lOro del mondo 27.

27.

L’idea de Pietrino era pretxisa, antrà an casa d’él, qué ancara té las craus, matà la mullé, matà lus fils i legu de sa matà él mateix. Ma la mullé ha cambiat la tancarura, andemés no hi era, pecò astava partetxipant a una racolta fondi i las criaturas eran u an casa de una iàia i u an casa de l’altra. Futit. Ma Pietrino no és un culló, Pietrino ja’l sap él cosa té de fé, si no la pot cunvincí a ma las maras, la cunvincirà a ma las bonas. Sa farà ric com a Rockefeller i legu astem a véra si no’l paldunarà. I tot s’assatiarà de sol, que la gent rica té sempra bons avucats i lus bons avucats vincin las causas.
Ma él té de diventà ric legu legu, an un dia, no an deu ans. I com? Trubant lu sidaru, és natural. I qui té lu sidaru a Sanbenat? Piero l’oréfitxe.
Pietrino, que ha traballat suvint pé Piero Lu Matxoni, sap beníssim que a l’orefitxeria hi daixava poc i arrés de munera an contante; lu sidaru lu taniva astujat an calqui lloc an casa, qué txa Maria és sempra astara un bon cutxu de guàldia.
Per això Pietrino sap lu que té de fé: antrà an casa de txa Maria a ma un’ascusa i arrubà lu sidaru. Pietrino és un ex buxié, no és un llarra, no sap que és sempra manasté fé un piano ben astudiat, que és sempra millor traballà a ma un altru i sempra, però sempra, u sa té de fé un àlibi. Ma Pietrino és fet així; bon minyó, bon traballaró, quant na té gana, ma si ‘i munta la mosca, él fa lu que té de fé, costi lu que costi.
Tantu entra an màquina i s’ancamina velsu Sanbenat Vél. Quant a arribà an casa de Lu Matxoni hi ha ancara un casí, qué an fatxa de’n casa sa hi ha molt una que ningú sap qui sigui. Han tangut de avisà la politsia i cumprenda qui sa puguessi preocupà de aquellas duas criaturas. Qui criaturas? Lus dos fils de la molta, una minyuteta i un minyunet. Ara són a ma Rosa i Paoleto a l’igrésia de San Giusè Putativu, antant que lu tribunal diciri cosa fé. I vusté? Iò só de sora an casa. I no té por? I por de qué, iò só an pau a ma Déu i a ma’l Món; qui ara tanguessi contas a ma mun fil, que pali a ma don Pil.loni. Iò no vul sabé més arrés.
I Pietrino, an tot aquel buldel de gent s’ampitsa a un rucó i s’amaga al pra de damunt; quant sigui lu mamentu ixirà a pasquí i sa’n anigarà a ma’l sidaru.
A una celta hora – txa Maria va sempra a sa culgà legu – Pietrino ha ascumançat a furrugà an tota la casa de tres prans, ma de un’apusentu sol, o una gran i un a patita a cara pra. Primé ha ascumançat de analt, ha mirat an cara lloc, ha ubelt cara caraix i cara asportel.lo, ma arrés. Legu al pra de mig, i arrés i de últim al pra de terra, on hi la cuina que funciona també de sara de manja i de apusentu de rumí de txa Maria, que ella ascaras no na pot fé. I la cosa era evident, lu sidaru era ananquí, a pultara de bastó de txa Maria. I si sa fossi daspaltara? Pietrino no sa pot tirà andrera pròpiu ara, sa té de juga ‘l tuto per tuto, i si toca que ‘l faci lu farà, tantu no la prurarà ningú a txa Maria La Matxona. Ma no hi ha un catsu de valor, an aqueixa casa. Pietrino no hi pot crera, i al.lora fa lu que va fet, agafa un rasó i lu punta al col de la dona que astà ancara runcant.
– Txa Mari’, iò hi vul bé com un fil a vusté, i no hi fariva mai mal, ma si no ma diu ont té amagat lu sidaru, iò la mat – sol que Pietrino té la llengua asmutxara, i lu tros que li és arrastat an boca ancara no sap com lu mora, i lu que li ixi d’en boca és: – A a aí,ò u é o u….
I txa Maria, que no s’agualdava de éssar daspaltara de un mostru o que creu que allò sigui un sòmiu feu, mou las mans com si astiguessi jaragant moscas. I a Pietrino ‘i cau lu rasó de las mans.
– Qui sés, qui sés, lu dimoni?
– Pietrino só (eio ó).
I txa Maria, que ‘l té sempra a pultara de mà, agafa lu bastó i, sempra culgara, asumença a dunà-li un anju. I Pietrino pren cops an cara lloc. Al cap, al runcu, al nas, al codu, al col, als braçus. I Pietrino, que ancara va an palestra a buxià, ta li atxenta un parel de bufatons a n’aquella proba dona. I com veu que no li abasta, que dóna ancara calqui cupedu, ta li asbarantsa un uno due al ventra, i legu sa hi tira al col, a ma las duas mans, i astrinyi, astrinyi. Legu, da que no raspira més, va a sa ranfrascà. A çalcà calqui cosa de béra, de manjà, ma no hi ha un catsu que li agrari al frigo. S’acuntenta de una tassa de llet.
Lu que té de fé, ara, és de sa’n anà a poc a poc, sentsa fé altru casí. Tantu la màquina l’ha parquejara a un altru carré.
Mancu mal que no l’ha vist ningú. Dabaixant a poc a poc de Sanbenat Vél veu lu panorama bel.líssim, la praja de Boca de Riu ont vanan lus fils a fé ascora de nuoto. I cumprén lu que té de fé. Té de anà a una de las discotecas de Lisureta, sa té de fé nutà, i damà maití a las vuit i mija té de anà al peu de la muntanya de Sanbenat Vél ont sa felma ‘l pullman que polta ‘ls fils a l’ascora de nuoto. I legu astem a véra lu que diu Marisa.