lOro del mondo 31.

31.

Marco i Martxel.la han agualdat, agualdat, i quant han cumprés que Carla no fóra tunara a ma las criaturas, han ascumançat a damanà si la dona havessi daixat calqui missaja, si havessi avisat. Arrés. Tantu han avisat a l’aeropolt; arrés, a nom d’ella no hi ha prenotat ningun vol. Han avisat a l’haspital. Arrés. Han avisat a la billeteria del tragueto. Arrés. Arrés? Bo’? Qué u sa pot sempra ambalcà a l’últim mamentu. Així han fet pena al palsunal de l’albergo i lu diretor ha autoritzat un camaré in portiere de ajurà-lus. U és anat an màquina de Marco i l’altru, a ma una màquina de l’albergo, assieme a mà Martxel.la, an manera de sa divirí lus llocs de visità: astació dels trenos, astació dels pullmans, polt, haspital i, déunovulgui, carabinels i politsia. Qui ‘ls trobi primé avalteix.
Havian ascumançat las celcas velsu las sis de talda, velsu las deu de la nit sa són arrandits i són anats ont els carabinels.
– Parents seu?
– No!
– I al.lora no vus purem dira arrés.
– Ma hi havia duas criaturas a ma ella, com astanan?
– Si no seu parents no vus purem dira arrés.
– Lu juja del tribunal dels minols mu’ls havia afidats.
– Com sigariva?
– Éia, la mara, Carla Pesce, era astara ricoverara an psiquiatria pé l’shock de la molt del marit, Raimondo Vil.lani, i, quant ella és astara dimitira de l’haspital, havia dicirit de vaní a víura an casa nostra pé un celt téns.
– Com haveu dit que vus dieu?
És així que lus han fets passà a Marco i a Martxel.la. Lus dos de l’albergo, invetxe, són tunats a traballà, apena fossi astat pussibra ja passavan a hi dira com era anara. I come era anara ja ‘l sabem. Carla s’és molta an fatxa de las criaturas i las criaturas las han pultaras an aqueixa astrutura nova de padre Frantxescu a l’igrésia de San Giusèp Putativu, mancu ubelta i ja així tristament útil.
Marco i Martxel.la havian damanat si purívan anà a véra las criaturas. No! Si almancu purivan palà a ma’l juja dels minols. No! A ma la psicòloga? Ara era massa talt, però una cosa la purivan fé, si vurivan naturalment, qué no eran ubrigats: racunéixar la molta. I són anats a ma’l maraixal dels carabinels a l’haspital. Era ella, era Carla, bella com no era mai astara de viva.
Marit i mullé són tunats an albergo. Asfultunarament no hi era lloc, qué sem an alta astajó, ma lu portiere, que com tot lu palsunal de l’albergo lus cunsiderava quasi com gent de famíria, lus havia fets astà, ansis, si s’acuntantavan apraparava una brandina an calqui rucó. Ma no feva arrés, fóra abastat astà anallí, astirara ella a un divano, sagut a la caria a rotel.le él, i sabent de pugué ampra ‘l txesso quan salvissi i trenda una tassa de àlgua.
– Ma celtament, ananquí seu an casa vostra.
– Massa gentil – havia dit ella.
– Més a prestu, dat que vusté és del postu, com hi arribem a l’igrésia de San Giusèp Putativu, paltint de ananquí.
– Arrés de més fàcil – i lu portiere havia ascumençat a aspiegà que sa pot passà de ananquí, però també de anallí, i que de ananquí s’arriba més legu ma és camí fèu. Ma tantu Marco no l’ascultava més; a ma’l gps que té, manasté de aspigacuions tontas taniva?
A ma tot, la nitara sa n’és vurara, i Marco i Martxel.la han ascumançat a runcà, i lu portiere no’ls ha daspaltats, proba gent, a ma tot allò que astavan passant. Marit i mullé sa són daspaltats a las ramols de carias, tassas, gent que damana ‘l conta i a l’uró del cafè. Qui hora és? Quasi las vuit. Marco i Martxel.la s’assatian apena apena, prenan un cafè i corrin a la màquina. Ella corri i un jova de l’albergo aspinyi la carrotsel.la.
Posan an motu i vanan; él pensa de s’arraculdà la direció, ma no és així, i s’astà paldent pé las vias de Sanbenat Sota al Mont, la palt de país hurbanitzara a catsu de la sagona guerra mundial als primels ans setanta. I posa aquel gps, ràiu. I lu gps ‘i diu a la primera girà així, legu allí, i com que és talt – pé modu de dira, qué no són mancu la nou del maití ma ellus tenan pressa de véra a Gisel.la i Robertino –, sa troban al lungo-fiume an direció del peu de la muntanya de Sanbenat, a més poc de un minutu de l’igrésia de San Giusèp Putativu. Ma hi ha aqueix ràiu de pullman anmig dels peus. Ellus tenan pressa, las màquinas de arrarera tenan pressa. I passa, aiò, que no astà vanint ningú de l’altra palt.
I Marco passa, lu més legu que pot, qué no vol risquià que arribi calquiú de l’altra direció.
– Marco atentu! – diu la mullé.
Ma no hi ha arrés de fé, cos’era aquella cosa? Un cutxu? Asparem que fossi un cutxu.