lOro del mondo 22.

22.

Pietrino no’l supolta això de la llengua. Li pareix ampussibra que an dia de avui no siguin rasixits a tunà-li a atacà, ansis, que ni li hagin tangut de tallà un tros an de més que sa li eran purits lus punts. Ma él no sa la mareix tota aquell’asfiga. No és culpa d’él si a n’aquella maca de Marisa li ha dunat pé sa crera una bella dona. Quant sa l’ha casara, él sa l’havia triara aposta pecò era feutxa, ansis, un mig mostru a ma totas aquella bumbollas, aquel catsu de aparequieto pé las dents, lus cabels tallats a rustalla i sempra vistira de saconi. I qui sa’l puriva pansà que crixint, que a ma’l pranyatori, sa fóra feta així bella i legu també elegante, de quant és antrara bidel.la? Él no’l supolta que lus altrus la mirin; sol l’idea que acustat d’ella i sigui un altru homa lu mata de jarusia. I ella traballa a un’ascora prena de minyunassus u més ampurrassat de l’altru. Diu-ma tu si u no sa té de fé jarós?
Catsu, no és él que la vol ascurí és ella que sa la celca.
I legu, de ont sa l’ha tret això de la separació pé maltrataments? Quant mai l’ha tucara? O que alló per ella sigarivan bultxonis? Catsu, bultxonis i piaras són alló que él dóna pé conta de Piero l’oréfitxe. Ma ver sigarà que és molt de infarto? Él poc hi creu. No és que sa daixava futí així Lu Matxoni!
Fatostà que és astat difidat del juja i an casa no hi pot tunà. És astat també suspés del trabal, qué és suspetat de inadempiença. I co’ catsu vol dira inadempiença, no va cara dia a traballà, no tolca ‘l cul als véls cara dia, qué sa fuma una cigareta an cara tant? I bé, qui és que no fuma?
O allò de Pepe? I al.lora, culpa d’él és si aquel culló ha ascurit lu cap i és an coma? Ha també racivit un avís de indàgine in corso, qué pareix que la famíria de Pepe hagi fet una dinúncia contro inyoti. I bé, él sol hi era de turno a l’haspital, aquella volta? No! Ma lu dotorino lus ha vistus palant pròpiu ont legu l’han trubat dasmaiat, o agonitzant? Ma qui sa’n futi. La sora cosa que conta pé Pietrino, és fé paus a ma la mullé, a ma Marisa, i legu cunvincí-la a daixà ‘l trabal. Ma com catsu fa, qué la munera no abasta mai, i a m’aqueix catsu de mútuo, que s’han pusat? I las dents del gran, i las dents del patit, i las botas, i lus calçons i la bagassa de la mara tròia.
Pietrino ja’l sap él cosa hi vol: un bel pacu de munera, tipo víntxita a la Sísal. Cambían de casa, cambían de màquina, cambían de vira i al.lora ja la vul véra a Marisa si no’l paldona. Altru que avucat; i qual avucat li salveix més a él?
L’ha fet véra a un cumpanyó al bar, alló de la difida i de l’avís de garantsia. A m’aqueixus papels tu ta hi pots tulcà ‘l cul. Futi-ta’n, cúpa. Cosa vols que ta facin? Arrés ta poran fé. La casa és tua, la mullé és tua, lus fils son tous i aquel Pepe, da que sa daspelta, no s’arracolda més de arrés, i si s’arracolda farà finta de arrés que sa caga de la por.
Cosa vols que ta facin? Li havia dit la mara quant era anat a rumí an casa d’ella. Que ta’n treun la pàtria potestà, que pelts aquella santa dona de ta mullé, que pelts lu trabal, que ta toca garera si aquel mori. Legu l’havia daixat culgà al divano pé pietat, que a l’apusentu del de minyó hi era lu nét gran.
– Però damà no ta vul, tròba-ta un postu, célca-ta una pinsió, romi an màquina, ma ananquí no hi tónis. Fins a que tenguis una patita ombra a ma la justícia, no ta hi vul an casa mia.
– O ma’!?
– No t’he aixacat pecò divantessis un criminal.
Legu, de amagat de la mullé, lu para li havia dit que sa puriva assatià al garaja de’n casa, fins a que no sa pusava tot apostu.
És anútil, Pietrino té de trubà munera assai i tota assieme, que o si no no s’assatiarà pròpiu arrés. Invetxe, si tóna ont és la mullé a ma un bel bratxale, una bella cullana, a véra si ‘l paldona legu legu. Opuru pot fé calqui ragaru als fils, an modu que ‘l vulguin bé, invetxe de mirà-lu sempra com si fossi un olcu. I pé co, pé calqui cupedu, pé calqui arrunçara? Tantu ara li sigarà difícil de palà; fins a que no hagi amparat a fé tot allò que digui la logopedista, un catsu que pruvarà a palà! Pé sa fé asfutí?
És culgat al divano, però no té son, i així s’aixeca i va al balcontxino que dóna a l’astraró. Fa caró, quasi quasi hi ha més fresc an casa. Bo’, Pietrino no hi fa més, agafa lu telefonino i avisa Marisa. Qui sa’n futi si és mijanit? No raspon. Al.lora telèfona al fissu. I dasprés de un poc raspon una veu de dona que però no és Marisa. Ma no ha asballat númuru, lu númuru és just. Lu tóna a fé. Raspon sempra aquella, ma aqueixa volta antén la veu de Marisa que astà dient an aquella que té de éssar Pietrino. Que no peldi téns, que ara dastaca ‘l fil del telèfono.
Qui catsu és aqueixa que romi a ma la mullé?
Pietrino sa visti de pressa i corri an casa de la mullé, ansis, an casa d’él, i s’ataca al campanel.lo. Vés-ta’n, assassí! Li diu la mullé al txitòfono. Assassí de cosa, él no ha mai molt a ningú.
Legu arriba la volante de la politsia, que ‘l polta an qüestura a ma l’acusa de squiamatsi noturni. Antant que agualda que facin lu verbal, antén que celcan lu magistrat de turno pé sabé cosa tenguin de dira als dutols de l’haspital a ma’l conta de l’autopsia, si fé-la o no fé-la, qué hi ha molt un jova que era an coma de una samana, folsis calqui dia an de més.