lOro del mondo 21.

21.

Don Pil.loni és lu pàrroco també de La Mara de Déu del Cor de Jésus, l’igrésia que la gent de Sanbenat Vél avisa Santa Maria del Cural, ma no ha mai tangut massa téns pé sa hi dedicà. Horamai an aquel qualté hi viu poca gent i també vella. Rasixi a hi anà-li pé la missa del dissata a la talda i del dumenja al maití an téns i a ma gran asfolçu, qué tot lu de més téns él lu passa a l’igrésia de San Giusèp Putativu, l’igrésia gran quasi al peu de la muntanya de Sanbenat. Una bella igrésia a ma un bel oratòrio. Un’igrésia que és ancara freqüentara ma que n’astà caient a troços i que él de sol no hi fa a tirà-la anvant. Ma de la diòtxesi no li anvian ningú. Mancu él lu sap quantas voltas hagi palat a ma’l bisba; ma cosa hi pot fé lu bisba, lus capallans, cara dia de més, són una mertxe rara. Tantu, quant va bé li anvian un africà o un asiàtic, que hi astà calqui mes i legu lus anvian pàrrocos ont hi hagi manasté. Él ja havia pruvat de responsabilitzà un vitxepàrroco a Santa Maria del Cural, ma n’era ixira una mija ravuració. I cos’és això, i quant mai s’és vist que mus anviau un dimoni a dira missa?
Vella, poca i marantranyara la gent del carré de la Palla Nova. A don Pil.loni tot això lu feva sufrí, qué él s’era fet capallà pé salvà ‘l món i no pé éssar salvat del món, ma an més de corant’ans de dira missa, qué era antrat an siminari als quintz’ans i ara na taniva quasi sixanta, havia cumprés que las cosas són sempra com són, i són com són, qué així vol Déu. Si tu, capallà o llec que siguis, cumprens lu disin de Déu, tu aquel disin l’ajuras cuntent, i si invetxe no’l cumprens, l’ajuras lu mateix i a voltas sentsa mancu ta’n abijà o vulgué-lu.
I ara no sabiva cosa fé, don Pil.loni, nat Frantxescu i diventat Pio com a capallà. I poc li era custat aquell’asballu, pecò don Pio funcionava, ma don Pio Pil.loni feva rira també las més bigotas de las beguinas. Tantu, don Pio, o don Pil.loni, o padre Francesco, com l’avisavan de més lus jovas de l’igrésia de San Giusèp, no sabiva cosa fé. Pecosa él sabiva paritxu dels contas de Piero Lu Matxoni, ma no sabiva tot. I sa cumprén, él no taniva manasté de sa fé detective pé dascuvià fets amagats, era la gent mateixa que anava a cunfassà-li las maganyas. He fet això, he fet allò. Ma si sa trata de contas de arrés, millor, que per ellus són de res – tucà, frastumà, dira mantiras –, no entran als detals, ma si sa trata de cosas grossas, pecó si sa ve a sabé ta pot tucà també garera, al.lora ta diun tot. He atacat un anju a n’aquel. I pé co? Que Lu Matxoni m’ha abunat un déuta. He pusat foc a la màquina de Títsio. I com mai? Que l’oréfitxe m’ha abunat un déuta. He fet culnut lu jova/marit meu i ma só feta també pagà. Oi filla mia! Qué o si no Lu Matxoni mun praniva la casa, que lu babbu/marit té un déuta gros a ma él.
I cosa taniva de fé Frantxescu Pio Pil.loni, anà a dinuncià a Piero Pisquededda dit Lu Matxoni? I a ma qui acusas? Que ma l’han dit an cunfessió. I legu, si l’igrésia de Santa Maria del Cural ancara asisti, és pròpiu pels dunativus de Piero Lu Matxoni i Maria La Matxona, que si fossi astat pel bisba, aspetxalment lu de primé, aquella igresieta la fóran ja tancara. A él ja ‘i fóra agrarat que tot s’assatiessi de sol, que Lu Matxoni amprastessi munera sol pel bon cor, o que almancu no facessi ascurí, brujà, prostituí qui no ‘i tunava la munera. I murint él, don Pil.loni sa l’havia també cragut que fossi ascumançara la remissió dels pecats, i invetxe no, Maria La Matxona s’era aixacara dient que tot fóra astat com a primé, ansis, pijor. Mentras ara, ara és tot al cuntrari.
I és per això que lu capallà sagut a la sagristia de San Giusèp Putativu no sap cosa fé de tot aquell’or i aquella munera an contante.
Sanyora Maria l’ha anviat a avisà i, a ma l’ascusa de l’ori sant, l’ha ubrigat a hi anà-li de pressa. Ma a palt las durols de sempra, aquella dona no taniva arrés, oltras a quatra cuxins de capçal de llit adamunt de la mesa.
– I cosa hi ha, pé cosa m’ha fet vaní així de pressa?
– Qué ma té de fé un’amprumesa.
– Iò a vusté?
– Sí, un’amprumesa gran.
– Dígui-ma, si puc.
– Té de atuà a mun net. A Paoleto.
– Natural, és dovere meu.
– No m’ha cumprés, lu té de atuà com si fossi un fil. Lu dia que iò mori o que arresti baldara, lu té de atuà vusté.
– Maria mia, pragué-mus la sarut.
– Prengui un cuxí.
– No n’hi ha manasté, astic còmut així.
– No, préngui’l i obri la fèdera.
I aquellus no eran cuxins normals, u era pre de billets de cinquanta, cent, dos cents i cinc cents éuros. L’altru era pre de or, cullanas, anels, perlas. Lus altrus dos era prens de cambials i cuntratas.
– I això cos’és?
– Roba de mun fil i que ara és de Paoleto. Ma si vusté m’amprumiti que atuajarà a Paoleto fins a que campi, tret tot lu que salveixi pé Paoleto, lu restu lu pugarà amprà pé l’igrésia.