lOro del mondo 17.

17.

Utxa mancu ella ‘l sap pé co l’hagi fet. Ella qui culpa na té si la cusina és així aixema de sa fé ampranyà i legu afullà a piaras al ventra? In efeti no que no na té de culpa. Però, asisti lu segret prufessional: pé cosa l’ha tangut de dira a la mara? Qué legu la mara l’ha ascuvuiat a la mara de Rosa i n’és antrara currints com una danara a l’haspital pé atacà-li un anju.
Eco, de això ja sa santeix an culpa, de tot lu restu no, qué si s’eran palduras de vista és culpa sol de las cosas de la vira, i no de una o de l’altra de ellas duas.
Tantu era anara a la véra; dasprés de tot astava fent lu dovere, qué Utxa és caposala al reparto, ma quant l’ha vista així pistara i trista, li ha damanat cosa pansava de fé. I ella: – Qual sa sia cosa, ma an casa de mama no hi ton mancu molta.
– I tun para cosa diu?
– Lu babbu és un ambetxíl, un homa anútil, u que asisti sol pé pultà la munera an casa.
– No diguis així; no tens un trabal, no tens una casa tua: com pots fé sentsa d’ellus?
– Millor ma mat, ma a ma ellus no hi tón.
– I Paoleto? De assai lu cuneixas?
– De ahir, no sép arrés d’él, a palt que ma fóran molta duas voltas si él no sa praniva lus cops al postu meu.
– Ascolta Rosa – i mancu ella sap pé cosa i cosa astigui dient, – si vols, quant ta dimitin, pots vaní an casa mia.
– Gràtsie, ma no puc, ja trubaré una sistemació, no hi pensis.
– No, mira, ma fa praié, avui mateix ta faré una còpia de las craus. No’l sas on astic?
No, Rosa no’l sap, i mancu Utxa, a dira la veritat, pecò a la casa que li astà ufrint ella no hi viu, no hi viu ningú, qué ella viu a ma la mara i ‘l para. La casa que diu és un apaltament que astà pagant a ma’l mútuo a deu ans, a Sanbenat Sota al Mont, a las casas de cooperativa que astanan fent velsu la zona arqueològica; és un poc aforas de mà, ma a ella va beníssim: tres aspusentus i cuina, dòpio servítsio, dos balcontxinos, aixensor i mubília de gustu. Sol que no hi viu. L’ampra pé cunvirà calqui cumpanyona o la rara volta que rasixi a trenda un jova pé més de tres dias siguits. Qui sap que a ma l’ascusa de Rosa no sa diciri a sa’n anà d’en casa i a víura de sora, qué ja és ver que la mara ‘i fa de salvirora, però ni li treu lu raspiru.
A la talda, quant no era de salvici, era tunara a trubà Rosa a ma las craus, i a visità-la hi eran lu para, que no rasixiva mancu a palà pé la valgonya, i lus de la dirigença de la Mara Divina que li astavan comunicant que eran daspraguts assai, ma que la tanivan de dinuncià pecosa o si no l’assaguració no pagava lus dans ni de l’ambulança ni de la màquina ambistira, pecò, la causa fossi la que fossi, ella havia distulbat l’autista, buntant-li adamunt.
– Anà-vu’n, anà-vu’n tots – dieva Rosa, i pròpiu al.lora era arribat Paoleto, aqueixa volta vistit a ma un pijama de homa més gran d’él i, sentsa mancu tuntxà, na’ls havia aspinyits aforas, als de la Mara Divina i al para.
– Gràtsie Paoleto – havia dit Rosa.
– Gràtsie Paoleto – havia dit també Utxa.
– Veus, an calqui modu faré, tenc Paoleto que ma difén.
– I tens a mi també, i casa mia. Té las craus.
– Gràtsie Utxa.
Avui és la primera nit que Utxa i Rosa romin a la casa nova; a Rosa l’han dimitira avui al maití, Utxa era de turno i ancara no sa són vistas, sa són telefonaras, però. Girant la crau de’n casa Utxa antén ramó de televisió ancesa i uró de cuina.
– Utxa, tu sés?
– Éia. Urara i pumereterra al fol?
– T’agrara?
– Iò menj de tot, Rosa mia, i tot lu que menj ma sa posa ananquí i ananquí – i així dient sa toca lu ventra i lu cul.
Menjan i arraonan com si no sa fossin mai palduras de vista i dasprés manjat, invetxe de mirà la televisió, Utxa li vol palà, seriament.
Diu que la mara de Rosa n’astà fent una maraltia de la valgonya de la filla que no vol tunà an casa. Diu també que Rosa pugarà astà a ma ella tot lu téns que vulgui, i també quant sa trobi un trabal, pugarà astà a ma ella; tantu, primé que Utxa trobi un jova sèriu que sa la vulgui casà! Ma la cosa més ampultant de tots és que no pot assolutament, però assolutament de ninguna de las maneras, acutsà a m’aquellus de la Mara Divina.
– Mira que són gent prena de munera, i si no na tenan ellus, na tenan las assaguracions. Tantu, no sol no és culpa tua que aquel culló hagi ambistit, ma és culpa d’él, culpa d’él i bo’, i, aspetxalment, és culpa d’él si has afullat. No facis la maca Rosa, invetxe de astà mura i no dira arrés, dinúncia-ls. Mira, ma só anfulmara, és ampussibra que peldis la causa, ma ta digaré de més, aqueixus no hi arriban an tribunal i, oltras a arratirà la dinúncia, ta dungaran tot lu que vulguis.
– I cosa puc vulgué? Quant pot valdrà un fil mai dasijat i mai nat?
– No, no Rosa, no és conta de fé filosofia. És conta de éssar una palsona gran, qui t’ha fet mal, qui t’ha farit té de pagà. Rosa, t’ajut iò. Tanim lus refertos dels dutols que t’han visitat, lus tastimoni que han vist l’autista ascurint-ta. Rosa, créu-ma.
– Damà hi és l’anterru del para de Paoleto. Tens calqui cosa de negra de m’amprastà?