Això velsu las deu de nit. I ella aiò a telefonà i a contratelefonà a la filla que però dunava sempra irrajungíbile, maraït qui lus ha anventats als telefoninos. Així s’era pusara a telefonà a l’haspital, pé damanà de la filla, ont era ricoverara. I provi al prontosocorso. I l’havem pultara ara al reparto. I com astà? No té arrés, vengui damà a l’horario de las visitas. I a qui reparto l’astau ricoverant? Maternitat. Com maternitat? Ma no ‘i han vulgut dira demés al telèfono. Aquel dasgraciat del marit no n’ha vulgut sabé de anà a l’haspital de nit. Dieva que Rosa ja és una dona gran, si no’ls havia telefonats o fets telefonà, vuriva dira que no hi havia arrés de sa preocupà. I aquellus de la Mara Divina que vagin afanculo, i pocs na prenan de financiaments! Així, txa Carlotta s’era abaixara a telefonà a la cusina del marit, qué s’era arraculdara de Utxa, l’anfalmera professional. Passa així i així, íxi-ma lu númuru de ta filla. I la cusina del marit que no, que ja hi telefonava ella a la filla, i legu ja hi fóra dit. I a la sis del maití l’havia avisara a txa Carlotta, aquella bruixa fea que l’havia feta astà an pena tota la nit aposta. Sí, sí, Utxa no ma vuriva dira arrés, qué no pot, ma ta filla és pranyara, i lu jova pareix que sigui un minyó de almancu deu ans més patit d’ella i, an de més, també mig defitxent. I qui la falmava més a txa Carlotta? N’ha gitat del llit al marit i s’és feta pultà a l’haspital.
– Tu ma vols molta a mi, dasgraciara. Ma com has fet a ma fé això? Ara ‘l cumprenc an aquel proba del jova tou. I ja hi crec que t’ha daixat! Ma com has pugut fé a t’amigà a ma un minyó més patit de tu?
Rosa és com paralitzara, i quant aquel mostru de la mara sa hi és feta així a prop que a ma una mà li astà pé aguantà un peu, ella sa posa a tiquirrià a ma tota la folça que té.
A l’apusentu acuri sol qui pot, pecò las maras de las criaturas a las altras apusentus, astanan vistint o no vistint lus fils i sa na’ls astanan pultant o an casa o a un altru haspital; las pocas criaturas que són de soras proran i avisan las anfalmeras. A l’apusentu de Rosa hi és lu para d’ella, Anna l’anfalmera, i txa Carlotta que astà atxentant a la filla un anju de baticols que si no la felman la mata. Ma no hi rasixi ningú a falmà-la, i a Rosa sa li unfra un ul, li ixi sanc del nas, sa li talla un morru, i qui pot dira cosa altru ‘i fóra truncat la mara si no era pé Paoleto que és ixit currints del txesso i s’és tirat adamunt de Rosa, pé prutigí-la, pranint él lus cops que aquella dona de cent quirons de pes tirava a ma tota la fúria i la cativèria que tanguessi. No hi feva ningú a falmà-la, mancu lu puritsotu que era antrat pé palà a ma Paoleto.
S’és falmara de sora, pecó ha dunat un parel cops an buit i ha pres las palts metàlicas del capçal del llit i sa li astà unfrant una mà.