lOro del mondo 30.

30.

Don Pil.loni, padre Frantxescu, s’és cunfassat; més curreta sigariva cunfiat, ma la veritat és que s’és pròpiu cunfassat a ma Rosa. Li ha dit tot, però tot. Que aquella i lu fil eran usureris i que ‘l fevan pecò cuntava lu que la famíria d’ella havia sempra fet, de generacions; legu, quant també fóran pugut daixà de fé aquell’ampreu, qué de munera an dispalt ja na tanívan, era suçaït allò de Paoleto, i de munera n’hi vuriva de més, marasolt; ella, txa Maria, a l’ascumençu sa pansava que crixint tot sa fóra assatiat, que si també lu minyó no fossi astat massa antirigent, no és que tanguessi de diventà anginyé, no; i invetxe Paoleto no diventava ni antirigent i ni tontu, arrastava Paoleto, de àn an àn, sempra la mateixa criatura, també si ara ascumançava a trenda lu cos i lus dasijus de un homa; i ella, txa Maria, lu de Paoleto no ‘l vaieva ancara com un sanyal de Cel, pansava que tanguessi de fé lu que havia sempra fet, de quant era patita, i és capitat lu de Piero, molt de infarto pé difendra quatra txits; i mancu al.lora havia vulgut cumprenda, qué a la missa de molt del fil havia manaçat a tots, ma pròpiu quant taniva lu bastó alçat, ha ascumançat a cumprenda: tot alló eran sanyals, lu fil molt de infarto, lu net a l’haspital, lu cutxu asparat de un puritsotu, ella que no pot quasi més mora las ancas, lu uls de la gent mirant-la a ma òdiu, ansis, pijò, a m’asquifu.
I així txa Maria La Matxona s’astava fent txa Maria La Gaturina, qué vaieva que no taniva ningú més a la difendra, ansis, sol gent pronta a sa la manjà viva; i l’havia fet avisà, a él, a don Pil.loni. I ella, Rosa, cosa n’hi entra? Arrés, si no fossi que Paoleto s’és afecionat i la vol sempra acustat. I tantu?
Tantu lu capallà li fa quatra contas; tra joiel.los, contante, cambials i cuntratas an branc, hi ha munera a puals, i él, tota aquella fultuna no la vol amprà de sol. Moralment apalten a Sanbenat Vél, tecnicament sigariva de Paoleto, concretament, si diun la veritat, no sigariva més de ningú, qué vangariva seqüestrara. Per això él ha favorit i atsetat l’acòldiu a m’aquellas del WWW, però vol fé las cosas pel bé, vol que Paoleto sigui tutelat fins a que campi, i vol que la gent que té ancara déutas a ma’ls Matxonis sigui tranqüil.litzara. I com? Si ta prens tu la direció de la Casa dels Minols, iò só sagur que Paoleto no sigarà mai abandunat, que él ta vol bé, a tu, i tu vols bé a él. I iò, a ma discreció, palaré a ma tota la gent que tengui déutas, i faré un tratu: de cara deu que deguin, que na donguin u a l’igrésia, i lu déuta sigarà sanat.
Rosa ha dit que sí, que ja hi va bé, a ella li agraran las criaturas. Tot això dasprés de una samana an que sa li és rivoluciunara la vira. Ha paldut un fil que no sabiva mancu de agualdà. Ha paldut una mara, un para, un jalmà. Ha cunaixut un muntó de gent hipòcrita i bastalda. Però ha trubat un amic total, que li vol bé de una folma assoluta, i gent que li dimostra solidarietat sentsa damanar-li arrés a càmbiu. Ha cumprés cosa vol dira sufrí de daveru, fins al punt de no pugué més víura. No sa pot tirà andrera; com diu don Pil.loni, ara ella té una missió, aquella de ajurà las criaturas que sufrin, i no ampolta que ella sabi que sa diguin Paoleto, Gisel.la, Robertino.
Al maití an téns an téns, Rosa diu a padre Frantxescu que astà anant a véra si txa Maria té manasté de calqui cosa, i deixa Paoleto i lus fils de Carla rumits a l’apaltament col.legat a l’igrésia de San Giusèp Putativu.
Quant arriba al carré de la Palla Nova no són de més de las set i un qualt, obri i troba la dastrossa. I cosa té de fé, proba de Rosa? Avisà un’ambulança? I aquella és ja molta. Avisà la politsia? Així obrin un’inquiesta, uretan lu conta de l’usura i seqüestran cara cosa? Rosa munta al pra de damunt pé véra si hi hagi casí. Ma de casí gros no n’hi ha, arrés que no sa pugui assatià an poca mamentus. I així és que fa, assatià cara cosa tunant a dabaixà, an modu que si calquiú entri a fé un sopraluogo no trobi arrés de suspeta. Lu conta és que Maria és pistara, i té aquellus malcs fèus angiru angiru del col. I Rosa celca de arraunà com fariva un ascritor de gial.los i troba la solució. Sa posa de l’altra palt del llit i aspinyi lu cos de la dona fins a que no na calgui an terra, legu pren lu gran froc de la camisa de nit, ‘i fa fé un giru al col de la molta i lu gira a una retxa del capçal de ferru, de modu que sa pugui pansà que la dona, girant-sa al llit, sa sigui ambrullara a ma’l froc i, caient, sa sigui asufucara atxidentalment. Pé cosa no hi tanguessin de crera, basta trubà un dutor que faci un referto de molt atxidental; dasprés de tot txa Maria era una dona sufarenta, i, de més ancara, basta que no hi sigui ningú a fé dinúncia.
Rosa avisa a don Pil.loni, ansis, a padre Frantxescu, qué ella és tota la vira que l’avisa així, i li damana si tengui lu númuru del dutor de famíria de txa Maria, o si almancu sabi com sa diu.
– Pé co Rosa, cosa hi ha suçaït?
– Arrés, tot apostu, padre Frantxe’! – i fa lu númuru del dutor. Asparem que sigui una palsona gran. Legu avisa gent, pecosa venguin a ajurà-la, pecosa vegin com sa sigui tratat de una fatalitat, que memoritzégin l’aixena i que l’ajurin a tunà a pusà-la al llit, qué la dona és pasosa, i ella de sora no hi pot fé.