lOro del mondo 32.

32.

Marisa sa santeix una dona paldura. S’és culgara i s’és daspaltara com a dona llibra i folta, i ara no és més arrés. És un cos sentsa més ànima.
Ha agualdat que lus minyons arribessin de casa dels iàius, lus ha abraçats, lus ha pultats al semàforo i al velt lus ha fets atravalsà, legu és tunara an casa, pé sa fé bella, pé anà a la riunió del WWW, qué avui tanivan de dicirí si i com partecipà a las elecions comunals. A. No partetxipem. B. Partetxipem. B1. Prasantem una nostra lista. B2. Antrem an un paltit. B2.x. Antrem an una lista lucal. B2.y. Antrem an una lista nacional. C. Partetxipem o no partetxipem, no fem campanya pé ningú. D.1. Partetxipem o no partetxipem, fem campanya pé un síndic d’esquerra. D.2. Partetxipem o no partetxipem, fem campanya pé un síndic de dreta. Aqueix era l’asquema que havia preparat l’amiga d’ella préside, naturalment, qué Marisa, fins a l’altru dia, un asquema així, no sol no’l fóra mai pansat, ma mancu mai cumprés. I tant com si lu WWW havessi pres una pusició unívoca com no, és a dira daixant prena llibaltat a las donas, la préside taniva comúnqüe un’idea: ella, Marisa, sa taniva de candidà, a ma’l paltit que fossi, pé cosa ella ara era un faro pé totas las donas de Sanbenat i no sol de Sanbenat.
Era una dona de asquena reta aqueix maití a las nou, Marisa, i de las nou i mija no és més arrés, és una dona paldura.
Primé no ha antés arrés, qué s’astava fent la dotxa, legu ha antés las sirenas de la politsia, legu las de l’ambulança, dels pumpiels, legu lu campanel.lo de casa, lu telèfono, lu telefonino. Mari’, Mari’, corri. Una dasgràcia. Marisa mia no t’assustis. Fes-ta folta, Mari’. Mari’, Mari’, com ma dasprau. Oi Marisa mia, oi Marisa mia. Dona dasditxara com a tu, altra al món no n’hi ha.
Cosa vuriva aquella gent, pé cosa vurivan que ixissi de casa? Ella que era ancara mija nu-nua que s’astava rantant pé sa fé bella. Ixi, Mari’, ixi, vina al carré. Mira, Mari’.
I Marisa ixi així com és. Lus cabels banyats, un pareo lligat com ha pugut, una sabata branca a un peu de mig tacó i un sàndalo baix a l’altru.
I cosa hi ha suçaït? Cosa?
I ella caminava com si fossi ja girara, com si fossi astara una criatura nara maca, anmig de tota aquella gent que l’agualdava, ma no pé vutà-la, no pecosa sa taniva de candidà a cunsallé del paltit qual sa sia, ma pecosa era una proba dasgraciara, una mullé sentsa marit, una mara sentsa fils. Mira la sanc. I de qui és aqueixa sanc? De Tònio. De Màrio. De totus dos. I allò, cos’és allò? Allò és la màquina de Pietrino i aquellus són lus pumpiels que astanan çalcant de na trera la famiria tua primé que la màquina salti an ària. I Marisa sa vuriva gità ella també. Pròpiu al mateix punt ont n’era acabara la màquina; a la palt del riu ont l’àlgua és més poca, ansis, que quasi no n’hi ha, pé culpa de aqueix istiu de sacanya, qué l’àlgua és poca pé caraú. I agafant-la pecò no sa gitessi, a Marisa li han asgarrat lu pareo, l’han feta nu-nua, ma ningú ha pansat a qui bella dona ella fossi. Li han tirat legu legu lu pareo al cap, un burka, pecò tots han tangut valgonya de aquella gran durò.
Marisa és anjunullara a l’igrésia de San Giusèp Putativu. Calquiú l’ha ajurara a sa vistí, a sa pusà un mateix parel de sabatas, ma pél restu no hi ha arrés de fé, ningú rasixi a la mora de anallí. Anjunullara al peu de l’altar, las mans uniras, lus dits que entran u arrinta de l’altru, astrets al punt que no passi la sanc, lu cap abaixat, lus uls tancats. Ai Déu meu, Déu meu.
Marisa ripiti una preguiera arrarera de l’altra, com sa las arracolda, amascrant, anvantant. I no antén ningú: ni padre Frantxescu; ni la préside, aquella tròia, que és tota culpa d’ella; ni las donas del WWW; ni la mara; ni la sogra; ningú. Sol una veu la pot fé aixacà de anallí: la de un dutor que vengui a ‘i dira que Tònio i Màrio no s’han fet arrés. Que han pres un assustu, naturalment, ma que astanan bé. Són salvus, i ara astanan jugant. Fins a n’aquel mamentu ella no s’aixecarà.
Era velsu misdia quant s’és anjunullara, dasprés que a l’haspital li han dit que ella anallí no salviva, que ara era conta de bísturis i de preguieras. Ella ‘l bísturi no’l sap amprà, ma la preguiera sí.
No era ancara misdia, ara són ja las sis de la talda i ningú sap com fé ni cosa fé. Paoleto li ha pultat una Coca-cola in un paquet de patatinas, si pel cas tanguessi fam.
Ma Marisa sap massa bé lu que té de fé: un pata a ma Déu, la Madonna, San Giusèp, lu fil de totus tres, a ma qui sigui. I lu pata és fàcil. Si voran una vira an càmbiu de una vira, ananquí tenan a ella. Ella astigarà ananquí sentsa bera i sentsa manjà fins a que ‘ls fils no siguin sanats, totus dos, o almancu u. I si no és una vira ma un sacrifici lu que voran, ella és pronta: si ‘ls fils sa salvan, u almancu, ella tóna a ma Pietrino i fa tot lu que él damani. Deixarà lu trabal, no farà més dietas, no sa cumprarà més un vistí, no ixirà més de’n casa. Ella és pronta, que dicirin ellus lu que voran, si una vira o un sacrifici.
Marisa és anjunullara de primé de misdia i mancu s’és randira conta que no l’han mai daixara de sora, que hi havia sempra calquiú a ma ella. Vellas que entran a l’igrésia pé hi astà cinc minutus o un’hora, i gent de famíria, amigas, col.legas, donas del WWW, donas i homas que mancu la cunaixevan ma que havian antés lu conta, paras i maras dels minyons que vanan a la mateixa ascora de nuoto. I acustat de Marisa i ha sempra gent anjunullara; tres, quatra, sis, deu palsonas que sa donan lu càmbiu, que pregan a ma ella. A qui, a qui pregan? Cosa fa, són a ma ella, també si ella no sa’n abija. Pregan pecò no és just lu que és suçaït avui, pregan pecò no és just que lu destí la tengui sempra vincira.
Don Pil.loni, ma que pe la gent de aqueixa igrésia és padre Frantxescu, fóra vulgut tancà las poltas, ma ha cumprés legu que no, que aquella nit tot taniva de arrastà ubelt a l’otimismu de la voluntat; qui és que ‘l dieva, un sant, folsis? I que otimismu sigui contra lu pessimismu de la raó. I ‘l capallà no tanca, deixa que la gent que vulgui entri a fé cumpanyia a Marisa la dasditxara, Marisa la bella com un quadru prerafaelita.