lOro del mondo 20.

20.

No era ver que la dirigenta fossi una lesbicona, no era ver arrés arrés, difati, si fossi astat ver, a volla si Marisa sa’n fóra abijara, a ma tot lu téns que passan assieme. Lu fet és que la gent és marallengua; i lu gustu que tenan dient cativèrias!
Dasprés de allò del primàrio, la préside l’ha feta pusà an maraltia, deu dias pé ara, i legu sa veu. L’ha fet visità de un aspetxalista, legu l’ha pultara ont és un avucat i han prasantat dinúncia. Lu conta, però, era que taniva lu cos pre de malcs que ella no s’arraculdava de haver pres, a l’ufici del primàrio. I difati no’ls havia presus anallí, ma an casa, qué eran malcs dels anjus que un dia sí i un dia també li atxentava Pietrino. I lu dutor l’havia cumprés legu legu, i la préside també, qué calquicosa ja havia antés i ja havia cumprés a ascora. I així al final las dinúncias eran duas: una contra l’haspital i ‘l primàrio, i una contra Pietrino, lu marit ancara a l’haspital pel conta de la llengua asmutxara.
Mancu ella l’ha cumprés com hagi pugut firmà la dinúncia contra ‘l marit, però l’ha fet. I com que eran dias de agitació i ella era uficialment sota shock, lus fils lus havia anviats un ont és la sogra i l’altru ont és la mara. I an casa a ma ella hi era la préside; no sempra, però suvint, aspetxalment la talda fins a talt, tantu que un parel de voltas havian rumit assieme, al mateix llit, ma sempra sentsa mancu sa tucà, com a jalmanas. Per això ella diu que la préside no pot éssar una lesbicona, qué o si no na fóra aprufitat.
Són astats dias astrambus, prens de que fé; casa d’ella paraixeva un’astació a l’hora de punta. Oltras a la préside, a l’avucat, al dutor, antravan i ixivan donas de cara curó, qué, si Marisa no ha cumprés mal, astanan aprivinint una clasàixon contra l’haspital i lu primàrio; com lu qual vulgariva dira que hi ha un muntó de gent que s’és pusara a paris pé pultà an tribunal a una palsona sora, o a un ente; an aqueix cas las duas cosas assieme, qué astanan dinunciant a l’haspital Sacro Cuore i al primàrio Calciga. Al primàrio pel vici de ricatà sexualment las donas, i a l’haspital pecò ‘i pilmitiva de fé-lu. Las ativistas del WWW, World Women Words, han trubat un muntó de altras donas que han dicirit de dira la veritat, bo’ de valgonya! Que al final és divantat l’slogan: Bo’ de valgonya. Calgica qui? Calciga!
I pé avui lu WWW ha organitzat una conferentsa astampa; una cosa an gran pé dinuncià publicament tota la quistió. Ella, Marisa l’havia també dit, an casa de la mara: – Ai, filla mia, no’l facis, mancu la valgonya! I Pietrino cosa diu?
– A Pietrino ‘l deix, o ma’, he ja prasantat lus papels pé la separació pé maltratament.
– I las criaturas?
– És pé las criaturas que ‘l faç, o ma’, no vul que ascuri a ellus també.
– Oi qui valgonya!
La conferença, pecosa sa cumprengui que no sa trata de un fet de poca conta, no l’han organitzara ni a la sede del WWW, ni a l’àula magna de l’ascora, ni an un altru lloc tancat: l’han feta an praça. An realtat a un bar an praça, qué o si no las fóran puguras dinuncià pé ocupació de suòlo público. La gent del bar és de acòldiu, naturalment, i astanan amprant l’amplificació d’ellus pel piano bar. Ara ascumança. Arrarera de dos tavolinos hi són la presidenta del WWW, l’avucat, lu dutor que las ha visitaras, i quatra vítimas: Marisa, Pierina Del.licastri, una que no sa sap qui sigui i Utxa, la cusina de Rosa. I sagura a las primeras firas hi és Rosa també, i la préside, i altras vítimas putencials. Legu, saguts ont voran, hi són lus jornalistas i lus curiosus, sol lus que són almats de telecàmera són rets an peus. Paoleto, invetxe, va angiru angiru an britxiqueta. Pedala de una palt a l’altra, impenna, sa felma un mamentu a mirà Rosa, i tóna a ascumantçà.
La presidenta, una jova arratxunira de una trentena de ans a ma una veu de gaturina i un caràtere de ferru, diu que és arribat lu mamentu de dastapà la bassa i de natajà-la. Bo’ de valgonya. Calgica qui? Calciga! És hora de alligà a la carena la bèstia que menja cor i çalvel de celtus homans, i és hora de asgarrà lu vel que ‘ls prutigi. Bo’ de valgonya. Calgica qui? Calciga! Legu passa la paràura a l’avucat, lu qual diu que han prasantat divelsas dinúncias, ma que las més grans són contra l’haspital que prutigi celtus palsunajas que invetxe anigarívan ascuviats. I diu del primàrio, bru’ bastaldu; del dotorino, rincullunit; de l’ausiliàrio de cor mal; de l’aministració que no dinúncia lus autistas de ambulança. Legu pala lu dutor, que diu que las donas que ha visitat, totas prasentan lesions perfetament cumpatibras a ma tot allò que sa dinúncia.
Legu tóna a palà la presidenta. Bo’ de valgonya. Calgica qui? Calciga! I diu que ara palaran las vítimas, ma que celquin de cumprenda, no és fàcil dira lu que lis hi és capitat, mai, no és fàcil mai, ma ancara més poc an públic.
Ma Pietrina no s’ampapina arrés arrés, diu lu que té de dira, de com lu dotorino l’hagi presa de punta i li faci pasà cara cosa sol pecò no s’és daixara cortejà.
I la que no sabem qui sigui, dascubrim que és la mullé, ansis la viúra, de un maralt de cancro que s’és daixara sunà del prufassor Calciga pecó li havia amprumitit que, a càmbiu de aquel praié, él sa fóra antarassat palsunalment del marit d’ella; qué sagons lu que él diguessi o facessi, lu marit sa salvava o muriva. La dascunaixura prora, i Marisa, també que no tucariva a ella, diu que aquest Calciga és un bastaldu, però que també ‘l marit és un bastaldu, i totus dos arraonan a ma’l pitx invetxe que a ma’l cap. I legu s’ampapina, i la presidenta la salva dient: Bo’ de valgonya. Calgica qui? Calciga!
Toca a Utxa, que diu que no és ver que a l’haspital Sacro Cuore sigui tot així fèu, ansis, las cosas vanan fins a massa bé, ma és que puguessin anà ancara més bé si no hi fossi un celt menefreguismo de palt de una celta dirigença hospedaliera, pecó com diu lu provérbio: lu peix treu uró ascumançant del cap. I ella és anallí pé dira de Rosa, que de vítima, pé culpa del menefreguismo de la dirigença de l’haspital, astà passant pé carnéfitxe. I legu aspiegà tots lus detals. Bo’ de valgonya. Calgica qui? Calciga!
Ara toca als jornalistas de fé damanas. I caraú damana de ripití una cosa, de na crarí altras, de ajuní calqui detal, si saban ja qui juja farà l’istrutòria o si pensan de na ixí a ma las bonas aculdant-sa diretament a ma l’haspital. Mancari damanant que l’haspital almi un reparto totalment dedicat a las problemàticas feminils no diretament medicamentals.
Rasponan la presidenta, l’avucat, lus que hagin racivit una damana direta i, pel mamentu, lu que sa cumprén és que de palt de l’haspital no hi ha ninguna voluntat de acòldiu, que o si no no fóran ananquí. Tantu fa una damana lu jornalista, an realtat astagista universitari, que ha publicat alló de Ramondino anganyant la viúra, que ha registrat de amagat la gent an casa de La Matxona dasprés de l’anterru del fil, que ha fotografat lu puritsotu mentras tunava la bitxicleta a Paoleto.
– Vulguessi fé una pragonta a la sanyora Rosa Sardú.
– Puc raspondra iò, si a vusté va bé – diu Utxa.
– Per a mi és lu mateix, basta que ma raspongui.
– Digui.
– Cosa sap de l’ativitat cuncreta del sanyor Piero Pisquededda? Sabiva que amprastava munera a usura? Com és que astà sempra apatxigara a Paoleto Pisquededda, ritardat mental no racunaixut, únic fil de Piero bonànima i tantu únic erede de un patrimóni de divelçus çantanals de mirions de éuros?