lOro del mondo 26.

26.

Marco i Martxel.la astanan pagant l’albergo, Carla ha atxetat tot lu que ellus li han prupost. Viuran a Ultier com una vera famíria. Lus minyons són massa cuntents i ellus dos lus avisan ja nonno Marco i nonna Martxel.la. Ellus fóran preferit papà Marco i mamma Martxel.la, ma pé ara va bé també així. Han pansat de paltí dasprés manjat i, com que Carla pareix tranqüil.la, lus minyons són cuntents i poran paltí quant voran, qué an tres, màssim quatr’horas si sa falmaran pel camí, arribaran a Ultier. Per això no hi han trubat arrés de astranu que Carla hagi damanat de sa pugué fé un giru a ma las criaturas pé la marina de Lisureta primé de sa pusà an màquina.
– Ont anem, mamma?
– A fé un giru, a mirà lu panorama, pecó iò no hi tunaré mai més a Sanbenat –, vuriva dira an aqueix postu de melda que m’ha arruïnat la vira, ma no ha vulgut assustà lus minyons.
Ma ixint de l’albergo, invetxe de tallà velsu la marina, ha avisat un taxi.
– Pé co anem an màquina mamma, la marina és a un pas?
– No anem a la marina.
Legu Carla ha dit lu nom de un carré, ma celtament era asballat o lu tassista no l’havia mai antés, pecò li ha raspost que aquel carré no asisti ni a Lisureta ni a Sanbenat Sota al Mont i ni a Sanbenat Nou.
– Al.lora mus polti a Sanbenat Vél, analt, fins al castel.
– Hi dic legu que vangarà a custà.
Carla l’ha fet astà mut pusant-li an mans un billet de cinquanta éuros.
– Si no basta digui-ma’l!
Lu tassista ha pusat an motu. Lus minyons suspitavan que la mara tangussi calquicosa, pecò era de assai que no la vaievan així, però cosa purivan fé, probas criaturas? Per això çalcavan de sa distraí mirant lu panorama, qué, com havian daixat Lisureta, la màquina havia ascumançat a sa’n panjà pe aqueixa muntanyeta prena de casas, igrésias i butigas. Legu de una vintena de minutus eran al castel, analt analt de tot, i lu tassista, dasprés de haver dit que an realtat anallí no hi havia un castel ma un’abatsia, ha damanat cosa tanguessi de fé, si vuriva que l’agualdessi o si sa’n puriva anà.
– Vàgi-sa’n.
Legu, Carla i la criatura han ascumançat a dabaixà i, an cara tant, ella damanava a la gent si sabessin ont era l’igrésia Santa Maria del Cor de Jésus, ah, Santa Maria del Cural. I da que l’ha trubara, damanava on fossi casa de txa Maria La Matxona, que ella però dieva Zia Maria Lamaquiona.
– Miri, anallí.
– Mi’-la, és sagura a la polta de’n casa daspurigant juria.
A Carla no ‘i pareixeva pussibra que aquella dona vella i grassa tota vistira de negra fossi un’ascanyaprobas.
– Bondia.
– Bondia.
Paoleto girava an tundu davant del pultó de casa i an cara tant inpennava. Robertino sa’l mirava a boca ubelta i Gisel.la aplaudiva.
– Bravo, bravo.
Rosa, sagura a fiancu de txa Maria, daspurigava juria assieme a ma ella i dieva: – Atentu Paole’, mira que si caus t’astrupias –. Rosa sa hi puriva abituà an aquella vira; tantu, si ‘l fil d’ella fossi nat i l’havessi crixit, qui pot dira com fóra diventat? I si fossi astat com a Paoleto? An fondu Paoleto era un bel minyó, pre de sarut. No era antirigent, i bé? Rosa no fóra mai pugura éssar la mara de aquel minyó, ma una jalmana gran sí, i las jalmanas grans, aspetxalment si són farrinas, sa cumpoltam de maras a ma’ls jalmans més patits.
– Astic çalcant a Piero Pisquededda, l’oréfitxe – diu Carla.
– De palt de qui? – damana txa Maria.
– De palt de mun marit.
– I qui sigariva?
– Mondo Vil.lani.
– No’l cuneix, i mun fil no hi és – qué és molt no l’ajuni, txa Maria.
– És que mun marit té un déuta a ma sun fil, i só vangura a pagà-lu.
– No, no, no vul sabé arrés de aqueixas cosas, iò; he daixat tot a don Pil.loni, vagi a palà a ma él. Él te tot, papels, racivuras.
– No és pussibra, sa trata de un déuta massa palsunal.
– Ja li he dit, sa trati del que sa trati vagi a palà a ma don Pil.loni, pé alló que m’arresta iò vul murí an pau a ma’l món i a ma Déu.
Sentsa dira altru Carla deixa las mans dels fils. Gisel.la va a mirà com sigui feta la juria, Robertino corri a fatu de Paoleto. Carla sa gira a asquena a la casa de txa Maria i mira la boca del Riualbu. És una cosa ampressiunant vista de anallí analt. Sa posa una mà an butxaca, na treu un tallerino i sa’l passa de una punta a l’altra del col çalcant de anà lu més a fondu que pot. Arresta reta pé calqui mamentu i legu sa dasmàia. Rosa gita an terra la juria que taniva a la falda i corri a l’ajurà. Ma és ja molta.
Gisel.la, que és una brava minyuneta juriciosa ascumença a acullí las jurias una a una, i Robertino ansisti a ma Paoleto de li amparà a anà an britxiquetra així bé com él.