lOro del mondo 23.

Conta per adults sentsa mancu un pèl de veritat

23.

Marco i Martxel.la, an aqueixus dias, sa són afeciunats assai a las duas criaturas, a n’aquellus dos anjarets de Gisel.la i Robertino. Han trubat un acòldiu a ma l’albergo: las criaturas romin a conta de la direció i menjan a conta dels dos pinsiunats sentsa fils. I no és que no na vulguessin de fils, ansis, hi astavan pruvant, velsu lus corant’ans d’ella, ma és astat pròpiu quant Marco ha tangut l’intxident. Celtament, dasprés de la fisioterapia, del recupero i tot, ja hi fóran pugut tunà a pruvà, ma a Martxel.la, o pé una cosa o pé l’altra, sa li era andicipara la menopausa. Si n’havessin pugut trenda, ara lus fils d’ellus tangativan pròpiu l’idat de Gisel.la i de Robertino. Un ragaru del Cel.
A las duas criaturas, pé tot lu téns que la mara és astara an psiquiatria, no li han fet mancà arrés, lus han vistits, rumits, rantats, manjats, atuajats pròpiu com farivan un bon para i una bona mara. Marco i Martxel.la sa santeixan pronts, és coms si fossin agualdat tota la vira sol per això: éssar para i mara de duas bellas criaturas, sanas i antirigentas. Antirigentas com poran éssar duas criaturas fillas de dos dasgraciats, qué ‘l para era un llarra i la mara una paranóica agressiva, qué Robertino té una evident tendença a la bulímia i Gisel.la dóna sanyals de anoressia. Ma tot això no és arrés, són cosas que lu téns cura.
La cosa sèria, pé marit i mullé és lu de fé dasprés. Pecò una cosa és celta, ellus dos una criatura an casa la voran, i pussibrament duas. Ma la quistió és que són massa grans pé n’adotà, qué no és que no n’i dunarivan, ja ‘i dunarivan, un minyó o dos, ma això, un minyó gran, de mínimu quinz’ans. Puguessin anà a l’èstero, an calqui lloc ont las leis són més comprensivas, ma a ma Marco an aquellas cundicions. Tantu tenan de astribiricà calqui cosa. Ma qui cosa?
Él, fet a anginyé, astà pansant de apraparà un asquema, tots lus pro i lus contra; ella, feta a prufassuressa de filosofia i hastòria, astà fent la lista de las mutivacions morals i políticas que justificarivan la solució qual sa sia que a la fi puguessin trubà. Pecò l’hastòria dimostra que la raó no és mai de qui la tengui ma de qui la sap mutivà més bé.
Al final, gràcias a la psicòloga del tribunal dels minols de Cabususu, rasixin a trenda un afidament temporàniu, limitat als dias que la mara de las criaturas astigui an clìnica. Legu saban que Carla, a Milano, praticament no té més ningú, pecò lus sogras no sa sap on siguin, qué han daixat Milano pé anà a traballà a l’èstero – an Asvítsera com an Germània, com an Austràlia, no sa sap –, i la famíria d’ella l’ha praticament ranagara, qué no vurivan que sa casessi a ma’l dasgraciat de Ramondino; u que dels quintza als vin-i-cinc ans era astat entra i ixi entra i ixi de la prasó. An bona sustància, Carla és sora al món, i ellus poran éssar la solució. Li digaran que voran fé com aquellus dos grans atols itarians que, no puguent més trenda fils i éssent massa grans pé n’adotà u patit, havian adotat lu para i la mara de tres o quatra criaturas: – Carla, vina a víura an casa nostra, ta tratarem com una filla, i tuns fils com si fossin lus néts nostrus de l’ànima.
I com pugarà dira de no, aquella proba minyona, a ma tot allò que ha sufelt. L’ajuraran, la curaran, li trubaran un trabal, i, si vulguessi, l’ajurarivan també a sa fé una nova vira; basta que deixi que Gisel.la i Robertino crixin a ma ellus, a Ultier, pecò ellus és a Ultier que tenan casas i bens. Ma si a Carla Ultier no ‘i agraressi, no fa arrés, ellus sigarivan dispostus a sa trasferí on vulgui ella, també a Milano, mira.
Ara són anant a Cabususu, a la prenda, sagons lu psiquiatra que l’ha presa an cura, lu gros de la crisi és astat superat; tres dias de tratament, tres dias de usselvació, un altru pé cumprenda si sés astabilitzara, i avui la dimitin.
Martxel.la és antrara arrinta a ma’l dutor de cunfiança de l’albergo – qué o si no, no tanguent Carla famíria, qui és que garanteix que prengui totas aquellas maracinas que li han uldenat? I pé matà ‘l téns mentras la mullé posa firmas, Marco és a la màquina d’él aspetxal lligint-sa lu junal. An primera pàgina hi ha lus rimandos de tres altículs dedicats a Sanbenat. “L’haspital de l’ascàndul”, “L’ascàndul de l’àspital” – arrassa de fantasia – i “Lu misteri de l’oréfitxe: ascanyaprobas o vítima?”. Com que arrinta hi astanan un muntó de téns, Marco sa lligi tot a m’atanció, insoma, lligi a m’atanció lu que li antaressa de més i lu restu lu salta o lu lligi de pressa, qué aqueixus jornalistas tenan un prosa que fa la por. Tot una a ma la manera d’escrira de quant era jova él! I él na trata de ascritura, qué de quant ha tangut l’antxident ha riprés a ascriví, aspetxalment poesia, ma també contas. A ma un patit editor de Ultier ha públicat dos llibras de poesia, Tu que vius la Terra, La veu del vent i un testu teatral de una cumeria d’él que han fet lus astudents del litxeo, L’astronau de la vira, la regista era Martxel.la.
Lu conta de l’haspital és realment un casí, qué no sa cumprén qui tengui raó i qui tengui tolt. Ma cunfruntant lu que diu u i lu que diu l’altru, lu que sa pot intuí, és que sa trata de dicirí qui tregui la munera. Pecó l’assaguració no vol pagà, l’aminsitració de l’haspital no vol pagà i lus que sa diun vítimas voran éssar pagats, an munera i/o almancu moralment punint lus que tenguin culpa. Ma qui és que té culpa si tots sa diun anucents?
Marco ja na sap duas rigas de contas de assaguracions, i pé esperiença sap que té raó qui sa troba l’avucat millor.
Alló de l’oréfitxe, invetxe, és assai assai més curiós, pecó és més ben ascrit i pecó, sentsa que n’hi entrin arrés, té a que fé a ma él i la mullé. Aqueix jornalista ha dascubelt que Piero Pisquededda, lu que ha unjat lu cutxu contra Ramondino lu marit de Carla fins a fé-lu murí, era un dasgraciat que amprastava munera a usura. I lu jornalista ha trubat totas las provas que la politsia no havia mai vulgut trubà sol palant a ma las vítimas; li és abastat anà a l’anterru de l’oréfitxe i registrà l’asfogu de tots aquellus que ancara tanivan déutas.
– Asparem que txa Maria sa posi una mà al cor i que no ma’n prengui la casa.
– Un déuta de dos mil éuros, an mancu un àn, és diventat de deu mil. I si txa Maria no hi creu que n’he tunat ja set? Iò lus contas lus feva a ma’l fil.
– Iò tenc por, Piero Lu Matxoni era un bastaldu, ma hi purivas arraunà, un acòldiu sa trubava sempra. Ma La Matxona de la mara a mi ma fa por, aquella no ta unja ‘l cutxu, aquella t’anvia an casa gent almara de bastó.
Mi’-lus, astanan ixint. Martxel.la, Carla i lu dutor. Marco no veu l’hora de pugué-la palà a n’aquella proba jova. És sagur de sabé-la cunvincí, Ultier és un lloc massa bel pé hi fé crixí las criaturas.

Antoni Arca, 22 Maggio 2015